Jordi Mayoral

El web 3cat24.cat es fa ressò de la visita de Nina Simon al Museu Picasso

Simon, que escriu des de l’any 2006 el blog Museum 2.0,
ha explicat a dos centenars de professionals i estudiants diverses
opcions per transformar la relació entre els museus i el públic. Ella
mateixa va començar amb l’intent d’aprofitar per als museus les eines
que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)
proporcionen però aviat va aprofitar les nocions que són pròpies
d’aquests recursos per capgirar la idea.

Per això, en la seva conferència a la sala d’actes del Museu Picasso de Barcelona,
ha aportat exemples diversos que demostren fins a quin punt els museus
tenen l’oportunitat de convertir-se en el lloc ideal on compartir una
experiència amb altres persones. La clau és enfocar l’acció en els
visitants i no en les col·leccions.

Hi ha museus que han permès als visitants l’elaboració d’un rànquing de
les obres preferides que s’actualitzava cada setmana, de manera que hi
ha gent que hi torna per saber si la seva obra preferida es manté en
una bona posició. Mentre que els museus dedicats a la ciència ja fa
temps que han inclòs un cert grau d’experimentació, els museus dedicats
a l’art o la història tenen més dificultats per aconseguir aquesta
relació tan propera amb els visitants.

S’ha referit a casos ben singulars com ara el cas d’una exposició
holandesa dedicada a la porcellana dels banquets nupcials que es va
convertir per en un dia en un lloc on la gent podia “jugar a casar-se”.
Un altre cas notable de participació es troba a la xarxa sota el nom de
Johnny Cash Project.
Han elaborat un vídeo que parteix de les aportacions del públic. Es va
demanar que es fessin dibuixos reinterpretant fotografies del cantant
i, editades, configuren una visió de l’artista que és fruit de la
col·laboració.

Un cas recent que es basa en la contribució de les persones és el Museu Virtual del poble Gitano,
que no té un espai físic i que pretén exposar a internet els materials
que les mateixes comunitats gitanes aporten. Els experts consultats
assenyalen, entre força d’altres, el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí o el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya
com dos centres referents en l’intent d’aprendre les lliçons de Nina
Simon, però el mateix Picasso també destaca per la seva activitat. A la
tarda, un taller ha aplegat una vintena de professionals que han après
maneres diverses d’aconseguir la implicació emotiva dels visitants en
una experiència real. D’aquesta manera s’ha acabat la presència de
Simon a Barcelona, que ha vingut per participar en sessions de treball amb els responsables del Museu Picassso.

L’experta nord-americana, que té a internet el seu llibre sobre “els museus participatius”,
té clar que la seva missió és compartir tot el que aprèn mentre
desenvolupa la seva activitat de consultora. I es presenta amb
rotunditat: “Em dic Nina i vull canviar els museus”. Els professionals
catalans que l’han escoltada semblaven compartir si més no aquesta
voluntat.

Els canvis tenen a veure amb una altra manera d’entendre les relacions
de les persones amb els continguts que cada discurs museogràfic intenta
representar i també amb la possibilitat de comunicar-se amb els
ciutadans d’una manera més directa, per exemple amb el Twitter, com ja fan centenars de museus d’arreu del món. També afecta la capacitat per posar a disposició de tothom els dipòsits digitals de coneixement, perquè les noves tecnologies garanteixen una espectacularitat que permet renovar el tractament del patrimoni.

La participació de les persones s’estén gràcies a les facilitats que la
tecnologia posa a l’abast. Fins i tot és possible crear una guia
personal d’una visita que el públic pot escollir en comptes de
l’audioguia oficial del lloc que recorre, com proposa Woices.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!