BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Quan parlem d’educació de què estem parlant? Ja seria hora d’aclarir el tema i resituar els conceptes. D’entrada, es fa imprescindible adjectivar la paraula educació. Com a mínim hauríem de dir sempre o “educació familiar” o “educació escolar”. Deixar els substantiu nu comporta desplaçar tota la responsabilitat de l’educació familiar a l’escola. Com està passant en aquest debat sense fi. S’està convertint en un debat esbrevat, ineficaç. Com que no es parla del paper educatiu dels pares, la xerrameca està servida. El treball a les aules no comença de zero i depèn del tot de l’educació familiar.
Si parlem de l’escola, l’expressió ha de ser inequívoca: “educació escolar”, i estarem donant per sabut que n’hi ha una altra, la que tothom vol oblidar, l’educació familiar. La família té un paper educatiu anterior i molt més important que el que pugui fer l’escola. La família i l’escola eduquen amb objectius i finalitats diferents tot i que complementàries. La família ha de centrar-se en els valors, les actituds i els hàbits. Si no ho fa ella, ni l’escola la podrà suplir.
Estem acostumats a pagar perquè un professional ens solucioni els problemes: paguem un advocat per als problemes legals, a un manyac per a les canonades, a un electricista per … I pensem que podem pagar algú perquè eduqui els fills per nosaltres. Però ningú no pot reemplacar els pares en la seva tasca educativa d’hàbits. Ni pagant.
L’escola també té una tasca educativa que ningú por fer per ella, ni la família (excepte en casos molt comptats): proporcionar coneixements de forma sistemàtica. Hàbits i coneixements, dos objectius educatius que tenen els seus propis agents, no intercanviables. Que la mare pugui donar un cop de mà en un problema de matemàtiques o controlar el coneixement d’un tema d’història o fer un dictat, sempre serà una tasca complementària. El professor que controla els deures, que deixa anar consells de comportament, que exigeix el “perdó” o les “gràcies” només està reforçant l’educació anterior dels pares, però no els està reemplaçant. Perquè si ho ha d’imposar de nou, aquestes conductes no desembocaran mai, per si soles, en hàbit.
Per tant, si us plau, quan parlem d’educació, adjectivem, diguem de quina educació parlem. Per omissió estem llevant la responsabilitat als pares. Per obcecació estem pressionant irresponsablement un dels col.lectius més responsables del país: els mestres i professors. Per negligència dels mitjans estem deixant créixer unes generacions d’infants amb un índex espaordidor de dèbils, egoistes, intocables, despòtics i irresponsables. Si algú creu que exagero, que posi una càmera en una aula d’ESO d’institut o faci un repàs del nombre d’agressions de fills cap als seus pares. Aclarim-nos i concretem. Recordem de parlar de l’educació familiar i, quan ens referim a l’escola, parlem d’educació escolar o de nivell d’aprenentatge. No deixem despullada, sense adjectivar, la paraula educació si no és per a referir-nos a l’educació dels pares. Justament al revés del que estem fent ara.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
seran els nostres propis fills. Els nens i nenes egoistes i febles no poden ser feliços. Els col.laboradors i esforçats senten la seva vàlua, perceben els seus progressos i són feliços.
i molt ben expressat però, m’agradaria fer un aclariment. Els hàbits a casa, els coneixements a lèscola i també a casa però, el que no comparteixo amb tu és una cosa: He educat a ma filla des de que era una puceta a menjar bé, a comportar-se davant la gent gran i petita, amb educació, a saludar quan entra a l’autubús dient un bon dia o una bona tarda, a deixar passar primer a les persones més grans,en fi, a un mut de coses i la pregunta que em faig, és perqué em torna a agafar els coberts malament, a obrir la boca quan menja, a xarrupar l’aigua quan beu del got si, a casa, dia a dia, any rere any, li hem ensenyat a fer les coses correctament. A voltes penso que és com si no l’haguèssim ensenyat cap hàbit. Em torna de l’escola no sé, diferent?
Quan ve de l’escola semble haver-se oblidat de tots els bons hàbits de casa i dia rere dia és un sant tornem-hi. Jo quan em pregunta si dos i dos fan quatre, oi que no li responc amb un no! que en fan cinc?. Li responc amb el resultat correcta: si filla quatre. Jo he vist també i he menjat en menjadors d’escoles i francament fa feredat. Mentre mengin ràpit, tant els hi és de la manera que ho facin i, aixó em costa d’acceptar-ho.