Jordi Mayoral

p { margin-bottom: 0.21cm; }

Dissabte
al vespre, al vestuari del Camp Nou devia ser excitant escoltar la
xerrada tècnica d’en Pep Guardiola abans de sortir a l’Estadi, una
d’aquelles que et motiva especialment i et fa sentir part d’un
col·lectiu que seguirà escrivint pàgines brillants i memorables de
l’esport. Era el moment de disputar un nou partit per assolir un nou
repte, aquesta vegada contra l’Atlético de Madrid, aquesta vegada
amb la finalitat afegida de batre un nou rècord, de trencar un
registre que feia olor de florit, que era fill del franquisme, perquè
recordem-ho, si Di Stéfano va jugar al Real Madrid i aquest equip va
guanyar 15 partits seguits a la Lliga és almenys i en bona part, pel
favoritisme del règim dictatorial a l’equip blanc.

La
contraposició d’aquell equip boníssim del Real Madrid és la
grandesa d’aquest Barça, perquè aquest equip no és fill del
favoritisme d’una dictadura, sinó de la il·lusio i de la
perseverança, de l’entusiasme, de seguir corrent, de seguir sofrint,
de seguir lluitant i de seguir vencent. Aquest Barça és un conjunt
amb futbolistes meravellosos i, al capdavall, un equip amb totes les
lletres i amb tota la profunditat que té aquesta paraula.

El
Barça de Guardiola és l’emblema del present i té un futur
esplèndid per davant, però ja és història del futbol pel seu joc,
pels seus rècords, pel seu exemple. Sobretot, és història del
futbol per la petjada que deixarà per donar significat a
l’excel·lència i convertir un equip de futbol en el mirall i la
millor versió de tot un poble. I és que, el talent amanit amb
enginy i una dedicació voraç, pot superar-ho tot. Per això,
caldria recopilar totes les paraules que Pep Guardiola va dir als
seus jugadors dissabte al vespre abans de trepitjar la gespa de
l’Estadi: de ben segur, consells tàctics barrejats amb una crida
èpica perquè passats els anys i èpoques de patiment i sequera,
l’èxercit desarmat de Catalunya ha pogut vèncer l’equip armat pel
franquisme.

Ara
fins i tot l’estadística avala allò que gairebé tots teníem la
certesa i clamava el cel: futbolísticament, Franco ha mort.
Definitivament, som en una nova era on el Barça si és capaç de
mantenir l’ordre intern, pot superar els límits coneguts i
convertir-se en el millor equip de tots els temps.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!