El controvertit director danès Lars Von Trier té tants partidaris com detractors. Es diria, coneixent les seves manies i l’autoritari que és, almenys en els rodatges, que és el Stanley Kubrick europeu. Una mica cert hi ha d’això, fent gust les opinions de gent que ha treballat amb ell, des de la cantant Björk en "Ballant en la foscor" fins a de la pròpia Nicole Kidman que ha encarnat el personatge protagonista en la qual ens ocupa, "Dogville", que de dalt a baix és una obra mestra.
En el guió, en la direcció artística, en les interpretacions, en l’estètica… i tot comença amb una idea absolutament revolucionària, almenys en el cinema: prescindir dels decorats, substituint-los per mobiliari, i les portes per sorolls, com si s’obrissin o tanquessin. Anem, com en els espectacles de mims, però amb sorolls i paraula. Això dels decorats es desenvolupa molt al teatre, i Von Trier va prendre bona nota d’això. L’argument és una demolidora mostra de la hipocresia i la mesquinesa humanes, que comença amb l’arribada de Grace (Nicole Kidman), que arriba a un poble americà dels anys ’30 perdut a les Muntanyes Rocoses, Dogville, fugint d’una banda de gàngsters.
Encara que al principi el poble desconfia d’ella, Tom (Paul Bettany) els convenç per ocultar-la. A canvi, ella fa bones accions pel poble, com cuidar una noia invàlida, arreglar-li la casa a un cec (Ben Gazzara). Fins a allà tot bé, fins i tot que per un treu-me allà aquestes palles comença a torçar-se la cosa i Grace passa a ser un perill per a tots els habitants del poble. Un perill en sentit moralista, clar, ja que la consideren des d’apallisadora de nens fins a perseguidora de marits. Arriben a obligar-la a anar a tot arreu amb una espècie de cadena al coll, com si fos una esclava, per a que així no fes "malament" a ningú.
El clímax va pujant en una pel·lícula duríssima, efectista de vegades, que plasma com a ningú la complexitat de l’ànima humana. Lars Von Trier va fer un símil polític, i va dir que els habitants de Dogville poden recordar perfectament a l’inefable George W. Bush i als seus seguidors. Hi ha molt de veritat en això. El final, que no els explicarem, és tan demolidor com la resta de la pel·lícula, que comença amb l’arribada dels gàngsters al poble buscant Grace. I vet aquí que el cap de la banda (James Caan) és res més i res menys que el seu propi pare.
I en descobrir les infàmies comeses pels habitants contra ella, pren una terrible decisió, que a ulls de l’espectador objectiu, no sembla tan terrible sinó de sentit comú, encara que sembli absolutament horrorosa…
DOGVILLE: * * * * *
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!