BioSofia

– Bon dia, Senyoreta Sense Ànsia!
         Bonghjornu Madamigella Spenserada!

En descobrir aquell cavaller tan jovial, Lesta en quedà bocabadada. Després, vermella de confusió, corregué a refugiar-se al costat de la seva àvia que li explicà amb tendresa les senzilles i eternes veritats sobre l’abrandament dels cors. L’endemà mateix Lesta ja se sentia a punt per respondre a la crida del príncep.

– Bon dia, Senyoreta Sense Ànsia!
– Bon dia, Senyor Cavaller. Quan arribi el moment, l’ànsia arribarà!
         Bonghjornu Signor Cavallieru! Quand ei serà u tempu, ci sera u penseru!

El fill del rei, divertit amb aquella rèplica, prosseguí:
– Quantes fulles té el teu basilisc?
Quantu fronde ha u to’basirgu?

Aleshores la jove sentí que li pujava una inesperada malícia i li contestà:
– Ei! I quantes estrelles en el cel i peixos en el mar?
Quantu stelle in aria, e pesc’in mare, c’è?

I com que el fill del rei es quedà sense veu, afegí:
– Si no ho saps, deixa la meva planta en pau!

Durant la resta de la jornada el fill del rei no parava de rumiar-hi. De sobte, li vingué una idea  de com podria fer la guitza a la noia i lligar-li la seva llengua fluixa. Es vestí de venedor de mercat, es feu amb un carro de peixos i anà a posar-se sota la seva finestra tot cridant:

– Peixos per vendre!

Lesta vingué ràpidament a donar un cop d’ull a la mercaderia i es decidí a comprar-ne dos. Resulta, però, que aquest estrany peixater no volia vendre res i es mostrava decidit a fer qualsevol cosa per ella amb l’única condició que la noia li donés un petó per petit que fos. Lesta quedà del tot desconcertada davant de tanta audàcia, però com que tenia ganes de peixos, i alhora es deia petó donat no deixa traça, inclinà el cap per fer un petó al jove que de seguida fugí corrent. Lesta seguia encara presa de còlera quan l’endemà al matí tornà a passar el fill del rei:

– Bon dia, Senyoreta Sense Ànsia!
– Bon dia, Senyor Cavaller. Quan arribi el moment, l’ànsia arribarà!
– Quantes fulles té el teu basilisc?
– Ei! I quantes estrelles el cel i peixos el mar?
– M’has fet un petó, m’has fet un petó i de peixos tu no n’has menjat cap!

El fill del rei se n’anà rient i Lesta es quedà allà mastegant la mala jugada que li havia fet. Com per penjar-lo! Aleshores, seguint el seu exemple es vestí d’artesà, carregà una mula amb un cistell ple de cinturons i es posà sota la finestra del castell cridant:

– Cinturons per vendre!

Com era de preveure, el fill del rei baixà. Sense regatejar volgué comprar un cinturó daurat, molt bonic, però, amb gran estupor per part seva, la venedora li digué que no volia separar-se’n a menys que el noi fes un petó a les natges de la mula! Encapritxat amb el seu cinturó daurat, no ho dubtà ni un moment. Ràpidament llançà una llambregada a dreta i esquerra, després aixecà la cua de la mula i, ulls clucs i pinsant-se el nas, diposità el  petó. Però just en aquell moment la mula guillà emportant-se mercaderia i cinturó. El fill del rei encara treia foc pels queixals quan l’endemà anà a posar-se sota la finestra de Lesta. 

– Bon dia, Senyoreta Sense Ànsia!
– Bon dia, Senyor Cavaller. Quan arribi el moment, l’ànsia arribarà!
– Quantes fulles té el teu basilisc?
– Ei! I quantes estrelles té el cel i peixos el mar?
– M’has fet un petó, m’has fet un petó, però de peixos tu no n’has menjat cap!
–  Les natges de la mula ben bé has besat, però jo el cinturó ben bé l’he guardat!

Aquesta vegada, la cosa passava de mida. Quan es feu fosc, oblidant tota prudència i contenció, el fill del rei grimpà fins a la finestra de Lesta, s’introduí a la seva cambra, que compartia amb l’àvia i lliscà a sota el llit. Després, es posà a picar a la bella dorment amb una agulla per sota del matalàs de plomes.  Neguitosa, Lesta no parava de moure’s fins que digué a la seva àvia:

– Quantes puces que tinc a aquest costat del llit! Quantes puces! Canviem de lloc!

Però cada vegada que  es canviaven el fill del rei es desplaçava igualment i punxava de la mateixa manera. Quan al matí Lesta aparegué a la seva finestra amb la cara allargada i els trets marcats, el fill del rei l’esperà fent ganyotes, gratant-se i gemegant:

– Quantes puces que tinc a aquest costat del llit! Quantes puces! Canviem de lloc!

Lesta embogí de ràbia. Ella, al seu torn, esperà també la nit, grimpà coberta amb un llençol blanc fins a la finestra del fill del rei i gratà les rajoles murmurant:

– Sóc la Mort que pica a les portes i et vol a tu!
Eju sô la Morte Chi piecj’à e porte Che vogli’à te! 

El fill del rei es despertà d’un bot  i barbotejà:

– Pren mon pare!
Pren ma mare!
Però deixa’m a mi!
Llavores Lesta llançant el sudari esclatà de riure i li digué:

– Però, estimat, si és a tu que et vull!

Lendemà, es presentà tota una ambaixada sota la finestra de Lesta. El fill del rei la demanà en matrimoni. Després de consultar la seva néta, l’àvia donà el vist-i-plau. Tanmateix, Lesta seguia malfiant-se. Així que a la nit de noces, estirà sobre el llit nupcial a una nina de sucre que un mestre pastisser havia confeccionat a imatge seva. Ella, Per la seva banda, s’amagà sota el llit i quan el fill del rei entrà, s‘adreçà a la nina.

– Te’n recordes quan em vas fer besar les natges de la mula?
– Sí, respongué Lesla.
– Te’n recordes quan em vas fer por des de la meva finestra i que per poc em moro?
– Sí.
– Doncs bé, aquesta nit seràs tu qui morirà!

I tal com Lesla s’ho havia temut, el fill del rei desembeina el sabre i l’abatí sobre la nina que estava estirada al llit. Però passà que en el moment què la fulla tallava el coll inanimat, un tros de sucre recobert de licor brollà fins als llavis del fill del rei qui s’exclamà:

– Ah com n’era de dolça la sang de Lesla!
         Ah! cum’ell’sera dolce, u sangue di Lesta!

I, sentint pujar a la boca el tendre sabor de la que creia haver matat, el príncep començà a gemir i a lamentar-se. Fins que, havent alçat el sabre per dirigir-se’l contra ell mateix i travessar-se, Lesla sortí de sota el llit ili saltà al seu coll. Enmig d’un mar de llàgrimes, el jove li demanà mil perdons i al moment que Lesla  volia dir-li també unes paraules dolces i de consol, heus aquí que tal com havia anunciat la predicció en el moment de néixer, ella fou incapaç de pronunciar ni un sol mot. Però el fill del rei que sabia de la vivesa de la seva paraula, aviat la deslliurà tot dient-li:

– Bella, nascuda del sol, parla’m una mica d’amor.

I Lesta, tant n’hi digué que la nit no fou suficient. Una setmana més tard encara hi eren. Pel que fa a les noces, van durar la meitat d’un estiu. I tothom begué tant, menjà tant i tant dansà que calgué la resta de l’any per recuperar-se.