Cucarella

El president del govern espanyol ha dit que no tocarà la nònima dels funcionaris. Tot ho teníem això ens faltava, que ell també clavarà la mà en aquesta butxaca. Massa mans per a tan poca fondària. No li cal, a Rajoy, enfriscar-se en aquest fangar. La seua comesa és la d’apujar l’electricitat i el gas i fer reformes laborals que ens reballen als tarquimars pudents i miserables del segle XIX. La feina bruta dels retalls salarials la deixa Rajoy als seus virreis autonòmics, com ara Mas i Fabra. Aquest mes, tot just després de la convocatòria de vaga general, s’ha fet efectiva la cisa autonòmica del salari dels funcionaris valencians. I qui no tinga que espere, perquè la llei de la reforma laboral de Rajoy amenaça que no hi ha salari públic i privat a estalvi d’una retallada unilateral. I sense haver de demanar permisos: per la cara!

N’hi ha que està content amb tant de retall salarial i de drets. Està convençut que tot plegat servirà «per a traure el país de la crisi». Dels assalariats que pensen així diu la sentència que qui siga burro que l’albarden. També els caldria albarda, perquè ulleres i orelleres ja en porten, a molts dels «autònoms» que donen suport a les retallades salarials i a la reforma laboral del PP. Són els qui treballen per compte propi, tenen un negoci de cara al públic, d’aquells dits «familiars», o una empresa amb pocs de treballadors.

Un d’aquests defensors a tota ultança de les mesures draconianes contra els treballadors, m’insistia aquests dies rebolicats, absolutament convençut, que els diners que les administracions públiques s’estalvien pels retalls dels serveis públics i dels salaris dels treballadors són necessaris –i útils!– per a eixir de la crisi, que ell i el seu negoci n’eixiran beneficiats. No vol saber aquest «autònom» que aquests diners són per a pagar el famós «deute» als Mercats. Un deute que ells mateixos, amb la seua desmesurada cobdícia, han provocat. Ells són els culpables d’aquesta crisi, però en comptes de pagar pel seu delicte, ens el fan penar a nosaltres. Amb el suport mesell i còmplice dels polítics nostrats, que la servil Europa no és la digna Islàndia, per desgràcia.

L’«autònom» d’aquest cas és un treballador de la construcció que amb el creixement de la bombolla immobiliària va crear una empresa pròpia que feia subcontractes per a les grans empreses constructores. Quan la bombolla va esclafir, s’acabaren els seus dies d’or i cava. Avui intenta sobreviure, reduïda l’empresa a ell i el seu fill, fent petites reformes. I no alenen.

El contrapunt a aquest «autònom» de la construcció que es pensa que amb retalls i inseguretat laboral eixirà ell a una vora, el posa un altre «autònom», aquest de la restauració. Aquest propietari d’un restaurant tradicional, d’aquells que en diríem de menjar «casolà», sostè que la retallada de salaris i la inseguretat laboral l’arruïna. Diu: «Nosaltres vivim d’aquesta gent, vivim del salari dels funcionaris i dels treballadors en general. No vivim de l’Estat o de l’Ajuntament o de la Generalitat. Ací enfront hi havia una perruqueria d’hòmens i dones, una franquícia, i abans sempre estava ple. Quan la gent va començar a quedar-se sense faena, si abans s’arreglava una o dues vegades al mes, ara ve una volta cada dos mesos o menys. Ha hagut de tancar. I qui diu una perruqueria diu una sabateria, una floristeria, o un restaurant com el meu. Ací, nosaltres, sempre teníem ple: dinars i sopars. Només tancava diumenge. He arribat a tindre quatre treballadors. Ara estem jo i la meua dona a soles, i no alenem. ¿De què em serveix a mi, com em deia un company de gremi, poder despatxar un treballador més ràpid i més barat? Els he hagut de despatxar igualment amb la llei antiga, més cara. Per què? Perquè no tinc clients. A quins treballadors vaig a despatxar jo ara si no en tinc cap? De què em serveix eixa llei? Servirà per a les grans empreses. Però no a mi. Els cent o dos-cents euros al mes, posem per cas, que la Generalitat ha retallat als funcionaris són els que jo necessite per a viure. Perquè si ells tenen aquests diners, ixen un dissabte a sopar, es fan un cafè o una cervesa. El retall salarial són visites a la perruqueria que no es fan, sabates que no es compren, roba que no es renova. I la inseguretat en la faena, no saber si on treballes t’estaràs un mes o un any, perquè en qualsevol moment et poden despatxar sense dificultats provoca que la gent s’ho repense molt a l’hora de fer una reforma en casa, comprar-se un cotxe i, entre els jóvens, comprar-se una casa, i ni ara que després de l’esclafit de la bombolla immobiliària n’hi ha per a donar i vendre, s’ho plantegen. Els diners que puguen estalviar se’ls guardaran per si un cas els tiren al carrer d’un dia per l’altre. Ara que, com els diners no els tindrem amagats en un rajola, els bancs faran negoci net. Potser és per això que ho fan… Jo ho tinc clar: si retallen salaris, jo hauré de tancar per falta de clients».

Doncs, això: ens arrosseguen cap als cims més alts de la misèria i alguns hi pugen amb ulleres, orelleres, collera i albarda; n’hi ha bastants d’assalariats i un bovalar d’«autònoms».