BioSofia

Les paraules del conseller d?educació E. Maragall són
un clar exponent de l?esquema mental que sobre educació plana en el país.
L?ha anat introduint paulatinament l?esquerra dogmàtica. És dogmàtica perquè està
moguda per apriorismes o prejudicis. Els dos principals són el
?bonisme? i el ?bufonisme?. Amb quins noms transita per la nostra societat
aquesta esquerra? Socialisme i Iniciativa sobre tot. Per quins mitjans s?expressa? País, Periódico, Ser, són els més coneguts. No estic pas reivindicant els posicionaments de la dreta, ni molt menys. De fet, la
dreta no en té ni se n?ha preocupat; de fet, les seves propostes no han estat més que un retorn nostàlgic al passat.
Aquesta no és l?alternativa. Però, ara, no vull parlar de la dreta sinó desemmascarar els apriorismes sobre els que descansa el discurs progre.

El bonisme

El primer dels a priori que aguanten el discurs dels
pseudoil.lustrats de l?esquerra dogmàtica és el bonisme. Per a aquests progres el nen en principi és bo. (És
l?única cosa que els ha quedat de Rousseau.) Si actua malament es deu a la
influència de la societat, en aquest cas del professor.

Si es distreu, és que el professor no fa les
classes divertides; si no estudia, és que el professor no el sap motivar; si no
fa els deures, és que el professor no els ha planificat adequadament, etc. El
nen díscol, el nen enjogassat, el nen sempre inclinat a portar la contrària, el
nen amb hàbits pertorbadors,… aquests nens no existeixen. Les conductes
incorrectes són reactives a unes actuacions educatives maldestres i
incompetents. Així ho va manifestar l?ínclit conseller sr. Maragall, del qui
aprofito per demanar-ne la dimissió.

Tampoc és necessari girar el tema 180º per dir que els nens són dolents
i és el professor i els pares qui els adrecen. Tampoc. Però no es pot negar que
hi ha nens amb un temperament que no s?ha sabut encaminar i arriben a l?escola
demanant a crits un adreçador.

El bufonisme

Aquest pseudoil.lustrat d?esquerres aplica
dogmàticament un altre a priori: només val allò que és bufó, bonic, agradable,
confortable. En conseqüència cal esbandir tot allò que sembli difícil, aspre,
agredolç, poc bonic, discordant.

Càstigs? Quin mal gust! Deures? Que siguin
bonics i agradables. Treballs? Han de ser divertits. Esforç, voluntat,
memoritzar? Si no hi ha més remei… i com ara s?insisteix tant… Però,
professor, vostè sobre tot engresqui els nens, motivi?ls! L?esquerra dogmàtica
confon allò que seria desitjable i millor amb allò que la realitat demana.

El seu argumentari parteix de disjuntives
absolutes: ?No això, sinó allò altre?. En comptes d?una activitat que és
costosa i esforçada demana utilitzar un sistema simpàtic. En comptes de
castigar-los, motivar-los; en comptes de memoritzar, buscar jocs per aprendre; en
comptes de deures, animar-los a investigar lliurament, etc. Plantejades les
actuacions com a disjuntives incompatibles, és clar et veus obligat a escollir allò simpàtic i
agradable. La trampa d?aquest planteig disjuntiu és que no preveu que la
diversitat de situacions no permet la disjuntiva sinó que exigeix la
combinació. Cal combinar, en graus diferents segons la situació, treballs
divertits amb memorització àrida, concentració
esforçada amb treballs relaxats d?aplicació, la por al càstig amb
l?engrescament d?una activitat més lúdica o un sucós premi, la disciplina
seriosa amb treballs dialogats en grup, etc. No sempre és possible optar per
l?actuació millor o teòricament més desitjable. És més, allò més rendible sol
ser la concentració a l?aula i l?estudi esforçat a casa. Però l?esquema
apriorístic de l?esquerra progre
desdenya tot allò incòmode, com la memorització, l?escolta concentrada a
classe, la disciplina seriosa i el treball exigent.

Amb aquesta mentalitat bufona es confon allò divertit amb el joc. La
realitat, però, no encaixa amb l?apriorisme del progre. Normalment per al bon estudiant el treball escolar arriba a
ser prou divertit i interessant. Per al
bon estudiant també resulta agradable anar progressant
en coneixements. Hem d?intentar que els i les alumnes prenguin gust simplement
en el fet d?aprendre. Els elements lúdics, les explicacions gracioses, els
jocs, sempre són d?agrair, però com element complementari. Si es va mantenint
en la societat la idea que l?aprenentatge ha de configurar-se com un joc,
estarem induint l?avorriment en el nen perquè no és el que es trobarà a l?aula.
El gust d?aprendre per aprendre és un valor primer que s?ha de fomentar. Per
tant el bon professor no és tant el que introdueix elements lúdics (que també)
com el que sap fer-se entenedor i és exigent. Evidentment això és impossible si
els objectius que la societat i les famílies posen en l?escola no coincideixen.
Això és impossible mentre des de l?esquerra dogmàtica es vagin repetint frases
com les del conseller Ernest Maragall o les de Rafel Nadal a elPeriódico. Allò
més divertit de l?escola ha de ser aprendre, no riure o jugar. Si en alguns
moments ambdues coses es poden combinar, millor que millor. Però deixem clar
que el que ha de primar és el treball seriós i aplicat.—————————————-

Acabo de rebre el butlletí del CEJPujol on hi
ha un article de Luc Ferry, filòsof i ex ministre d?educació de France: ?Cal
anar contra la pedagogia lúdica que impera a Europa des de fa 40 anys?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!