BioSofia

“Amistat verdadera”. La dels amics “de debò”. La d’aquells amb qui pots
confiar totalment. L’amistat per als bons moments i per als dolents, per
compartir totes les alegries i per cercar-hi tot el suport i l’ajuda més
desinteressada. A vegades es troba. És magnífic.

També hi ha amics que no són tant perfectes. La majoria. Però són bons
amics. Ens ho passem bé junts. Amb l’Aleix no ens perdem el partidet de futbol
setmanal des de fa una colla d’anys. Sempre hem trobat un grup amb qui fer
equip. No hem arribat, tanmateix, a fer-nos massa confidències, però ens ho
passem bé plegats. L’Eva és més que una companya de feina: m’hi trobo més bé
que amb els altres. Sintonitzem en la manera de veure l’organització escolar, i
a tots dos ens agrada ser exigents. Ens trobem parlant també de llibres i
música, però poques vegades fora de l’ambient del centre. Ni ella ni jo aspirem
a res més. Un dia li vaig dir que era una “bona companya” i se’m va enfadar. La
nostra relació és amistat, no mera companyonia.

Amistat de debò? Verdadera
amistat? Tinc ben clar que ni a l’Aleix ni a l’Eva no els puc demanar segons
què, però també sé que poc o molt estaran al meu costat si les coses es torcen:
d’ells puc esperar alguna cosa més del que podria demanar a un mer company. Sí,
són amics. Són bons amics, encara que no entrin en la categoria d’allò que
s’anomena la “verdadera amistat”.

No comparteixo la idea que si una amistat no és absoluta i total, ja no
és una verdadera amistat. El tema es va comentar en l’espai Veritat o mentida?
d’El Matí de Catalunya Ràdio. Tothom es lamentava que el terme amistat fos
massa ample, “massa líquid” textualment. No hi estic gens d’acord. En l’amistat
hi ha graus i nivells. És la realitat. I la realitat no ens ha de saber greu!
Sembla que la realitat sempre pesi massa per al filòsof, que voldria envolar-se
pels llimbs d’irreals perfeccions.

Com tampoc comparteixo la idea negativa que tenim de les qualitats que
no es donen en el seu nivell més alt. Si una qualitat, com l’amistat, no estan
presents en el grau suprem es considera imperfecta. Aquesta concepció és una
rèmora de l’idealisme heretat de Platò i que el cristianisme ha mantingut i exacerbat:
no aconseguir el grau absolut és concebut com una tara. Per a mi, el que cal superar
és el perfeccionisme i la recança d’absoluts. Deixem de considerar que allò no
perfecte és defectuós en algun grau. Un greu llast del nostre pensament que ens
impedeix analitzar amb rigor la realitat i prendre les decisions encertades. És
tan dolç escapar-se per les regions de perfeccions imaginades! L’enyor de
l’absolut, encara la recança de déu! Pura morbositat mental.

Cal un laïcisme filosòfic que la nostra societat occidental es
resisteix a adoptar del tot. L’episodi del programa de ràdio que comentem n’és
la prova. Hem de prendre consciència de la necessitat de netejar la ment de
recances estèrils, d’aspiracions irreals i escapistes. La realitat és gradual i
relativa i no ens ha de saber greu. No es tracta d’assumir la imperfecció sinó
de valorar les qualitats en qualsevol grau que es presentin. Mal costum això de
pensar més en el que ens manca que en el que tenim per gaudir. Només gaudirem
si sabem valorar el que hi ha, la realitat, el que és present. El pensament
filosòfic està llastat de perfeccionisme i d’absoluts. Corre massa Plató per
les nostres sinapsis neuronals. Nietzsche n’és l’antídot. (Ecce homo – Trad. Terricabras)

Tenim un cert grau d’amistat amb molta gent i això és bonic. Sense
recança de la “verdadera amistat”. Si arriba, evidentment benvolguda serà. L’amistat
ha de ser gaudida en el grau que les circumstàncies dictaminin. En qualsevol
grau, l’amistat és fantàstica. Desterrem exigències perfeccionistes que ens
impedeixen gaudir del amics que tenim, tal com els tenim. Desterrem recances.
La “verdadera amistat”? L’amistat “de debò”? L’amistat real!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!