Josep Pinyol

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

      Si l’any 1991 la
televisió no hagués retransmès a Boris Yeltsin parlant des de dalt
d’un carro de combat als carrers de Moscú contra l’intent de Cop
d’Estat de l’Exèrcit Roig, aquest hauria triomfat. Si l’any 1981 la
càmera de TVE no hagués emès en directe els trets i les paraules
del coronel Tejero al Congrés de Diputats els generals Armada i
Milans del Bosch haurien aconseguit els seus objectius. No s’hauria
de recordar a un periodista la importància estratègica de la
televisió en tots els esdeveniments polítics internacionals.

      Però sembla necessari
fer-ho a Francesc Puigpelat. Aquest columnista considera “vendre
fum” la visualització que la proclamació unilateral de la
República Catalana que fa la ponència estratègica de
Reagrupament.Cat. Un punt important d’aquesta és la retransmissió
de l’acte pel nombre més alt possible de televisions d’arreu del
món, en especial la CNN. I escarneix aquesta visió afirmant que el
full de ruta de Reagrupament.Cat inclou que tocarà la grossa de
Nadal cada any fins el 2014.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

       Fins a la dissolució de
la Unió Soviètica pensar en alteracions de fronteres a Europa era
inimaginable i defensar la independència era una actitud ideològica,
però no un projecte polític que es pogués portar a la pràctica.
Després de veure néixer desenes de nous Estats al nostre continent
la República Catalana no és una utopia sinó un programa operatiu.
Però la majoria dels ciutadans de Catalunya encara ho perceben com
una aspiració inviable o una afirmació de principis i no imaginen
com podria arribar a assolir-se. Per això és important esbossar en
imatges el passos en que es pot concretar l’assoliment de la
independència i fer-ho forma part de l’estratègia independentista,
no pas de la seva retòrica.

      Amb una enorme
lleugeresa Puigpelat afirma que en la citada ponència no hi ha cap
estratègia per arribar a la majoria absoluta. Els titulars
periodístics no l’han reproduïda, però qualsevol que se l’hagi
llegida pot comprovar que aquesta afirmació és falsa; si podrà
estar d’acord o no, però hi ha una estratègia escrita.

      Al contrari els set
eixos polítics i estratègics constitueixen el gruix del document de
Reagrupament.Cat. Des de la campanya pel Concert Econòmic de 1993,
l’eix estratègic que ha fet créixer l’independentisme de manera
sostinguda ha estat la denúncia de l’espoli econòmic. Al
començament es negava la importància del dèficit fiscal i la
reclamació del Concert provocava el sarcasme despectiu tant de CiU
com del PSC, entre ells el mateix Antoni Castells, que aleshores
propugnava la cessió del 15% de l’IRPF. Reagrupament.Cat ha
detectat sis eixos estratègics més, tant potents com l’espoli
fiscal, per incrementar la desafecció al Regne d’Espanya i l’adhesió
al programa de la República Catalana.

El primer d’aquests
eixos és la denúncia de la baixíssima qualitat democràtica del
sistema polític espanyol, amb vicis d’origen com la monarquia
reinstaurada per Franco, el sistema de partits polítics opacs i
clientelars, la deficient funció pública espanyola, la promiscuïtat
entre els més alts dirigents polítics, els grans interessos
econòmics de l’oligarquia espanyola i els alts cossos burocràtics.
El cas Taguas n’és el darrer exponent.

      Els desequilibris
territorials, ecològics i urbanístics dels darrers trenta anys
constitueixen el segon gran eix estratègic que pot aportar noves
promocions d’independentistes. Els preus de l’habitatge és una de
les conseqüències del model territorial i urbanístic de la
Transició espanyola que més afecten els joves.

El tercer grans eix és
el ja citat de l’espoli econòmic que s’agreujarà amb la crisi
econòmica en la que entrem. La descapitalització que el dèficit
fiscal representa no serà compensat amb l’entrada de capitals
mitjançant els crèdits interbancaris com ha passat en els darrers
anys. I continuarà afectant la deficient sanitat i tots els serveis
socials catalans.

      El quart eix que ha
d’eixamplar la base social del republicanisme català és la Justícia
Social. Tenim el nivell de precarietat laboral més elevat d’Europa i
els sous dels joves més baixos. Només al Principat hi ha més d’un
milió de pobres i més d’una tercera part dels assalariats cobra
menys de 1000 euros al mes.

      El 30% de fracàs
escolar és la punta de l’iceberg de la catastròfica situació de
l’ensenyament a casa nostra. Un país que estava orgullós del seu
moviment de renovació pedagògica, que havia assolit altes fites en
temps de la República, que en ple franquisme els pares havia creat
multitud d’escoles pagant de la seva butxaca, avui ocupa els darrers
llocs en l’informe PISA. Aquest és un altre gran dèficit que
l’Estat Espanyol és incapaç de resoldre i esdevindrà el cinquè
gran eix vers la majoria absoluta republicana.

      El model televisiu
espanyol, un dels més centralitzats d’Europa, aboca cada dia els
seus continguts, també el més barroers del nostre entorn
internacional, a les llars catalanes. Ja no és només la llengua la
que fa retrocedir, sinó que inocula en els nostres joves un “star
system”, un sistema de referències i un sistema de valors que
afecta de ple la transmissió generacional de la nostra identitat. La
lluita contra aquest sistema constitueix un sisè eix estratègic
tant potent com els temes econòmics i socials.

      L’Estat Espanyol ha
rebut cinc milions d’estrangers que han començat a treballar
il·legalment en més del 99% dels casos. Prop de la meitat d’aquests
han entrat per un espai tant acotat com l’aeroport de Barajas. A
posteriori el Regne d’Espanya ha legalitzat aquests treballadors
estrangers, però tractant-los de manera indigna en les degradants
cues a les portes de les Delegacions del Govern espanyol. Una
actuació d’aquestes dimensions és la demostració més palpable de
la seva absoluta ineficàcia com Estat. En els propers anys la gestió
i la integració de la immigració extracomunitària esdevindrà el
setè eix que mourà els nostres conciutadans a posar les seves
esperances de futur en la proclamació de la República Catalana.

      La ponència alternativa
de Reagrupament,Cat conté una profunda renovació del discurs
d’Esquerra Republicana. La distància respecte la ponència oficial
aprovada per la Comissió Executiva i el Consell Nacional d’ERC és
abismal. Invito a tothom a comparar-les. Si la seva línia és
aprovada introduirà en la política catalana una alenada d’aire
fresc que desplaçarà en pocs anys la pudor a resclosit que ha
acumulat des de fa tants anys i pot transformar el panorama electoral
català. Per això és lamentable que articulistes com Francesc
Puigpelat, que es proclamen propers a l’independentisme, la
desqualifiquin amb tanta frivolitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!