Josep Pinyol

Catalunya
és l’únic país del món els representants del qual han consentit
l’espoliació fiscal del 10% del seu P.I.B. en les tres darreres
dècades. Des d’aquest punt de vista el Regne d’Espanya té
legitimitat per continuar amb les seves pràctiques fiscals davant
l’opinió pública internacional.

Aquest
consentiment ha estat per partida doble. En l’article “Finançament:
el dia de la marmota”
vaig recordar com els Governs de la Generalitat ha consentit amb
l’espoliació fiscal signant acords de finançament amb el Govern
espanyol cada cinc anys des de 1985. El van consentir a Barcelona els
governs presidits per Jordi Pujol i el presidit per José Montilla,
amb el suport entusiasta d’ERC i ICV-EUA. El van consentir a Madrid
la majoria de diputats i senadors catalans que han votat a favor dels
pressupostos estatals des de 1982.

El
PSC-PSOE ha estat el partit més votat a Catalunya en totes les
eleccions espanyoles des de 1977. En tots els Governs de Felipe
González hi va tenir ministres i els seus càrrecs electes van votar
13 pressupostos que van asfixiar Catalunya i, de manera especial, les
persones més febles, els seus 1.100.000 pobres i els seus aturats.
El mateix consentiment s’ha repetit en el Govern de José Luís
Rodríguez Zapatero i els 7 pressupostos que ha aprovat fins ara,
tots ells amb dèficits fiscals propers al 10% del PIB. Els diputats
i senadors elegits a Catalunya pel Partit Popular van votar els 8
pressupostos que va elaborar el Govern de José Maria Aznar.

També
han votat a favor de pressupostos espanyols que han espoliat
Catalunya tant Convergència i Unió com Esquerra Republicana i
Iniciativa per Catalunya. CiU va votar els pressupostos de Felipe
González entre 1993 i 1995 i els de José Maria Aznar entre 1996 i
2003. En els primers exercicis practicant la política de “peix al
cove” perquè els partits espanyols al govern no tenien majoria
suficient. En la darrera legislatura del PP, quan aquest tenia
majoria absoluta, a canvi de mantenir Jordi Pujol al poder. Esquerra
Republicana, encapçalada per Joan Puigcercós, va consentir amb
l’espoliació fiscal de Catalunya votant a favor dels pressupostos
espanyols de 2005 a 2008, amb corredisses pels passadissos del
Congrés inclosos.

El
més greu de la situació és que el poble català ha renovat una i
altra vegada la confiança als partits que el representen, tant al
Parlament com a les Cortes espanyoles. El cas més desconcertant es
va produir a les darreres eleccions espanyoles, el març de 2008.
Tres mesos després de la manifestació de centenars de milers de
persones a Barcelona contra el col·lapse de les infraestructures el
PSC-PSOE, encapçalat per Carme Chacón va aconseguir 25 diputats, un
dels seus millors resultats. En canvi CiU, encapçalat per Duran i
Lleida, en va assolir 10 i ERC, amb Joan Ridao com a cap de llista,
va baixar de 8 a 3 diputats. Els partits catalans amb grup
parlamentari propi al Congrés de Diputats van treure els pitjors
resultats des de 1907, i des que el PSC es va integrar en el PSOE.

L’Estat
espanyol continuarà apropiant-se dels impostos dels catalans mentre
constati que els ciutadans de Catalunya toleren l’espoliació fiscal.
Dintre d’uns mesos hi haurà eleccions espanyoles. Els partits
catalans haurien de planificar un “aixecament electoral” del
poble català contra l’espoli fiscal. Per primera vegada des de 1982
es donen les condicions necessàries per guanyar als partits que es
posen al servei del Govern espanyol de torn. Una majoria electoral
disposada a no consentir l’espoliació fiscal, disposada a
l’obstrucció parlamentària, seguint l’exemple de la minoria
irlandesa a la Cambra dels Comuns abans de la seva independència.

En
canvi CiU, ERC i ICV-EUA segueixen la rutina política i es dediquen
a instar al Govern de la Generalitat a la creació d’una “comissió
amb base parlamentària amb la voluntat de consensuar l’abast, les
competències i l’objectiu d’un nou model de finançament que permeti
recaptar, gestionar, inspeccionar i liquidar els nostres impostos i
equiparar els ingressos als del concert econòmic”. A
Madrid estan tremolant davant tanta instància, tanta comissió de
base parlamentària, tanta voluntat de consens i tanta equiparació!.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!