Prendre la paraula
jordimartifont
Amb el cos encara ressentit, arribem del Feslloch de Benlloch amb les idees tan clares que mirades de lluny farien por i tot si no fos que tos és mutable, o no. Dos dies de Feslloch han provocat, a banda de reaccions musicals i coincidències evidents, una serenitat que m’encanta. Des dels concerts fins a les activitats complementàries, tot indica que el festival de tancament de la Gira d’Escola Valenciana ha estat un èxit en majúscules, tant per la qualitat de les propostes musicals escoltades, en alguns casos amb grups que per a mi eren nous però alhora profundament torbadors, com per tot el que ha passat.
El primer dia, arribats des de Tarragona, previ pas per l’aeroport de Fabra, vam veure com es feia de dia camí de Castelló, encara expectants per saber què ens hi trobaríem. I ens hi vam trobar un 16 Bis que no era al lloc on tocava però tant és quan saps què busques.
Els concerts, bons, correctes i festers amb un directe d’Obrint Pas d’aquells que paga la pena de recordar. Realment, els encoratjats estan en un dels seus millors moments i cançons com aquesta ho corroboren. La lletra, del millor que ha escrit Xavi Sarrià, m’emociona fa dies i nits:
La vida és un matí de cada dia
quan et passava a recollir
una caputxa negra, texans amples
un mural descolorit.
La vida és una classe a Filologia
on agitàvem el demà,
un sol roig colant-se a l’assemblea
apunts bruts, cabells daurats.
La vida és un dijous que acabaria
al teu pis d’estudiants,
quatre espelmes grogues a la cuina
ombres nues, plats trencats.
La vida és un cel blau cap al migdia
quan pujàvem al terrat
una cançó d’Extremo, roba estesa
València entre llençols blancs.
La vida és tancar els ulls, tornar a riure
cridar al vent, sentir-nos lliures
la vida és desitjar tornar a nàixer
córrer tot sol, sentir-te créixer
la vida és el fred tallant les cares
i una llàgrima incendiant les galtes
la vida és entendre que he d’aprendre
aprendre a viure
la vida sense tu
La vida és mossegar la fruita dolça
a les escales de Mercat Central
pujar per Cavallers fins la Valldigna
fumar oblits, cantar a crits
La vida és una casa enderrocada
creuant les Torres de Serrans
‘Amor, humor, respecte’ a la façana
foc i metralla a les nostres mans
La vida és agafar el primer tramvia
del Pont de Fusta al Cabanyal
una ciutat taronja a les finestres
un món en guerra als ulls cansats
La vida és una barca abandonada
que vam trobar davant del mar
sentir-nos com dos nàufrags a la platja
l’últim cop que em vas besar
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!