Quan falten tres setmanes per les eleccions, crec que ha arribat el moment de descartar el vot a Reagrupament. I això per un motiu principal: som en un moment crític de la història de Catalunya, i és important que els vots independentistes es tradueixin en diputats independentistes que puguin representar la nostra veu i empènyer el Parlament cap a la independència. En aquests moments, tothom ja hauria de tenir clar que Reagrupament no té cap possibilitat gaire realista d’entrar al Parlament, i per tant els vots que treguin seran només un testimoni per comptar els independentistes que hem anat a votar, però no per obtenir representació política. Ja vaig opinar anteriorment que, davant la impossibilitat de la coalició amb SI, Reagrupament faria bé de retirar-se d’aquestes eleccions. Joan Carretero i els seus han decidit que no, que es volen llançar de cap a la cursa electoral del 28N encara que sigui per estavellar-se contra la dura realitat dels zero diputats que trauran. Ells mateixos; però aleshores, hem de ser els electors els que elegim per aquella candidatura que té possibilitats d’entrar al Parlament, per tal de que els vots inútils siguin els mínims possibles.
I per què la llista de Joan Carretero no té possibilitats d’entrar al Parlament? No només ho diuen totes les enquestes que s’han fet per grups independents, sino que també es veu per moltes altres coses. Reagrupament ja va arribar cap als 3000 associats pel gener, quan la famosa falsa dimissió de Carretero va clavar una primera sotragada al moviment. Des de llavors, Reagrupament va quedar estancat, paralitzat per la incertesa de com s’articularia el lideratge a través de la incògnita Laporta. Després, quan Laporta va manifestar la seva voluntat de formar un partit diferent, Reagrupament no ha sabut reaccionar. Ara es presenta competint precisament contra la persona a qui s’havien oferit tots els elogis, i precisament per això Reagrupament no té possibilitat de créixer: si alguna evolució és de preveure d’aquí al 28N és una davallada de la intenció de vot que pronostiquen les enquestes.
A part d’això, com a ex-reagrupat, puc comentar molts dels problemes que vaig viure quan formava part de Reagrupament. Al final va resultar que la famosa regeneració democràtica, pel que fa al funcionament intern, consistia en una única llista tancada que va decidir la cúpula, a la qual no s’hi van poder presentar alternatives degut a les normes extremament restrictives que es van anunciar poques setmanes abans de l’assemblea. Qui no dóna bon exemple de regeneració democràtica des del funcionament intern de la seva pròpia organització no té credibilitat per a impulsar-la després des del Parlament, ni per merèixer la confiança dels votants.
Però no val la pena que m’extengui més amb aquestes coses: el fet és que a Joan Laporta el coneix tothom, que SI sí que té possibilitat de créixer més perquè això és el que ha fet durant els seus quatre mesos de vida, que les enquestes ja pronostiquen ara l’entrada al Parlament de SI, i que per tant, qui vulgui que hi hagi una nova força política independentista al Parlament diferent de ERC i no estigui per brocs, ha de votar Solidaritat Catalana per la Independència.
Per altra banda, votar ERC és una altra opció pels independentistes que considerin que l’opció de seguir amb el segon tripartit triada per ERC no ha estat tan dolenta, i que pensin que formar una coalició de govern amb (o donar suport a) CiU per seguir governant Catalunya com a comunitat espanyola amb autonomia de pa sucat amb oli durant quatre anys més, per anar fent un avanç gradual cap a la independència, tampoc no estarà tan malament. Ep! Després, si fan això, que no es queixin els votants d’ERC, perquè això és el que podem esperar. Però, mentre anem avançant cap a la independència, votar ERC em sembla una opció totalment respectable. Jo, en tot cas, votaré SI perquè crec que és l’hora de que entri al Parlament una força que proposi declarar la independència i que no vulgui pactar amb autonomistes-de-pa-sucat-amb-oli.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt ben argumentat.
Jo, que només fa un parell d’anys que e arribat a l’independentisme, segurament també votaré SI.
A pesar que el personatge de Laporta em sembla un ganivet de doble fulla i no m’inspira gens de confiança.
Però com deia Billy Wilder: “Ningú no és perfecte”.
Salut des de Berga.
Al pas que anem, i per poc que les enquestes ho encertin, el partit que recollirà més independentistes serà CiU. I això que no es manifesten obertament independentistes.
No he pensat mai que només hi hagi d’haver un partit independentista, ja que amb estratègies i matisos diferents, en global poden ser opcions complementàries. Reagrupament s’atorgava inicialment la potestat de representar tot l’independentisme, però quan un altre partit, més potent, ha competit amb el mateix postulat (proclamació unilateral d’independència) s’ha afanyat a dir que la unitat ja no era necessària ni imprescindible. Però no volia aquí escriure sobre les contradiccions (potser ja insalvables) de Reagrupament, sinó en les possibilitats d’assolir la independència i de les dues vies que se’ns presenten.
Primerament, dir que penso que un sol partit independentista, en una societat tan complexa com la nostra, no és la millor opció. Esperava que CIU s’apropés a l’ideal sobiranista i entenia que la tàctica d’ERC amb el tripartit ho afavoriria (si fas que el PSC es posi al nivell nacional de CIU, aquests s’han de moure d’alguna manera), i CIU ho ha fet, s’ha mogut cap al concert econòmic.
Però aquesta tàtica d’ERC també ha suposat la creació d’un nou plantejament, la proclamació unilateral, que actualment compta amb dues opcions polítiques. En qualsevol cas, és positiu que CIU s’atansi al sobiranisme polític (més enllà del simbòlic), ni que sigui tímidament, i alhora que hi hagi una via més -diguem-ne- radical (SI-RCat), especialment si té suports suficients per ser al Parlament.
Dit això, i dins de les dues vies plantejades, a mi em sedueix més la d’ERC. Perquè? Hi ha diferències, és clar, malgrat el fons sobiranista és present en ambdues. Hi han algunes característiques que em decanten cap a ERC. Així, penso que ERC és una opció política més convencional políticament, és a dir, té un discurs polític encaminat a construir el seu ideal des de tots els fronts, al dia a dia, i amb llarg recorregut, que es pot construir també en diferents estacions i per tant amb pactes puntuals. En canvi, fa unes setmanes vaig escoltar l’Uriel Bertran i em va donar la impressió que per SI només hi havia la independència com a objectiu immediat, i de la resta poca cosa més. ERC em sembla més propera a la realitat, i SI a la idealitat. ERC participa també dels èxits i defectes del sistema, amb responsabilitat, i en canvi Bertran, que ha estat diputat al Parlament plantejava el seu discurs com una acció revolucionàriament irresponsable. És a dir, com si la presència de SI al Parlament no els faria responsables de res fins arribar a l’objectiu independència, com si es limitessin a veure-les venir. En canvi, jo prefereixo acceptar la responsabilitat que dóna el fet de ser al Parlament, amb minoria, per gestionar opcions tàctiques i estratègiques per avançar cap a la independència i també en la millora de les condicions de vida dels catalans, malgrat que, com això pot comportar com ha comportat a ERC una reculada de vots.
Estic convençut que només esperar amb el discurs independència i sense màcula no ens farà avançar, ni en l’objectiu final ni en el d’anar sumant suports, cosa que significa apropar cap a vots a posicions sobiranistes a votants de l’abstenció, de CIU, del PSC i d’IC.