La
nostra resposta ha de ser contundent i intentar aplegar al nostre
voltant el màxim nombre possible dels nostres conciutadans. Cal
ampliar el cercle dels ja estem convençuts que amb l’Estat Espanyol
no hi ha res a fer. No tenim la força necessària per assolir que
l’Estat Espanyol reconsideri la seva sentència. Tampoc és segur que
tinguem capacitat per sacsejar la rutina electoral i institucional
dels partits polítics. Amb tot és evident que sense la manifestació
de febrer de 2006 ERC mai s’hagués pronunciat pel “no a
l’Estatut”. El nostre objectiu immediat ha de ser treure el màxim
nombre possible de catalans de la seva passivitat i fer-los
comprendre que ens hi juguem el nostre futur com a nació. Si la
impugnació de la decisió del Constitucional es converteix en un a
picabaralla més entre els partits amb la seva manca de perspectiva
històrica habitual acabarem de perdre la dignitat i el respecte per
nosaltres mateixos. Si permetem que la contestació a la sentència
es redueixi a una resposta oficial, tant solemne com estèril,
posarem en perill la nostra supervivència com a nació. Si ens
resignem que el Tribunal del PP i el PSOE imposi la superioritat
legal de l’espanyol sobre el català continuarà la minorització de
la nostra llengua i serà impossible integrar la immigració en la
nostra cultura. Si ens conformem a la perpetuació de l’espoli fiscal
el resultat serà la desindustrialització i la provincianització
empresarial.
La
part més conscient del nostre poble, al marge dels càrrecs
polítics, hem de reaccionar amb fermesa, hem de posar un alt llistó
de dignitat nacional i de democràcia encara que la nostra actitud no
tingui resultats immediats. Quants anys van haver de protestar les
“Madres de Mayo” per posar fi a la impunitat dels crims dels caps
militars argentins?. Quantes marxes i manifestacions va haver de
liderar Martin Luther King abans que s’aprovés la legislació sobre
drets civils dels afroamericans?. Les actituds de dignitat i
conseqüència democràtica no obtenen resultats immediats, però si
es mantenen el temps necessari acaben calant en la resta dels
ciutadans de Catalunya.
“
Que ens ho tornin a preguntar”. El
60% dels ciutadans
creuen necessari un nou referèndum si es modifica el que van votar.
Hem de fer nostres aquestes paraules de Pasqual Maragall a la
seva conferència del tercer Congrés Catalanista, referides al
tercer Estatut. Perquè és la lògica més elemental i és un
actitud de dignitat democràtica, fins i tot al marge dels sentiments
nacionals, defensar el valor del propi vot.
Quan
es conegui la sentència del Tribunal Constitucional un manifest
signat per les més destacades personalitats de Catalunya, des
d’antics Presidents de les nostres institucions com Maragal fins als
més respectats intel·lectuals i artistes, amb la col·laboració de
les entitats i plataformes que van organitzar les manifestacions de
2006 i 2007, haurien de convocar el poble català a concentrar-se
davant del Parlament de Catalunya. Haurien de reclamar que aquesta
Cambra exigeixi el respecte fonamental a la voluntat democràtica
dels ciutadans i convoqui un nou referèndum. Al marge de la posició
que cada forci política tingui sobre l’aprovació o reprovació del
tercer text estatutari.
El
Parlament de Catalunya té l’obligació moral de defensar la
capacitat dels ciutadans, actuals i futurs, de ratificar o no
l’Estatut d’Autonomia. El manifest hauria de recorda que els actuals
diputats no tenen dret a renunciar a la sobirania parcial que els
lluitadors antifranquistes vàrem recuperar a la Transició; no poden
adduir raons d’oportunitat, ni raons d’estabilitat. Simplement no hi
tenen dret; han de complir amb la seva obligació d’exigir el nostre
dret a que ens ho tornin a preguntar.
El
Parlament pot fer-ho; només han d’aprovar una llei de consultes
populars i convocar-la. És cert que aquest referèndum haurà de ser
aprovat per l’Estat Espanyol. Hi ha una majoria al marge dels partits
d’àmbit espanyol. En tot cas que sigui el Govern Espanyol el que ens
negui aquest dret democràtic elemental. D’aquesta manera quedarà en
evidència la por a la llibertat del Regne d’Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ok. Amb sembla del tot raonable i lògic, que a una evident retallada de sobirania popular, s’en demani una ratificació. En altra cas, per a qué la primera consulta? o encara més, per a qué votar?.
Evidentment, hi ha una clara estratègia de l’Estat. Si, de l’Estat, desenvolupada per les seves plataformes institucionals, mediátiques i partidistes, que a casa nostra executa el partit-estat autoanomenat socialista: fomentar a preu que vols, l’abstenció. Desfer-se de l’excepció catalana deixant-la fora de joc, afleblir la seva credibilitat, aprofitar la marea aliena a la catalanitat per impugnar-la, escapçar qualsevol possibilitat de lideratge autònom.
Aquesta estratègia confluiria en presentar l’autonomia com un greuje, com una qüestió ineficaç i incapaç, aliena als ciutadans i que mereix un “reodenament”. Compta amb qui, desde les instuticions autonòmiques, ha aprés abastament la lliçó de l’administració espanyola, en mentalitat i tracte, i que tant preuada es per a les ideologies de pseudoesquerra. Per realitzar aquesta feina, l’Estat compta avui, amb les inèrcies de la pròpia administració autonòmica. Domesticada, sotmesa i trufada de Vichyssoises.