Qualsevol
modificació que el Tribunal Constitucional estableixi en l’Estatut
suposarà que aquest es converteixi en un Estatut imposat de
manera unilateral pel Regne d’Espanya al poble català. Suposarà
anular el reconeixement de Catalunya com a nacionalitat que tenia
dret a pactar la seva autonomia amb l’Estat Espanyol. Suposarà, per
tant, el trencament del pacte de la Constitució de 1978 entre el
règim monàrquic i el poble català.
La
Constitució Espanyola vigent estableix l’organització territorial
de l’Estat en tres nivells: els municipis, les províncies i les
comunitats autònomes. D’acord amb l’article 143 d’aquesta les
comunitats autònomes es regeixen per lleis orgàniques que tenen el
nom d’Estatuts. La única intervenció d’aquests territoris en
l’elaboració d’aquestes lleis orgàniques és la seva redacció per
una assemblea de membres de les Diputacions quan no hi havia
parlaments autonòmics. Després el Congrés i el Senat tramiten els Estatuts com qualsevol llei, modificant-los com vulguin, sense cap intervenció dels ciutadans dels territoris afectats. Tampoc hi ha cap ratificació en referèndum.
Aquesta
reedició de les Mancomunitats de Diputacions era inacceptable per
als partits polítics catalans que havien lluitat contra la dictadura
aplegats en l’Assemblea de Catalunya. El tercer punt d’aquesta
reivindicava el restabliment dels principis i institucions de
l’Estatut d’Autonomia de 1932. Un principi essencial d’aquest Estatut
era el pacte entre Catalunya i l’Estat, pacte que parteix del fet que
el poble català és un subjecte històric, amb dret a decidir. El
80% de vots que van obtenir els partits integrats en l’Assemblea de
Catalunya a les eleccions de juny de 1977, la constitució de tots
els diputats i senadors electes en Assemblea de Parlamentaris i el
milió de persones de la gran manifestació de l’Onze de Setembre del
mateix any van fer canviar els plans de Suàrez i de Juan Carlos. Van
haver d’acceptar el restabliment de la Generalitat republicana i el
retorn del seu president a l’exili, Josep Tarradelles.
Aquesta fita
va forçar els articles 151, 152 i la disposició transitòria segona
de la Constitució Espanyola. Es creava un tipus d’autonomia política destinada als territoris que havien tingut Estatut d’Autonomia amb la II República Espanyola. D’aquesta manera es reconeixia la validesa del
referèndum de 1932 sobre l’Estatut de Núria, i s’establia un
procediment paritari per redactar-ne un de nou. També es creaven
unes autonomies amb continguts polítics, amb una Assemblea
Legislativa, un poder executiu i un Tribunal Superior de Justícia.
És important adonar-se que es va establir un procediment de redacció de l’Estatut que era paritari i destinat al pacte: l’Assemblea de Parlamentaris
havia de redactar la proposta d’Estatut. Després aquesta seria
debatuda a la Comissió Constitucional del Congrés ampliada amb una
delegació de l’Assemblea “per tal de determinar-ne d’un acord
comú la formulació definitiva”. Aquest acord comú havia de
tenir una doble ratificació: per un costat els ciutadans de
Catalunya en referèndum, que reconeixia la seva qualitat de subjecte
col·lectiu amb un cert grau de sobirania; i per l’altra el Congrés
i el Senat, els òrgans de sobirania espanyols. Aquest mateix
procediment es va reproduir amb el nou Estatut d’Autonomia de 2006.
La
intervenció del Tribunal Constitucional en l’Estatut anul·larà el
caràcter de pacte entre el poble català i l’Estat Espanyol que
tenia l’autonomia l’any 1979. De manera unilateral aquest òrgan
dictarà el nou text estatutari. Pel que fa a Catalunya aquest
Tribunal no té cap mena d’imparcialitat: ni les nostres institucions
ni els nostres representants tenen cap paper en el seu nomenament. La
nostra indefensió ha estat total. Tots els episodis d’impugnacions
d’alguns dels seus membres que s’han viscut en els darrers mesos
mostren fins a quin punt és un òrgan polititzat, al servei del PP i
el PSOE i no un Tribunal de Garanties. Les seves manipulacions
descarades d’aquest òrgan jurisdiccional causarien escàndol en
qualsevol país de tradició democràtica arrelada.
Amb la
sentència del Tribunal Constitucional culminarà el procés de
“reducció de Catalunya a Comunitat Autònoma de règim comú”
que va començar quan la monarquia postfranquista es va adonar que no
necessitava els catalans per obtenir la credencial de democràtica.
La determinació pacífica del poble català els havia obligat a
concessions que consideraven inadmissibles i calia retornar a la
política enunciada pel Comte-Duque de Olivares al rei Felipe IV
respecte a Catalunya, València, Aragó i Portugal: “reducir
todos estos reinos a las leyes de Castilla”. Per aconseguir
aquest objectiu van començar utilitzant l’intent de cop d’Estat del
23 de febrer de 1981, que va ser l’excusa per redactar la LOAPA.
L’espoli fiscal ha estat una altra mostra d’aquesta actitud se
sotmetre els catalans.
La
laminació constant de l’autonomia catalana en els tretze anys de
govern de Felipe Gonzàlez i en els vuit de José Maria Aznar va
portar a la redacció del nou Estatut. Quan aquest va ser aprovat el
30 de setembre de 2005 es va desencadenar la pitjor campanya
anticatalana des de la mort del General Franco. Hi van participar
totes les institucions del Regne d’Espanya, començant pel cap de la
Junta d’Estat major de l’Exèrcit de Terra, el General Mena, passant
pel President del Tribunal Suprem, el Governador del Banc d’Espanya,
el Defensor del Poble. També hi van participar totes les
organitzacions socials espanyoles des de la Conferència Episcopal a
la CEOE. Es va declarar un boicot als productes catalans i es van
organitzar manifestacions amb centenars de milers de persones. La
hostilitat de tots els mitjans de comunicació espanyols de totes les
tendències va ser tan brutal com unànime.
Aviat la sentència del Tribunal Constitucional culminarà alhora la
campanya anticatalana i de reducció de Catalunya a una Comunitat
Autònoma de règim comú.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La legitimitat és un bé col·lectiu que cal preservar. Aquest escrit és un esbòs, parcial però totalment vàlid per fonamentat, del preàmbul d’una possible Llei del Parlament de Catalunya deixant sense efecte els drets de conquesta i establint la recuperació plena dels nostres drets històrics de sobirania.
Cal treballar a fons aquesta línia per establir el camí de la recuperació de la nostra plena llibertat.
Ara que sembla tot perdut, és quan ser més perseverants.
Ànims.