L’any
2001 al 23è Congrés d’ERC Josep Lluís Carod Rovira va establir
tres eixos estratègics que han determinat l’ascens i la caiguda
d’aquest partit en aquesta dècada:
a)
Aconseguir un Estatut “Nacional” per convertir Catalunya en un
Estat associat al Regne d’Espanya;
b)
Projectar ERC com a “Partit de Govern”;
c)
Convertir Esquerra en un “partit com els altres”.
El
fracàs de la via estatutària i els resultats poc rellevants
aconseguits com al Govern de la Generalitat i dues diputacions han
deixat despullada Esquerra com un “partit com els altres”. La
caiguda d’ERC ha arrossegat el moviment sobiranista, fort en
mobilitzacions populars, però incapaç de traduir en força política
les grans manifestacions i les consultes populars.
La sentència del
Tribunal Constitucional contra l’Estatut retallat de 2006 ha
reafirmat la impossibilitat de la via gradual a la independència
dins la legalitat espanyola. La ponència alternativa que vaig
presentar al Congrés de Tarragona ja partia d’aquesta obvietat.
L’estratègia de l’Estatut Nacional ignorava la seva incompatibilitat
amb la Constitució espanyola de 1978, però la seva aparent
facilitat va portar a l’ascens electoral de 2003 i a l’entrada al
Govern del President Maragall. Però l’eufòria de l’aprovació de
l’Estatut va ser seguida per la campanya anticatalana de la tardor de
2006 i a la seva mutilació consentida a les Corts espanyoles. Les
Assemblees territorials d’ERC van rebutjar l’Estatut retallat, en
contra del que defensava la direcció republicana. Alguna fibra molt
íntima es va esquinçar aleshores entre el poble català i la
direcció d’Esquerra que s’ha precipitat en els darrers resultats
electorals.
El refús dels militants
republicans va ser possible gràcies a la gran manifestació de
febrer de 2006 en defensa del “Dret a Decidir”. Un nou factor
històric, el moviment sobiranista, va entrar en escena. El nivell de
consciència nacional no era tant baix com ens havien volgut fer
creure. Tot i això la direcció d’ERC continuava ancorada en la via
morta estatutària. A la Conferència Nacional de 2007 Joan Ridao va
defensar el gradualisme com estratègia per assolir el dret a
decidir. Reagrupament, que aleshores era una tendència dins ERC, va
contraposar-hi l’estratègia de la Declaració Unilateral de la
Independència.
L’altra pota de
l’estratègia del 2001 era esdevenir “Partit de Govern”, l’altre
cara de la moneda de l’estratègia gradualista. Sota l’etiqueta de
partit de govern hi ha dos models antagònics. Per un costat el model
de “partit frontissa”, el d’una força que pot pactar amb totes
les forces per arribar al Govern. Mantenir-se en el poder a qualsevol
preu esdevé l’eix central d’aquests partits. La seva estructura
interna esdevé clientelar: militants a l’espera d’ocupar càrrecs en
l’administració pública, a canvi de lleialtat als mandarins de les
conselleries o les alcaldies. En el model de partit-frontissa la
lleialtat a la direcció és més important que els mèrits, i això
es tradueix en una acció de govern mediocre.
L’altre model de “partit
de govern” parteix d’una voluntat d’esdevenir majoritari i té
programes i equips competents en cada branca de l’acció política.
Fa una oposició rigorosa i documentada quan és minoritària i
implanta els seus programes quan s’assoleix la majoria necessària.
Un “partit de govern” que aspira a l’hegemonia social exigeix
tenir una base social ben articulada i organitzada, no només una
base electoral anònima. Aquest model de partit de govern és
incompatible, a la pràctica, amb fer coalició amb d’altres partits
de vocació majoritària.
La comparació entre
l’evolució d’Esquerra (partit-frontissa) i l’SNP (partit de govern)
és feridora. L’any 2003 l’SNP va obtenir el 23’80% dels vots i es va
mantenir a l’oposició, tot i que el seu equivalent a Gales, el Playd
Cimru va pactar amb el partit laborista britànic. El mateix any
Esquerra Republicana va obtenir el 16’44% dels vots i va entrar al
primer govern tripartit. L’any 2006 Esquerra va perdre un 2’41% dels
vots en obtenir la confiança del 14,03% dels electors. De manera
incomprensible, després de la campanya contra l’Estatut, va formar
part del segon govern tripartit. En canvi l’any 2007 el Partit
Nacional d’Escòcia des de l’oposició va augmentar el suport popular
fins el 32’90% i va obtenir la majoria relativa. Aleshores va formar
un govern en minoria que ha treballat enmig d’una crisi econòmica
brutal, amb la fallida del banc més gran d’Escòcia, el Royal
Scotish Bank, que ha estat estatalitzat pel govern britànic. El
passat mes de novembre Esquerra va perdre la confiança de la meitat
dels ciutadans que l’havien votat quatre anys enrere i va obtenir el
7%. En contrast l’Scotish National Party ha obtingut la
representació del 45’40% dels electors i la majoria absoluta. Abans
del final d’aquesta legislatura convocarà un referèndum sobre la
independència.
Esquerra ha optat per
ser un partit-frontissa a causa del tercer pilar de la política
republicana: convertir Esquerra en un “partit com els altres”. És
a dir seguir el model de partit de CiU i, sobretot del PSC-PSOE. És
a dir, per un costat, un partit que es relaciona amb el seu electorat
mitjançant la publicitat, les enquestes i el control dels mitjans de
comunicació. Per aquesta raó és imprescindible estar al govern,
perquè proporciona accés als mitjans de comunicació públics i al
control de les subvencions als mitjans de comunicació privats. També
proporciona als dirigents una presència a la petita pantalla i als
diaris. Aquesta atorga l’aura de la “respectabilitat” dels
cercles del poder i de la influència, de la qual els líders d’ERC
han anat assedegats.
Per l’altre costat un
“partit com els altres” significa un partit clientelar, un partit
capaç d’oferir llocs de treball en l’administració. Aquesta vesant
ha forçat la deriva d’ERC vers el model de partit-frontissa. És
l’única explicació possible d’haver fet President de la Generalitat
a la persona que va presentar esmenes a l’Estatut aprovat pel
Parlament de Catalunya, l’endemà mateix de la seva aprovació.
La
candidatura “unitària” que prepara la direcció actual
d’Esquerra busca mantenir els esquemes actuals posant-hi al davant
cares noves. El “pensament” que insta a fer Carod-Rovira per
aplegar les restes sobiranistes dels partits instal·lats és
obsolet. Reflecteix una visió elitista de la política que ignora
l’emergència de l’ample base social del moviment sobiranista.
L’especialització d’ERC com “esquerra nacional reivindicativa”
que proposa Joan Tardà només pot desembocar en una rèplica
d’Iniciativa amb retòrica independentista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!