Construïm la Catalunya independent

L’òrbita de la Terra al voltant del Sol no és ben bé un cercle. Té la forma d’una el·lipsi, i el Sol, enlloc d’ocupar el centre d’aquesta el·lipsi, és en un dels dos focus, tal com va descobrir per primera vegada Johannes Kepler al segle XVI. En l’eix major d’aquesta el·lipsi s’hi troben el periheli, el punt més proper al Sol, i l’afeli, que és el punt més llunyà. L’orientació de l’el·lipsi es manté aproximadament fixa en l’espai (en realitat l’eix major de l’el·lipsi també varia, però amb un període de temps molt llarg, de més de cent mil anys), i per tant la Terra passa cada any pel punt més proper i el punt més llunyà del Sol més o menys en les mateixes dates. Passem pel periheli, el punt més proper, vers el 2 de gener, i per l’afeli vers el 4 de juliol de cada any. La Terra s’acosta fins a 147 milions de kilòmetres del Sol quan passa pel periheli, i s’allunya fins a 152 milions de kilòmetres a l’afeli.

  Així doncs, ara mateix ens estem acostant al Sol, i a principis de gener serà quan la Terra rep més energia del nostre estel de forma global. Però per nosaltres que vivim a l’hemisferi Nord, els mesos més freds d’hivern coincideixen amb l’època de l’any en què la Terra rep més energia solar, i per tant s’escalfa més en la seva totalitat.

Això, que podria semblar a primer cop d’ull paradoxal, no ho és pas quan pensem que pels habitants de l’hemisferi Sud, el gener és el mes més càlid i el juliol és el més fred. Efectivament, les estacions es produeixen perquè l’eix de rotació terrestre no és perpendicular al pla de l’òrbita de la Terra (anomenat pla de l’eclíptica), sinó que està inclinat 23.5 graus. Aquest eix de rotació terrestre es manté fix en l’espai. En el solstici del 21 de juny, l’hemisferi Nord està de cara al Sol i per tant s’escalfa molt més, mentre que quan la Terra és a l’altra banda de l’òrbita, en el solstici del 21 de desembre, és l’hemisferi Sud el que s’encara al Sol i s’escalfa més. Aquest efecte és el més important i el que produeix la variació més gran d’insolació entre hivern i estiu. En canvi, la variació de la distància al Sol és molt petita i produeix un efecte molt més reduït.

  Pels habitants de l’hemisferi Nord, el contrast entre estiu i hivern és un xic més suau perquè a l’estiu estem més lluny del Sol, i això compensa una mica la major insolació a l’estiu deguda a que l’hemisferi Nord està inclinat de cara al Sol. En canvi a l’hemisferi Sud és a l’inrevés: les estacions es fan més extremes perquè quan ells estan més encarats al Sol, també hi estan més aprop. Però això queda compensat per un altre factor: a l’hemisferi Sud hi ha molt més oceà que no pas al Nord, i el mar, amb la seva gran capacitat d’emmagatzemar l’energia calorífica, esmorteeix els extrems de temperatura entre estiu i hivern.

  Tal com veiem nosaltres les coses des de la superfície de la Terra, el Sol ens escalfa més com més amunt puja en el cel, i com més llarg és el dia i més curta la nit: al juny el Sol ens toca més de ple i ens escalfa més estona, i al desembre ens toca més d’esquitllada i menys estona. Quan el Sol és a l’equinocci,  en la posició intermitja entre els solsticis, el 21 de març o el 21 de setembre, se situa justament a l’equador celest: el dia dura exactament 12 hores, el Sol surt exactament a l’Est i es pon exactament a l’Oest. Als Països Catalans, a una latitud d’uns 40 graus nord, el Sol arribarà a pujar fins a un angle de 40 graus des del zenit, o fins a 90-40=50 graus per sobre l’horitzó. Quan som al solstici del 21 de juny, el dia és el més llarg de l’any, el Sol ix pel Nordest i es pon pel Nordoest, i arriba a pujar fins a 50+23.5=73.5 graus per sobre l’horitzó. En canvi, quan som al solstici del 21 de desembre, el dia és el més curt de l’any, el Sol ix pel Sudest i es pon pel Sudoest, i només puja fins a 50-23.5=26.5 graus per sobre l’horitzó.