BioSofia

No em puc estar de comentar les afirmacions de Jordi Llovet que vaig
transcriure en el darrer bloc. Són totalment oposades a la meva visió de la vida i penso criticar-les. Primer
recordem-les.

“A
mi m’amarga l’existència la ximpleria, justament el que per a la majoria és
motiu de gresca: carnavals, caps d’any… Allò que els posa fora de si…
perquè beuen massa. Prefereixo barrejar-me amb la gent amb qui es pot parlar i
practicar la intel.ligència”

La qüestió [per a molta gent d’avui] és distreure’s, com si això fos la
felicitat. De fet això [la festa] és una fugida
i en el fons el que hi ha és por: la
gent vol distreure’s per oblidar. De què vol oblidar-se? Que ha de morir”

“Això [la festa] és condemnar-se en vida. Prou condemna
és passar a l’altre barri, doncs ara imagini’s passar per aquest món d’una
manera tan absolutament estèril”

JL parla de “treballar la intel.ligència” com alternativa a anar de
festa. Aquí cau en una confusió conceptual que li permet contraposar per incompatibles
dos activitats humanes i escollir la que li sembla més noble.
La confusió rau en el concepte d’ intel.ligència. En parla
com si fos una activitat; diu: “prefereixo treballar la intel.ligència”. No, la
intel.ligència no és cap activitat sinó una forma de portar a terme les
activitats, les que siguin. Una festa, per exemple, es pot fer, i s’ha de fer,
de forma intel.ligent. La manera intel.ligent d’actuar és fer-ho eficaçment, és
a dir de tal manera que s’aconsegueixi allò que un es proposa. La manera
intel.ligent de fer una festa és aconseguir que ens diverteixi. Pel fet que la
festa sigui colorista i cridanera no podem deixar de considerar-la una
activitat feta amb intel.ligència.

La intel.ligència, doncs, si no és una activitat sinó una forma de fer
qualsevol activitat, no es pot postular com a alternativa a la festa. JL afirma
que prefereix treballar la intel.ligència xerrant amb amics com ell que anar de
Carnaval o a la festa de Cap d’Any. Aquesta afirmació no té sentit.

De fet, les paraules de JL traspuen una idea puritana i petit burgesa
de la vida. (No estic dient que sigui un senyor purità, per favor!). Segons
aquesta idea puritana fora de l’ordre més estricte hi ha perill. La raó seria patrimoni de la seriositat, el treball i el control del mínim
detall. La raó seria contrària a plaer sensorial, a brillantor, música , ritme i color. La
festa, segons això, seria una concessió perillosa a totes les demandes del cos i dels sentits
per on s’escolen els mals més abjectes. Moral de reforma calvinista i de
contrareforma quaresmàtica que encara perviu com herència de l’atmosfera catòlico-franquista que s’ha respirat durant molts anys. Sense saber-ho alguns filòsofs fan de l’ètica una pseudoreligió. (Nietzsche ens avisava dels substituts del déu mort que mantenen calent
el seu cadàver).

Vull afirmar que la festa és bona i que la festa és necessària. I
a més que la festa és compatible amb la reflexió filosòfica. La festa és el
moment que el cos pren protagonisme i el pensament passa a la recambra. La raó
segueix regint, però amb el comandament a molta distància. Durant la festa les
normes s’estoven i els marges s’estiren amb gran elasticitat. És sa que el cos
passi al primer pla per uns moments: el cos també existeix! Llavors els sentits
són els reis i espremem al màxim el plaer
que ens proporcionen. Color, ritme, moviment, menjar i beure més de l’habitual (que
no més del compte!), tot això ha de tenir el seu moment i aquest és la festa. Són
goigs que no ens podem negar. No tindria cap sentit. ¿Que hi ha coses millors?
De cap manera quan el moment no toca. No existeix “el millor” fora del context
d’un moment i un espai concret. El que és bo en un moment no ho és en un altre. Quan el moment és de festa, “el millor” és la
festa.

Finalment, cal recordar que valorem per contrast, i en aquest sentit,
els goigs superiors de l’esperit prenen la seva rellevància quan s’alternen amb
els del cos. De fet, l’esperit també es
deixonda sanament durant la festa i se sent alliberat de les necessàries
obligacions de la quotidianitat, de la rutina. La festa és excepció i
l’excepció relaxa l’esperit. Per això parlem d’alegria des-bordant perquè
necessitem de quan en quan traspassar amb precaució els marges, “los bordes” en
castellà, de la quotidianitat.

Que ens volem distreure del gran problema de la mort? Doncs, em sembla
perfecte i molt sa. Quina necessitat hi ha de flagel·lar-se amb els problemes.
S’hi ha de pensar just el necessari per trobar-hi solució i prou. Però resulta
que la mort no en té de solució. Distreure’s de la mort? Si fos així,
benvinguda sigui la festa.

Però és que aquesta afirmació
resulta absurda i pedant. Absurda perquè ve de la mà d’un filòsof. Quins
mitjans té un filòsof per saber si la resta de mortals pensem això o allò i si ens
movent per tal o qual motiu? Ja és hora que aquests filòsofs desfasats
entenguin que no poden entrar en el terreny de la psicologia. Avui dia la psicologia ja no es fa elucubrant. Fa temps que la psicologia
treballa amb instruments científics i ha dit adéu a la mare filosofia. Cadascú
al seu lloc. Si abans li hem recordat a JL que la festa i el pensament tenen
cada un d’ells el seu temps i moment, ara li hem de recordar que filosofia i
psicologia tenen també un lloc diferent en el brancatge del coneixement. Per
això és absurda l’afirmació que comentem.

I pedant. Hi ha filòsofs que creuen que la profunditat del seu pensament està directament lligada al efecte sorpresa
dels seus enunciats. I afirmar que ens volem divertir per por a pensar en la mort n’és un. Bé, la mort com a transfons d’una existència autènticament
humana és una idea de Heidegger. Per al filòsof alemany, la confrontació amb la mort
ha de donar autenticitat a la nostra existència. Crec que JL n’ha tret una
conclusió equivocada ja que al mateix Heidegger la idea de la mort no li va impedir de tenir un bon
reguitzell d’amants fins i tot entre les seves alumnes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!