El general Pinochet va ser l’únic Cap d’estat que va assistir a l’enterrament d’Estat del seu admirat General Franco. Juan Carlos d Borbón no va voler que assistís a la seva coronació, perquè molts altres Caps d’estat es negaven a compartir banc amb el dictador. Tanmateix com a marmessor de Franco va acompanyar el dictador xilè fins a l’aeroport de Barajas. Pinochet a la seva mort no tindrà honors d’antic Cap d’Estat. Però no serà pels boicots simbòlics dels Caps d’Estat d’altres països, sinó per l’ordre internacional de detenció que va dictar el jutge Garzon a instàncies del fiscal Castresana, que va suposar el seu arrest domiciliari a Londres. Aquesta captura va trencar la impunitat de l’exdictador sud-americà i va desencadenar un doble procés: el judicial que va posar al descobert tant els crims contra la Humanitat que havia comès, com el polític i social que va significar la despinochetització dels sectors que li donaven suport tant entre la dreta xilena, com entre les institucions de l’Estat fins i tot l’exèrcit. Tota el prestigi que mantenia en aquests sectors com suposat protector abnegat contra el comunisme i la subversió es va desfer a mida que la justícia va descobrir que els seus crims li servien per acumular enormes sumes de diners a l’estranger. Aquest desprestigi ha permès que el President Lagos portés a terme una importantíssima reforma de la Constitució xilena, que exigia una majoria qualificada per portar-se a terme. La transició des de la dictadura de Pinochet a la democràcia va seguir el model de la transició espanyola i incloïa el que s’ha anomenat ?el model espanyol de impunitat?. La transició espanyola no ha estat modèlica com pretenen els seus defensors, sinó totalment contrària als principis i als tractats internacionals de drets humans que, des dels judicis de Nuremberg, prohibeixen expressament la impunitat dels crims comesos pels dirigents polítics. (segueix)
L’ordre de detenció de Pinochet ens va obrir els ulls sobre la importància de la impunitat en la implantació de la monarquia postfranquista als membres de l’Associació Catalana d’Estudis Republicans. Vàrem decidir que la millor mida que podíem fer era impulsar el processament de Ramón Serrano Suñer a França per la seva participació directe, el setembre de 1940 quan va visitar Berlin i la seu de la Gestapo, en la tramesa de 12.000 republicans espanyols, presoners de guerra de l’exèrcit alemany, al camp d’extermini de Mathausen. La seva amistat amb Himmler també va servir perquè la Gestapo detingués al President Companys, a Joan Peiró, a Ribas Sheriff (cunyat d’Azaña), entre d’altres, que després serien afusellats. També va ser el jurista que va redactar les principals lleis repressives de la pitjor època del règim militar. Doncs bé, deu anys enrere el criminal nazi que era Serrano Sunyer vivia tranquilament a Madrid; fins i tot havia participat en programes de televisió com expert en el nazisme.
Estàvem convençuts que si erem capaços que un jutge francès dictés un ordre de detenció contra Serrano Suñer per fets esdevinguts a França, de espanyols que defensaven la República francesa en batallons de treball construint la ?línia Maginot? el model espanyol d’impunitat saltaria pels aires. Erem, sobretot, un grup d’historiadors i vàrem acumular documents que l’acusaven directament. Però l’edat de Serrano Suñer, propera als 100 anys, va desanimar els advocats de Tolosa de Llenguadoc amb els que vàrem contactar: la feinada legal d’identificar un nombre tant gran de víctimes i la llargada del procés no servirien de res si l’inculpat es moria. Exactament el mateix que ha passat ara amb Pinochet.
La llei de la Memòria Històrica que el diputat Joan Tardà (ERC) ha impulsat amb tanta empenta, claredat d’idees i constància m’ha servit per continuar la lluita contra la impunitat que havia començat amb la detenció de Pinochet. He format part de la Comissió assessora que en Tardà va crear, al costat de gent com l’advocat Josep Cruanyes, l’Àngel Ramos i d’altres. En aquesta Comissió vaig aportar la dimensió del dret internacional de Drets Humans en la lluita contra la impunitat. Per això l’exposició de motius de l’esmena a la totalitat a la vergonyosa llei presentada pel Govern de Rodríguez Zapatero, i en l’article primer del text articulat s’estableix que l’objecte de la llei és l’aplicació a l’Estat Espanyol dels Tractats internacionals de les Nacions Unides sobre els crims contra la Pau i contra la Humanitat comesos pel franquisme.
Amb molta probabilitat dijous seré a la sessió del Congrés de Diputats en que es debatrà aquesta esmena a la totalitat presentada pel Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana. Dimecres a la tarda hi ha una Assemblea general de totes les associacions de la Memòria Històrica de l’Estat Espanyol. Ja ho explicaré si puc assistir-hi.
De moment la tossuderia de Joan Tardà ha aconseguit descol·locar el PSOE que es creia que repartint unes quantes subvencions entre aquestes associacions podria treure’s de sobre l’expedient de la memòria històrica. Està acovardit davant la possible reacció dels neofranquistes del PP i els seus mitjans de comunicació. Per això dissabte el diari El País dedicava la portada i dues pàgines interiors a la qüestió de la llei de la Memòria Històrica. I diumenge La Vanguardia i l’Avui, entre els diaris que he pogut llegir, també tractaven el tema. Convertir la Memòria Històrica i amb ella la impunitat moral dels crims del franquisme en un tema de portada dels mitjans de comunicació ja és un gran pas.
Ànim, Josep, per a tu i per a en Joan. Que n’és de difícil que es faci justícia. Sense rancúnia, els fets són els fets, quan es comet un delicte, cal jutjar-lo. I els crims de guerra i contra la humanitat no prescriuen. Amb serenor, hom demana només això: justícia i reparació històrica. Gràcies Josep i Joan, per ser-hi, i per ser com sou. Salut!