Joan Pinyol

Si tenim en compte que vivim en un dels països amb
pitjor índex de natalitat del planeta, no hi ha cap dubte que tots els esforços
que puguem arribar a fer per tenir cura del desenvolupament dels embarassos
seran pocs a l’hora de conservar el nostre escàs patrimoni.

Si considerem que l’univers, i totes les coses que
el componen, sembla que estigui disposat a la mida de l’home (i de la dona, és
clar), prendre totes les precaucions necessàries perquè els nou mesos de
gestació siguin un camí de roses (sense punxes) és el mínim que es pot demanar
si el que es pretén és perpetuar l’espècie humana en les millors condicions.
Anem al gra. Des que tenim la mida d’una mongeta,
els homes (i les dones, és clar) som vulnerables a tot el que ens envolta. (vols saber què ens passa després? … continua llegint)

Encara que construïm Maremagnums, Ports Aventures,
Terres Mítiques i Liceus per tal d’eixamplar una mica el
nostre terreny d’actuació, el cert és que respecte de la resta del món i en
qüestions de talla i de volum som més aviat ridículs i insignificants. Si això
ho constatem en néixer i en fer les primeres passes, imagineu-vos el que
arribem a ser mentre ens trobem al ventre matern i només tenim la forma d’un
bony.
Tot això ve d’una qüestió que fa dies que em volta
pel cap i que parteix d’una realitat concreta que, si m’ho permeteu, em ve de gust d’explicar-vos. Tal i com
s’indica una mica més amunt d’aquesta línia, entre altres particularitats des
de fa uns anys exerceixo de professor d’institut. Sí, sí, aquella feina que es
troba en constant desprestigi i que, entre altres coses, t’ensenya que els anys
passen perquè resulta que els alumnes cada curs tenen sempre la mateixa edat i,
tu, a cop de calendari, un any més. Molt bé, doncs resulta que una de les meves
companyes de feina (també en diuen col.legues) fa mesos que, d’una manera més
que natural, espera que li surti un nen (o una nena, és clar) de la panxa.
Tenint en compte l’índex de natalitat que al.ludia fa una mica, aquesta no
deixa de ser una boníssima notícia per a ella, per al pare, per a la família,
per als amics i per a l’espècie humana en general. El problema és que em fa
patir enormement. I no perquè la meva companya de feina no es trobi bé en el
seu final d’embaràs -tinc constància que és el pare el que està molt més
impacient i nerviós- sinó perquè ha de combinar aquests dies tan especials amb
la seva obligació professional. I això ja s’allunya de la meva comprensió.
¿En quina societat vivim, que és capaç d’obligar a
treballar una noia que està a punt de ser mare? Ja sé que diuen que el treball
dignifica l’home (i la dona, és clar) però ¿fins i tot abans de néixer? Si durant
dos minuts em donessin el poder absolut signaria un decret pel qual totes les
dones (i els homes, no pas), just en el moment que es confirmés un embaràs quedarien
exemptes de treballar i serien retribuïdes econòmicament d’igual o millor manera
fins que elles, i només elles, ho consideressin oportú.

Us ben asseguro que això que demano no són només
paraules ben combinades i utopies irrealitzables. Com que només en conec una,
us parlaré del context de la meva feina. Treballar en un institut comporta
sotmetre’s a tota una sèrie de riscos. Els alumnes de 12 a 18 anys es troben en
un moment de constant ebullició i, tot i que siguin coneixedors d’una sèrie de
normes de convivència d’obligat compliment, en qualsevol moment poden sortir
disparats d’una classe, topar contra tu i després arrencar a córrer enmig d’una
persecució més que innocent. O senzillament poden estar jugant a futbol enmig
del pati i descarregar tota la seva adolescència en una pilota de futbol que, sempre
sense cap mala intenció, pot arribar a impactar en el cos d’algú (o d’alguna, és
clar). I aquests només serien cops exteriors. Després hi ha el nerviosisme i la
irritabilitat que poden generar en una persona més sensible del que és
habitual. Si no ho veieu així, feu la prova d’estar davant de trenta nens i
nenes amb l’objectiu que t’escoltin per un igual durant les hores d’una
setmana.

I no només les professores. Estic totalment
convençut que en totes les altres feines, per molt tranquil.les que semblin, tampoc
és aconsellable combinar-les amb un embaràs. Per tot això, i encara que no
canviï res, a part de continuar oferint-me per tapar els possibles cops de
pilota de futbol (quan passo pel pati al costat de la meva companya de feina), seguiré
defensant on calgui la idea que portar un nen (o una nena) al món ja és prou
feina com perquè es continui obligant a fer l’habitual.

Encara que algú defensi que els hàbits (com els
d’anar a treballar), és millor que ja s’agafin des del néixer, no està de més
recordar que en l’expressió vida laboral, primer hi va la vida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!