Josep Pinyol

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

      El
llibre “2014, que parli el poble” de Josep Lluís
Carod-Rovira i la ponència estratègica alternativa de
Reagrupament.cat coincideixen en que la declaració unilateral
d’independència és l’únic horitzó possible per ERC després del
fracàs que representa l’Estatut de 2006. Els raonaments per arribar
a aquesta conclusió són els mateixos: és inviable i utòpic
arribar a un acord negociat amb l’Estat Espanyol. En canvi l’ordre
internacional es fonamenta en el dret a l’autodeterminació i en el
marc de la Unió Europea l’Estat Espanyol no podrà usar la força
contra la voluntat dels ciutadans catalans. Però les divergències
són molt importants en l’estratègia per arribar a la proclamació
la República Catalana.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

      L’actual
President d’ERC proposa al partit desencadenar una frenètica
activitat en tots els fronts per desencadenar un clamor col·lectiu a favor de la consulta popular l’11 de
setembre de 2014. Planteja aprofitar els 300 anys de la derrota de 1714
per infondre una gran il·lusió que mobilitzi tot el nostre poble i
arrossegui els partits de tradició democràtica a un nou moviment
unitari per la convocatòria d’un referèndum
d’autodeterminació l’onze de setembre d’aquí sis anys. La febrada
general s’encomanaria fins i tot al PSC-PSOE com ha passat a Escòcia
on els laboristes ara donen suport a la consulta per la
independència. S’obvia el detall que els laboristes votaran contra
la independència. El desencadenament d’aquesta campanya 2014
redreçarà la tendència descendent actual d’ERC i permetrà que
assoleixi 30 diputats a les eleccions catalanes de l’any 2010.

La
força de la il·lusió és una constant de la política de Josep
Lluís Carod-Rovira. Segons ell la societat catalana viu en unes
condicions de benestar que han anul·lat la seva ràbia de quan no era tant rica i l’han tornada acomodatícia i desmotivada. Segons Carod  només pot
motivar-la la il·lusió de viure millor, sempre que no suposi cap
mena d’esforç ni de risc. Vaja com si li hagués de tocar la
“grossa”, la il·lusió de cada Nadal. Ja va fer servir
l’estratègia de la il·lusió amb l’”Estatut Nacional”, llançat
a començaments d’aquesta dècada. I va servir per generar el gran
cicle ascendent que va culminar amb els 650.000 vots de 2004. Però
la topada del Puerto Rico imaginat amb la dura realitat del límits de
l’Estat Espanyol i de les contradiccions del Govern és la causa de
l’actual desconcert. La il·lusió de Carod té més a
veure amb la màgia i els trucs del prestidigitador que no pas amb la
confiança amb les pròpies forces de l’estadista. I per això l’estratègia de 2014 només pot portar al mateix resultat que l’Estatut Nacional:
desconcert i retrocés.

      Perquè
en l’actuació immediata, no a sis anys vista, sinó ara, el full de
ruta de Carod comença de manera
molt estranya: amb el vot afirmatiu a l’Estatut retallat. Aquesta
seria la resposta d’ERC a una sentència adversa del Tribunal
Constitucional a l’Estatut aprovat en referèndum pel poble català.
Segons les seves declaracions a El Periódico (11/5/2008) davant
aquest fet el Parlament català, acompanyat d’una concentració
festiva del nostre poble, hauria de ratificar l’Estatut retallat per
les Corts Espanyoles i ERC s’hi hauria de sumar com una mostra de
respecte a la voluntat del poble català expressada en referèndum.
Aquest raonament suposa que si celebrés un referèndum
d’autodeterminació l’any 2014 i guanyés l’opció de continuar
formant part del Regne d’Espanya, Esquerra Republicana hauria de
deixar de ser independentista per respecte a la voluntat majoritària.

      En
contrast amb la il·lusió màgica de Carod-Rovira, Reagrupament.cat
només pot oferir  als militant d’ERC el mateix que Winston Churchill als anglesos el
maig de 1940: “sang, esforç, suor i llàgrimes”. La sang
és la única paraula que sobra en el nostre conflicte polític amb
el Regne d’Espanya a l’Europa de començaments del segle XXI. Com el líder
britànic fa 68 anys el nostre programa per ERC és combatre l’Estat
Espanyol per terra, per mar i per aire. Combatre’l en la seva baixa
qualitat democràtica, combatre’l en els seus atemptats urbanístics
i mediambientals, combatre’l en l’espoli fiscal, combatre’l en el
fracàs escolar, combatre’l en la invasió televisiva. Que l’Estat
Espanyol no cometi el mateix error de Hitler sobre els anglesos quan
Chamberlain era Primer Ministre i claudicava a Munich. Que no
s’equivoqui; que no faci cas de les paraules de Carod: la catalana no
és una societat acomodatícia, desmotivada, mesella. Centenars de
milers de persones han demostrat al carrer, dues vegades en dos anys,
que hi ha un nombre creixent de catalans disposats a sacrificar-se
per la seva nació. Només l’abisme que s’ha obert entre aquesta
multitud i els dirigents d’ERC ha creat el desconcert actual i que
aquesta mobilització no s’hagi traduït en voluntat política.

      Per
això el primer pas del full de ruta de Reagrupament.Cat és
recuperar la credibilitat perduda per superar el distanciament entre
aquests milers de catalans i ERC. No es pot continuar dient una cosa
a les Terres de l’Ebre, la seva contrària a Barcelona i una tercera
a Madrid. No es pot defensar l’estratègia de la “pluja fina” i
del “patriotisme social” fins unes setmanes abans de la
Conferència Nacional i aleshores treure’s del barret un referèndum
d’autodeterminació el 2014. No es pot proclamar el partit de les
“mans netes” i quan s’arriba a la presidència d’una diputació
incrementar-se el sou un 50% o quan s’ocupa una conselleria farcir-la
d’assessors i d’informes de dubtosa utilitat. Si ERC no és capaç de
renovar a fons la seva direcció i d’iniciar una nova etapa que es
noti l’endemà del Congrés, el fossat entre els seus electors i el
partit esdevindrà més profund i continuarà la seva caiguda
electoral. I sense aturar aquesta davallada tots els altres punts del
full de ruta són inútils. Com reclamar el Concert Econòmic el
2010, o exigir un referèndum d’autodeterminació el 2014, amb tres
diputats a Madrid o amb una nova davallada a les properes eleccions
catalanes?

L’estratègia
que Reagrupament.Cat proposa a ERC és treballar incansablement per
obtenir la majoria absoluta per la República Catalana, perquè
aquesta és possible. Però no vindrà de la mà d’una il·lusió
sinó de l’evidència del mal que l’Estat Espanyol fa a tots els
ciutadans dels Països Catalans en els set eixos estratègics que
defineix la ponència estratègica alternativa de Rcat. No és la
rutina institucional, ni els governs en minoria, ni la falsa política
unitària, ni el consens amb els partits constitucionalistes el que
ens portarà a la majoria absoluta. Al contrari totes aquestes
pràctiques fan aparèixer ERC com un partit com els altres o pitjor.
El que ens portarà a la majoria és la confrontació política amb
l’Estat Espanyol, amb la seva monarquia instaurada per Franco, amb les
seves institucions, amb els seus partits, amb la seva burocràcia, amb la seva
oligarquia econòmica, amb els seus sindicats,amb  els seus mitjans de
comunicació i la cultura casposa i barroera que emeten, etc.

       Però quan es donin les condicions per formar un Govern la nostra actuació
ha de ser exemplar per la seva austeritat, per la eficàcia, per la
seva visió a llarg termini, per la seva proximitat a la gent. La
nostra acció de govern no ens ha de fer perdre vots com ha passat en
els darrers cinc anys, sinó portar-nos en quatre anys a la majoria
absoluta, com va assolir Jordi Pujol entre 1980 i 1984; o bé Joan
Carretero com alcalde de Puigcerdà entre 1995 i 1999.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!