Josep Pinyol

     
Des de l’aprovació del nou Estatut s’han acumulat els atacs de
l’Estat Espanyol a la voluntat del nostre poble, expressada pel seu
legítim representant,el Parlament de Catalunya i directament en el
referèndum. Els partits polítics catalans no han sabut plantar-li
cara. Només les entitats agrupades entorn la Plataforma pel Dret a
Decidir, van ser capaces de mobilitzar centenars de milers de
persones, el 2006 i el 2007, per defensar la voluntat dels catalans. Però les manifestacions no han estat acompanyades de la
representació política a les urnes, a diferència de 1976 i 1977.
Aleshores la combinació de mobilització i acció política va
assolir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu
President a l’exili. Al contrari, al març de 2008, la suma del PSOE
i el PP va treure més diputats que anteriorment a Catalunya.

     
La resposta al fracàs del finançament i a la sentència del
Tribunal Constitucional tornarà a ser estèril si no té traducció
a les urnes. Les entitats del Dret a Decidir, a més de mostrar al
carrer la indignació d’un poble, haurien d’impulsar una Candidatura
de Dignitat Nacional, de cara a les eleccions al Parlament Europeu.
Aquesta Candidatura hauria de comptar amb el suport de CiU i d’ERC,
però els candidats haurien de ser personalitats reconegudes per
tothom. El programa hauria de ser senzill: afirmar al cor de la Unió
Europea l’existència de Catalunya com subjecte històric del dret a
decidir, és a dir com a nació.

     
Repetiríem l’experiència de Solidaritat Catalana, l’any 1907, que
va ser molt més que una coalició de partits perquè va aglutinar la
indignació de tota Catalunya, de totes les entitats, corporacions i
sensibilitats catalanistes del país. Aquesta amplitud de
sensibilitats es reflectia en el seu Comitè Executiu, on hi havia
des de republicans a carlins, passant per representants de la Unió
Catalanista, sota el lideratge de Francesc Cambó. Amb aquesta unió
es va aconseguir l’alçament d’un poble, que és el que més
necessitem ara una injecció d’esperança que aixequi els decaiguts
ànims col·lectius.

     
L’Estat Espanyol, des de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de
1981 i la LOAPA, ha demostrat el seu determini de reduir Catalunya a
una comunitat autònoma de règim comú. La proposta de finançament
del Govern del Sr. Rodríguez Zapatero, que anul·la la relació
fiscal bilateralitat establerta a l’Estatut és la darrera mostra
d’aquesta designi. El seu vicepresident econòmic, el Sr. Solbes, ha
reduït a la categoria de simple suggeriment l’Estatut aprovat en
referèndum pel poble català, un menyspreu indigne d’un demòcrata.
La propera sentència del Tribunal Constitucional nomenat i manipulat
pel Partit Popular i el Partit Socialista sobre l’Estatut, rematarà
l’anul·lació dels darrers vestigis de reconeixement legal de la
voluntat del poble català. Aquesta intervenció en forma de
referèndum, és el que diferenciava l’autonomia catalana de les
autonomies de règim comú.

     
L’únic camí per recuperar la força democràtica del poble català
és impedir a les urnes que la voluntat dels nostres ciutadans sigui
segrestada pel PP i el PSOE. Només podem compensar el seu control
dels mitjans de comunicació amb un alçament moral en forma de
Candidatura de Dignitat Nacional que tradueixi en vots la nostra
indignació pels nostres drets trepitjats. El poble català per fer
valer els seus drets només té la dignitat democràtica i massa
sovint l’ha perduda a causa del que he anomenat “síndrome de
Petain” en un altre post.

     
La Solidaritat Catalana va ser un dels moments en que aquesta
dignitat es va afirmar. Era la reacció contra els atacs a la premsa
catalana i contra la subjecció del poder civil al poder militar que
representava la Llei de Jurisdiccions, amb l’excusa de la unitat
d’Espanya. L’avinentesa va permetre a Francesc Cambó abocar amb
estrèpit el plet català al Congrés de Diputats. Al llibre “Els
Polítics Catalans” Antoni Rovira i Virgili ho descriu en
aquests termes: “Abans, la qüestió catalana havia estat
exposada parlamentàriament com un plany, o com una teoria, o com una
demanda, o com una amenaça. Amb el discurs de Francesc Cambó fou
exposada com una afirmació. Els catalans, a les Corts, s’havien
planyut, havien teoritzat, havien formulat demandes, havien amenaçat.
Cambó afirmava. El fet biològic català, per emprar el mots
mateixos de la terminologia camboniana, es mostrà nu, amb la seva
carn de realitat, sense robes de retòrica ni de doctrina, davant els
qui escoltaven amb atenció profunda en mig del silenci dens”.

     
Avui també la resposta a la continuació de l’espoli fiscal
i a la imposició d’un Estatut diferent al votat pels ciutadans de
Catalunya per part del Tribunal Constitucional no pot ser ni el
plany, ni la teoria, ni la demanda, ni l’amenaça. Només pot de ser
l’afirmació de la voluntat col·lectiva dels catalans: som una
nació, som un subjecte històric i tenim el dret a decidir. Aquesta
afirmació la podem fer al cor democràtic de la Unió Europea. Al
Parlament d’Estrasburg podem aconseguir que l’afirmació democràtica
del poble català deixi de ser un problema intern espanyol.

     
Aconseguir l’atenció de l’opinió pública europea no és una tasca
fàcil ni immediata. Aconseguir l’atenció dels seus governs encara
serà més difícil perquè estan en contacte permanent amb el Govern
espanyol i per tant sota la seva influència. Però el sol fet de
treure de l’àmbit espanyol el nostre reconeixement com a voluntat
col·lectiva, com a subjecte democràtic, seria un pas estratègic de
primera magnitud. El primer pas en la recuperació de la dignitat
nacional.

     
Per això necessitem un alçament anàleg al descrit per Joan
Maragall fa un segle. Necessitem deixar de costat les consideracions
a curt termini i les petites querelles, i que s’imposin la visió
general i a llarg termini. Només enmig de l’entusiasme encomanadís
de la unitat compartida, podem aconseguir una fita modesta: que la
Candidatura de la Dignitat Nacional superi en vots a Catalunya a la
suma del PP i el PSOE. Seria la primera vegada que partits
d’obediència catalana guanyarien unes eleccions des de que el PSC es
va integrar en el PSOE, excepte les del Parlament de Catalunya.

     
Per iniciar un nou cicle polític de llarga durada és molt
important que el màxim nombre de votants del PSC-PSOE segueixin
l’exemple de Pasqual Maragall quan ha viscut en pròpia carn que era
el Secretari General del PSOE el que imposava el cap de llista del
PSC. Davant de la sentència del Constitucional Maragall defensa la
lògica democràtica, que és alhora la lògica nacional: “que
ens ho tornin a preguntar”. Va ser la lògica democràtica la que va portar Nicolàs Salmerón a la Solidaritat Catalana. Els dos anteriors Presidents de la
Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, sumant-se als centenars
de milers de manifestants de l’u de desembre de 2007 exemplifiquen
l’amplitud de la coalició que hauria d’aplegar una Candidatura de
Dignitat Nacional al Parlament Europeu.

     
És molt difícil trencar la inèrcia de les organitzacions
polítques. Però la única alternativa a la Candidatura de la
Dignitat Nacional és continuar la trista rutina política de petites
disputes domèstiques, d’escarransits càlculs electorals, que
desmotiven als milers de catalans que van sortir al carrer el 2006 i
el 2007 i es van quedar a casa el març del 2008.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!