En aquest escrit s’inicia l’anàlisi del que cal fer per engegar una nova etapa a ERC que redreci la caiguda actual i superi els màxim resultats obtinguts el 2004. Les propostes ocuparan sis apartats.:
1)
Un nou discurs: Independència és pedagogia.
2)
Una nova línia política
3)
Una nova manera d’afrontar ell conflicte amb l’Estat Espanyol
4)
Una política de cara a la Unió Europea
5)
Aprofundir la democràcia interna
6)
Una nova direcció
<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Nova
etapa: Independència és pedagogia
El
Congrés d’ERC de Juliol ha d’iniciar una nova etapa dels seus cicles
polítics si vol reemprendre el camí del creixement. Perquè si
guanya la candidatura Puigcercós-Ridao continuarà la decadència.
Perquè el seu diagnòstic de la crisi és totalment equivocat i la
seva teràpia empitjorarà la situació. Carregar la culpa de la
davallada electoral a Carod-Rovira com van fer la mateixa nit del
recompte demostra que les fòbies personals obnubilen el grup de
Puigcercós i els sumeixen en una ignorància invencible per
analitzar les causes del final del seu cicle. Sense les aportacions
de Carod-Rovira, i el seu entorn el discurs polític, la direcció
Puigcercós-Ridao serà encara més pobre intel·lectualment i
política i s’accentuarà la caiguda d’ERC. Recordem que Puigcercós
només ha encapçalat una vegada una candidatura, la del 2000 al
Congreso de Diputados i no va superar els resultats de Pilar Rahola:
un sol diputat. I Ridao ha assolit el gran èxit de reduir a 3 els 8
diputats que s’havien aconseguit l’any 2004 amb Carod-Rovira
encapçalant la llista. És difícil d’entendre que la majoria de
l’Executiva i del Consell Nacional no vegin aquestes evidències.
Però van ser incapaços d’analitzar correctament els resultats de
les eleccions municipals i ara repeteixen la mateixa actitud amb els
resultats de les espanyoles. Són incapaços de sortir d’un raonament
autista: “nosaltres treballem les 24 hores del dia per al partit i
per al país, ho donem tot pel país i no ens mereixem que els
electors ens abandonin”.
ERC
tampoc recuperarà la implantació electoral amb la tècnica del
prestidigitador que s’ha seguit fins ara, Aquesta consisteix en
treure’s del barret, com si fossin coloms, nous objectius que
semblen fàcils per generar “il·lusió”, posant-los en una data
el suficientment pròxima perquè sigui creïble i suficientment
llunyana perquè no impliqui cap compromís immediat. Mostres
d’aquesta prestidigitació són el Concert Econòmic a condició d’un
possible Pacte de Govern l’any 2010. La condició del Concert
Econòmic l’any 2010 és tant com afirmar que ERC passarà a
l’oposició; però els 350.000 electors que s’han abstingut entendran
que es pactarà amb qui Puigcercós cregui convenient, amb qualsevol
referència vaga al Concert destinada a no ser acomplerta. Si es vol
retornar al discurs de l’equidistància com es desprèn de les
declaracions de Puigcercòs sobre refer els ponts amb CiU mitjançant
Àngel Colom, o les darreres del Conseller de Governació sobre
futurs pactes amb la coalició catalanista,, la situació esdevé
patètica i la caiguda en les properes eleccions catalanes serà
descomunal.
També
forma part d’aquesta màgia d’il·lusionista la convocatòria d’un
referèndum d’autodeterminació l’any 2014. Però una cosa és
l’espectacle i l’altre la dura realitat. Cal tenir molt clar que
l’Estat Espanyol no permetrà mai que se celebri una consulta
d’aquest tipus. Només una forta pressió internacional pot obligar
al Regne d’Espanya a convocar-la. El referèndum de 2014 pot ser un
sarcasme si el Govern del que Carod Rovira n’és vicepresident no és
capaç de defensar la voluntat del poble català expressada en el
referèndum de 2006 davant un Tribunal Constitucional. Ja ara el
President d’ERC hauria d’exigir al Govern d’Entesa la convocatòria
d’una nova consulta, aplicant la llei de consultes prevista a
l’Estatut, si uns magistrats manipulats escandalosament pel PP i el
PSOE s’atreveixen a desautoritzar el que milions de ciutadans de
Catalunya van ratificar a les urnes.
El
contrast entre les expectatives que havia aixecat l’independentisme
fins a 2003 i els comportaments i els resultats assolits en l’estada
al Govern entre 2003 i el 2008 ha provocat l’abstenció del 60% de
l’electorat independentista. La causa principal d’aquest contrast és
l’absència d’un discurs i una línia política a llarg termini que
permeti que les esperances que s’infonen a la oposició no es
defraudin quan es governa. Aquestes falses esperances s’han produït,
entre d’altres raons, per minimitzar l’oposició que l’Estat Espanyol
oposarà a l’assoliment de la independència. La conseqüència
d’aquesta minimització és l’absència de l’actitud de resistència
que ha de tenir el nostre poble per a vèncer-la. La causa secundària
prové de la política de pactes i algunes pràctiques dels nostres
dirigents persones quan han accedit al poder.
Si
Esquerra Republicana vol recuperar la confiança dels ciutadans no
pot continuar amb el llenguatge de la ponència estratègica que el
Consell Nacional va aprovar aquest dissabte a Amposta. Llegir-la fa
vergonya aliena: és més pròpia del discurs críptic, contradictòri
i bizantí dels grupuscles polítics de fa trenta anys, amanit,
però, amb conceptes trets dels manuals d’autoajuda del management
empresarial de segona fila. Compareu aquest text amb els documents de
l’Scotish National Party o del govern escocès i constatareu l’abisme
intel·lectual que existeix respecte el discurs d’ERC. Per una
persona que no domina l’anglès és més fàcil entendre els
documents de l’SNP en la llengua britànica que la ponència
estratègica d’ERC en català.
Per
recuperar la marxa ascendent d’ERC i iniciar una nova etapa el
Congrés de Juliol hauria de suposar una inflexió profunda i
generar:
1)
Un
discurs a llarg termini
2)
Una nova línia política
3)
Una nova manera d’afrontar ell conflicte amb l’Estat Espanyol
4)
Una política de cara a la Unió Europea
5)
Aprofundir la democràcia interna
6)
Una nova direcció
1)
Generar un nou discurs: El poder dels indefensos
La
nova etapa d’ERC ha de fer un discurs que respongui a les lliçons
dels canvis esdevinguts en la darrera legislatura i el fracàs del
nou Estatut:
a)
La primera lliçó és la
impossibilitat del gradualisme
per assolir el nostre reconeixement com a nació o la fi de l’espoli
fiscal en el marc de la Constitució de 1978. Els governs espanyols,
tant del PSOE com el del PP, han mostrat la ferma voluntat de reduir
els Països Catalans a societats provincianes, de reduir Catalunya a
una comunitat autònoma de règim comú. Aquest propòsit compta amb
el suport de totes les institucions de l’Estat Espanyol i del conjunt
de la societat espanyola. Per tant no hi ha marge per la conquesta
d’“espais
de sobirania”.
La sobirania no es pot fraccionar en parcel·les; es pot exercir o no
el dret a l’autodeterminació, no hi ha situacions intermèdies.
Les
estructures del futur Estat català no es poden construir des de la
gestió de les institucions autonòmiques. La gestió de l’Estat del
Benestar espanyol (la sanitat, l’ensenyament, la dependència, etc.)
no es pot confondre amb la creació d’un Estat Català del Benestar.
Al revés aquesta gestió ens està empeltant els pitjors vicis de la
política i la funció pública espanyola. Una de les més pesades
càrregues que ha deixat França a les seves antigues colònies és
precisament el seu model d’Estat. A Algèria i al Marroc encara
pateixen uns sistemes d’ensenyament creats pels francesos
absolutament aliens a les necessitats de les seves economies i que
produeixen generacions senceres d’estudiants tant ben formats com
totalment inadaptats a l’economia algeriana i marroquina, destinats
per tant a l’atur o a la emigració.
Les
conseqüències d’aquesta inviabilitat dels avenços graduals, la
impossibilitat d’una etapa federal amb la Constitució de 1978,
determina un canvi total en l’estratègia d’ERC: cal preparar el
nostre poble per una ruptura no-violenta amb l’Estat Espanyol i
aquesta preparació exigeix una etapa de pedagogia política, la
formació d’una nova generació de lluitadors per la independència.
En
contraposició a aquesta impossibilitat del gradualisme dins l’Estat
Espanyol constatem que, des de 1945, més de 100 nacions han
constituït el seus estats independents des de la fundació de les
Nacions Unides i la seva proclamació del principi de
l’autodeterminació com a principi de les relacions internacionals.
La majoria d’aquestes nacions han assolit la independència per
mitjans pacífics.
b)
La segona lliçó dels darrers anys són els
efectes de la globalització
sobre la societat catalana, que ha
alterat els mecanismes profunds de transmissió generacional de la
identitat:
l’impacte dels nous mitjans de comunicació audiovisuals, els
sistemes de valors de la societat de consum, la competència
internacional que amenaça la nostra base econòmica industrial,
l’arribada de la immigració extracomunitària, entre d’altres.
També
en contraposició la nostra història mostra que quan
els catalans ens obert al món hem tingut els períodes de major
esplendor,
com a l’Edat Mitjana quan vàrem dominar el Mediterrani fins Atenes;
o al segle XVII, quan les exportacions a tota Amèrica Llatina van
permetre la nostra primera Revolució Industrial. Al contrari el
tancament al mercat espanyol només ha portat a l’estancament. La
dependència de l’economia catalana respecte el mercat espanyol va
ser als segles XIX i XX el gran fre de l’independentisme. Sense
l’obertura internacional i la integració a la Unió Europea la
independència és impossible.
c)
La
tercera lliçó prové de la sensació
d’aclaparadora impotència davant la voluntat de l’Estat Espanyol de
reduir-nos a una província.
Aquesta enervació es converteix en angoixa per la supervivència
nacional quan contemplem la part negativa de la globalització. La
incapacitat dels dos partits nacionalistes han portat a
l’escepticisme dels sectors més conscients i actius del nostre
poble. L’èxit del PSC-PSOE a les darreres eleccions no respon a
l’optimisme sinó a la por; i la davallada d’ERC respon a l’abstenció
de centenars de milers d’independentistes.
Perquè
en contrast amb els resultats electorals les
dues grans manifestacions del
18 de febrer de 2006 contra la retallada de l’Estatut i del 1 de
desembre de 2007, amb centenars
de milers de persones clamant per la independència
demostren el
nivell de sobiranisme més elevat de la nostra història
recent. Només la renovació radical de l’estratègia independentista
pot superar l’abisme entre la sensació d’impotència i la
mobilització de centenars de milers de persones.
Aquestes
tres lliçons i les seves corresponents contradiccions assenyalen que
cal
superar l’estratègia
de l’etapa Carod-Puigcercós, centrada en l’activitat institucional.
Aquesta estratègia ha establert l’accés al poder en l’objectiu del
partit. Però
per un partit independentista
l’accés al govern és un instrument per
a avançar cap a la plena sobirania,
no el seu objectiu.
Aquesta
estratègia ha fracassat perquè ha xocat contra els límits del
règim de la Constitució Espanyola.
La “rutina institucional”, la “pluja fina”, el “patriotisme
social”, la “despolitizació de la llengua”, de la darrera
etapa d’ERC només porta a la decadència. Tots els suposats “fulls
de ruta” que s’han presentat com a “renovació” fins ara, com
la suposada consulta del 2014 o la reclamació del Concert Econòmic
l’any 2010 representen continuar un plantejament que minusvalora els
límits de l’Estat Espanyol.
El
redreçament
d’Esquerra Republicana de Catalunya exigeix
trencar amb el discurs “políticament correcte”
que segueix el dictat de la darrera enquesta sociològica. És a dir
amb la política de l’audiència que no pretén canviar l’opinió
dels nostres conciutadans sinó acomodar-s’hi. El projecte d’assolir
la independència exigeix l’actitud contrària. Els partits que han
encapçalat la lluita de les nacions que han obtingut la
independència no han estat conformistes. Gandhi no es va acomodar
al pensament majoritari dels habitants de l’Índia, convençuts en el
seu temps de la superioritat britànica, sinó que va dedicar tota la
seva vida a demostrar-los el contrari. En la nova etapa que s’obra
Esquerra Republicana ha de recuperar l’actitud de mestratge, la noció
de Rafael Campalans segons la qual “política és pedagogia”.
Només
és possible vèncer la sensació d’impotència amb un partit amb un
profund compromís ètic. Václav Havel va escriure el llibre “El
poder dels indefensos” on
va marcar el camí per combatre la invasió soviètica de 1968.
La sensació d’impotència dels txecs era molt pitjor que la que
tenim ara els catalans. Tanmateix l’escriptor estava convençut de la
condició per alliberar Txèquia dels tancs soviètics i dels seus
aliats, era la recuperació dels sentit moral dels seus conciutadans.
En el sistema soviètic els
ciutadans vivien en un entorn moral corromput.
La concepció de la societat del socialisme “real” reduïa les
persones a peces d’un engranatge social que convertia els individus
en robots sense capacitat de reacció a l’opressió. Per combatre la
invasió soviètica es necessitava no només denunciar la injustícia
de la seva ocupació militar, sinó a la vegada calia la
descontaminació moral dels propis txecs.
Aquestes
consideracions generals tenen efectes pràctics determinants i es
poden aplicar al cas català. Un exemple permetrà veure-ho més
clar. El moviment pel reconeixement internacional de les seleccions
catalanes ha xocat amb la negativa frontal de l’Estat Espanyol.
Davant d’aquest refús la resposta ha de ser de llarg abast: ha
d’actualitzar a les actuals circumstàncies l’exemple del moviment
“sokol” de Txèquia. Aquest moviment esportista va néixer l’any
1862 amb l’objectiu de “cultivar
la gimnàstica per donar al poble fills sans i forts, unint
l’educació física a l’educació moral”
i va tenir un paper transcendental en la implantació del
nacionalisme txec en temps de l’imperi Austro-húngar. Implantat a
tots els racons de Txèquia reunia abans de la invasió nazi 500.000
atletes i esportistes en les seves competicions anuals. No només
practicaven l’esport, sinó que feien conferències i cursos sobre
història i cultura txeca. El discurs ètic de Václac Havel contra
la invasió soviètica formava part d’aquesta tradició pedagògica
del nacionalisme txec.
El
retrocés del catalanisme polític en els darrers anys, i en concret
d’ERC prové del fet que ha ignorat que la
nació catalana viviu en un entorn moral contaminat,
com Txèquia després del règim comunista. La comparació amb la
contaminació obliga no només a eliminar els focus externs de
pol·lució, sinó també els ciutadans a descontaminar-se. Els
Països Catalans viuen en l’entorn moral contaminat de la monarquia
postfranquista. Amb corrupció es va fer la Transició. Amb corrupció
s’han controlat tots els mitjans de comunicació audiovisuals i
escrits, públics i privats. Amb un sistema de partits corromput, en
el que “qui
es mou no surt a la foto”,
ple de casos Flick, Filesa, Naseiro, etc. s’ha mantingut l’entorn
polític contaminat. Amb corrupció s’ha mantingut al poder
l’oligarquia espanyola formada pels grans interessos econòmics. La
corrupció s’ha petrificat en els enormes atemptats urbanístics
que poblen totes les ciutats i totes les costes de l’Estat
Espanyol.
Els
partits que no volen canviar les estructures polítiques tenen un
llenguatge basat en el “pensament feble”. Seguint les pautes del
marqueting polític fan uns posicionaments difusos que provoquin el
mínim refús en el nombre més gran possible d’electors, per
obtenir l’adhesió mínima imprescindible. Un partit que proposa un
canvi radical com la independència ha de tenir un “pensament fort”
que susciti adhesions fermes. ERC ha caigut en l’error de difuminar
el seu llenguatge, buscant l’èxit a curt termini; però després,
quan s’ha fet palesa la dura resistència de l’Estat Espanyol
tota “l’estratègia feble” se’n anat en orris.
Esquerra
Republicana ha de recuperar un discurs potent i coherent fonamentat
en els següents punts:
A)
La independència com a projecte polític viable dins la Unió
Europea: La
possibilitat d’assolir pacíficament la independència dins la Unió
Europea ha de ser l’eix del discurs d’ERC. L’Estat Espanyol hi
oposarà una resistència aferrissada, però no podrà recórrer a la
força de les armes com en els segles passats. Si la majoria dels
nostres ciutadans volen la separació, l’Estat Espanyol l’haurà de
reconèixer. La dificultat rau en convèncer aquesta majoria, que
exigeix una marató llarga i no un esprint ràpid.
Per
guanyar aquesta majoria s’ha de demostrar als nostres conciutadans
que el nostre país només té dues alternatives de futur: o assumeix
el camí fàcil d’integrar-se a Espanya acceptant la
provincianització econòmica, social, cultural i lingüística. O bé
comença a pujar per la dura escala que ens ha de portar a la
independència. No hi ha camí intermedi.
El
caràcter autoritari i reaccionari de l’Estat Espanyol no és una
fortalesa, sinó una feblesa. La tradició democràtica del Regne
Unit o el Canadà proporciona una adhesió més profunda que mai
aconseguirà el Regne d’Espanya. Els règims autoritaris tenen una
imatge de búnquer indestructible però poden esmicolar-se
internament de manera ràpida, com va passar amb la dissolució de la
Unió Soviètica. O com va passar amb la monarquia borbònica el 14
d’abril de 1931.
B)
El gradualisme és impossible. La
nova etapa d’ERC ha de deixar enrere el tacticisme i partir de la
constatació de que l’avenç gradual i fàcil cap a la independència
és inviable. L’independentisme ha de tenir un discurs basat en el
treball abnegat de cada militant en el seu camp, a l’escola, a les
institucions, al treball, a l’acció cultural. L’exemplaritat dels
independentistes és el punt essencial la pedagogia política per
guanyar la majoria social del nostre poble.
C)
Esquerra d’ampli espectre ideològic. En
la nova etapa cal recuperar l’esperit fundacional d’Esquerra
Republicana de Catalunya quan va aplegar el conjunt de tendències
del republicanisme català. Va aplegar grups d’inspiració
socialdemòcrata com l’aglutinat al voltant de L’Opinió, però també
Acció Catalana encapçalada per Rovira i Virgili, o bé Estat
Català, el partit del President Macià. ERC va actuar tot el període
republicà aliat amb la Unió Socialista de Catalunya, però mai es
va definir com a socialista.
D)
Només un poble organitzat es fa respectar. Aquesta
és una de les grans lliçons del fracàs de l’Estatut. No n’hi ha
prou amb mobilitzacions massives. Cal articular la nostra societat en
organitzacions no supeditades a forces espanyoles. Cal treballar per
tal que els sindicats catalans esdevinguin majoritaris, com s’ha
aconseguit Euskadi. Necessitem organitzacions empresarials
no-sucursaslistes. Necessitem crear mitjans de comunicació que
comparteixin la nostra visió del món i els nostres objectius
nacionals (sense canals de televisió propis no serà possible
proclamar la República Catalana). Hem de reorganitzar moviments
juvenils ben estructurats.
Hem de ser conscients que el conflicte amb l’Estat Espanyol ens
portarà a un moviment de desobediència civil, quan el nivell de
consciència nacional i d’organització nacional sigui prou alt.
Serà, també, la única manera d’aconseguir l’atenció de l’opinió
pública europea. Aquesta és la perspectiva històrica que ha de
difondre el nou discurs d’Esquerra Republicana. És un discurs
complex que cal desenvolupar amb intel·ligència, coneixent molt bé
cada moment l’estadi de consciència nacional que han assolit cada
segment de la població, no només els cercles més entusiastes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo no he vist cap estratègia per portar a l’independentisme a la normalitat dintre de les esquerres homologables europees.
Jo voto a ERC perquè sóc català, i si fos espanyol votaria el PSOE o si fos anglès votaria els laboralistes… La immensa majoria de catalans són no-nacionalistes de debó: se’ls en refot la unitat d’Espanya i la independència catalana.
Per això, per a mi és primordial que ERC sigui un partit de referència per a resoldre els problemes polítics d’ara mateix, i que gaudeixi de poder polític per a donar calés per promoure allò que ens interessa.
I la independència? Doncs quan al Parlament hi hagi una majoria que vulgui convocar un referèndum. Fins que no estiguem en aquesta situació, ERC no servirà per a res. Jo no penso,almenys,votar a ERC perquè siguin independentistes sinó perquè governin i m’ajudin a arribar a final de mes. I el teu discurs no només no va en aquesta línia, sinó que manté l’anti-espanyolisme com a eix perpetu per mantenir l’independentisme en la marginalitat permanent. Espanya pot sobreviure sense Catalunya,com ho ha fet sense Portugal, i Espanya és un gran país i una gran potència cultural de la que els catalans n’estem orgullosos de conèixer i amb els que volem tenir un veïnat en el conjunt d’Europa amb relacions més estretes que amb ningú més. L’anti-espanya del discurs independentista és la garantia de l’anti-independentisme majoritari a Catalunya.
En fi, ja us fareu.
En fi: ja us ho fareu.
Espero que hi hagi molts militants d’ERC que les llegeixin i reflexionin profundament sobre tot el que hi exposes. S’ha acabat una etapa a ERC (la bicefàlia Carod-Puigcercós) i el partit necessita una nova direcció que impulsi una nova estratègia política. I la teva aportació al debat polític que es viu a ERC em sembla d’un nivell excel·lent.
Repeteixo: moltes felicitats i endavant!
Company Jaume, molt bé les teves reflexions. Però del nostre principal problema no en dius res? Acostumem en els debats que fem a ERC amagar el cap sota l’ara, però tots sabem que la causa de molts dels nostres mals es diu José Montilla. El pacte per fer president aquest membre de l’executiva del PSOE no ha estat entès per gran part del nostre electorat, i encara menys que el nostre partit actuï com un satèl.lit del PSC. Ja podem anar parlant d’independències i referèndums, que mentre tinguem aquesta llosa socialista a sobre ningú no se’ns creu. La primera prioritat d’ERC és abandonar el tripartit del PSC. I a partir d’aquí treballar, treballar i treballar en un projecte renovat i creïble.
Molt bé, és dens però molt bé.
Però hi ha un aspecte del vostre rigurós anàlisi que em sembla molt important, i que al meu entendre no és objecte d’una reflexió suficient. Em refereixo al fet que esmenteu com unes xacres d’aquest partit on rauen en aquest moment les expectatives més sobiranistes, del clientelisme, de l’amiguisme, de la manca de tradició del debat polític, del messianisme, de la mediocritat del discurs.
De fet algunes d’aquestes mancances resulten evidents per a qualsevol que segueixi amb interés la maduració política dels últims quatre o cinc anys. El trist és que són xacres compartides també per CDC i Iniciativa-Verds, i no cal dir el PSC que és el pal dels oros.
Endevino que moltes de les vostres asseveracions són justes i encertades. Però igualment endevino que tota la gent organitzada i militant entorn del clientelisme, l’amiguisme, el càrrec polític obtingut com a favor, i també gràcies a la seva ignorància i bona fe sentimental, dificilment tindran el coratge de rectificar. Els vostres anàlisis no seran suficients quan la desafecció de centenars de milers de votatnts no ho han sigut i els seus dirigents capitanegen la resistència a deixar els mesquins privilegis de la vida una mica còmode o amb perspectives lleugerament superios a les que tindrien sense els càrrecs polítics.
ERC està en una disiuntiva: o continúa en la línia de gaudir del poder, per acabar a la platja del PSOE com passà a altres formacions i alguns han vaticinat, o s’oblida del poder immediat en tot allò que no porti a liderar el desvetllament del nostre poble.
Ara estem ja endinsant-nos en una crisi econòmica, que es sumarà a la política maquillada per la bonança econòmica recent, el conjunt de les quals ens serà especialment dolorós perquè el drenatge fiscal espanyol és insostenible i la intromissió nacionalista espanyola insofrible. Hi haurà molt malestar, i en gran part l’arrel del problema serà l’estructura colonial de l’Estat hostil. És el moment d’explicar-ho. És el moment de mobilitzar-se en una línea trencadora, és el moment d’armar-se, com molt bé ho explica, amb tots els valors ètics que la contaminació espanyola ens pren. I per tant seria el moment d’una renovació ètica del partit que vol ser la punta de llança d’aquest moviment. Però l’exemple de tots els dirigents actuals d’ERC va en direcció contrària: treure ferro a la situació, agauntar i anar tirant de la rifeta, que possiblment resulta que han contret hipoteques superiors a les seves possibilitats personals en el món de l’economia no aliada amb el poder.
Per tant veig molt poques possibilitats de la victòria del discurs trencador, ferm, cru i alhora esperançat en la victòria d’uns valors que Espanya ni somnia, il·lusionador i clar. Enlluerna i fa tremolar a tota la bona gent d’esquerra que després de donar-ho tot pel partit i el país, com diuen ells, han obtingut una petita engruna de privilegi. Ells ho consideren un acte de justícia i a més de bona fe et diran que estan disposats a fer tot el que calgui, quan el que cal no és res del que ells poden fer des del poder minúscul i domesticador.
HI haurà un trencament en el si d’ERC? Jo penso que no perquè amb les seves maniobres i les xacres arrelades, guanyarà l’aparell que a més ara es presenta dividit però que alhora de la veritat s’unirà. Els veritablement renovadors i trencadors, tampoc trencaran un partit que malgrat tot estimen i que en part consideren que té en dipòsit les essències nacionals.
Tant de bó m’equivoqui, però solament les mobilitzacions al marge dels partits i l’eclosió d’un moviment nou podrà aportar solucions a una situació que els espanyols amb gran habilitat han sabut enquistar i aïllar.