Josep Ma de Sagarra a València
Entre els articles que Josep Ma. de Sagarra (1894-1961) va publicar a la revista Mirador, sota la rúbrica L’Aperitiu, del 1929 al 1935, n’hi ha un intitulat “València”, del 6 d’agost del 1931, dedicat a la visita que va fer a la nostra ciutat amb motiu d’haver estat convidat com a mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat d’aquell any.
Amb l’estil característic d’aquells escrits –”en aquesta taula lleugera i banal dels nostres aperitius”–, explica que ja havia estat a València altres tres vegades: per veure un partit de futbol, del qual hagueren d’eixir per cames; per assistir a l’estrena d’un dels seus drames, amb els nervis una mica cargolats; i com a turista, amb l’obligació de veure monuments i menjar paelles. Tanmateix, el darrer viatge ja ha estat diferent: “he anat a València només amb l’obligació de pronunciar un discurs i, llevat d’això, que a mi ja m’agrada, tot han estat convits i delicadeses”.
Imagineu-vos la Junta Directiva del Rat Penat, a poc d’haver estat proclamada la República, quina papereta tenia per decidir el mantenidor dels Jocs Florals. Calia adequar-se als nous temps però amb moderació, que ells eren persones d’ordre i més aviat conservadores. Per això, Sagarra era el candidat perfecte: un escriptor molt reconegut, de Barcelona, però no massa republicà i de família aristocràtica, a més d’enginyós i popular.
I ausades que va descriure, amb enginy, la cerimònia jocfloralesca: “La festa del “Rat Penat” es de les coses més pomposes que es celebren al món. Els macers de la Diputació de València van una mica vestits de cardenals i una mica de gegants de la processó; tots de seda de primera i amb unes porres líquides i rutilants que semblen taronjades fosques. A més a més d’aquests grans macers hi ha l’alcalde i els regidors, que van plens de medalles, de plaques d’or i de cordons penjats al coll com serpetes tropicals. Tot el teatre està ple de senyores de la millor pell, músiques d’un metall intens i comprimit, carregat de camàndules i de notes greus que fan dissabte dels aires. Pronunciar un discurs en un ambient així és com entrar en el palau submarí d’un pirata i demanar la mà d’una sirena impossible. No us penseu, damunt de la roba millor que tinc, també m’hi varen posar unes grans medalles i uns grans cordons…”
Qui haja anat alguna vegada a alguna d’aquestes festes del Gai Saber convindrà que el dibuix del quadre està fet amb mà mestra. Amb mà de Sagarra. I encara, hi afegeix un parell d’observacions, sobre la llengua i la ideologia subjacent, que posen el dit a la nafra: “Jo em penso que València és una de les coses més suculentes del món; ells sens dubte estan molt de llur burgesia i de llur aristocràcia, que parlen un castellà remollit com el pa de dos dies, i ara encara es maregen amb debilitats monàrquiques i reaccionàries”. I això que s’acabava d’encetar l’etapa republicana. Què hi farem! Sempre hi ha hagut valencians, del Rat Penat i arreu, que han estat molt (servils) de llur burgesia i de llur aristocràcia. Les quals, d’altra banda, volen ser espanyoles de primera i parlen un castellà de tercera.
València, 8 de febrer de 2012
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!