Declaracions de Robert Solow . premi nòbel d’Economia de 1987, publicades pel Diraroi de Girona el 09.02.09.
El DiGi ha titulat:
´El liberalisme pur en el sector de les finances sempre ha estat un fracàs´
No m’ha agradat el títol, per inexacte i tòpic.
Ell ha dit: “ No. El liberalisme no ha fracassat però el liberalisme pur en el sector financer sempre es un fracàs. Hem regulats alguns serveis financers però ens hem quedat enrere……. No em vaig adonar de com havia arribat a ser d’important el sistema bancari a l’ombra, les institucions financeres que no son bancs i que no estan regulades, i també empreses de valors privades. I si alguns més de nosaltres – parla dels economistes – haguéssim comprés això podríem d’haver aconseguit alguna regulació molt abans.”
No es com la crisi de 1929.
Premi Nobel d’Economia l’any 1987. Va néixer al barri novaiorquès de Brooklyn l’any 1924, poc després que esclatés la gran depressió. Va ser assessor de Kennedy i l’any 1987 va rebre el premi Nobel d’economia per la seva contribució a la teoria del creixement econòmic
MANOLO RODRÍGUEZ | LA CORUNYA Assegut en un sofà, Robert Solow esmicola a queixalades l’actual crisi. El premi Nobel d’economia de 1987 parla a poc a poc, però segur. A través de la seva mirada blava, gairebé transparent; de les seves mans, que les usa per recalcar els seus arguments, i de la seva veu, greu però amable, dibuixa un panorama força desolador. Però, qui l’escolta no se’n va amb la idea que el futur és negre. Parla de l’actual crisi com a quelcom passatger, quelcom que ha de succeir i que en breu arribarà a la seva fi.
Comencem pel principi, què el va fer ser economista? ( …………….. )
El seu millor moment professional va arribar quan li van concedir el Nòbel?
No. La millor època professional va ser en els anys 50 quan estava fent el treball que després em va donar el premi. 30 anys després em van donar el premi però vaig gaudir molt més realitzant el treball.
Mai abans els economistes havien estat tant en el focus d’atenció com ara, li agrada?
Amb les males èpoques els economistes estan de moda. No té a veure amb els economistes, sinó amb com va l’economia. Amb una epidèmia, els doctors estan de moda. Si tothom està sa ningú els presta atenció.
Vostè, encara que era molt jove, va viure el crac del 29. S’assembla en alguna cosa a l’actual crisi?
No. Crec que és molt important que tothom s’adoni que, malgrat que l’actual és una recessió molt seriosa i profunda, està molt allunyada de la dels anys 30. Hem de recordar que en aquell moment la taxa de desocupació als EUA era del 30%. Un de cada tres treballadors estava desocupat. Alguna cosa semblant passava a Europa. Hi havia molta més incertesa. Ningú sabia el que calia fer. Avui dia no és així encara que la situació és greu.
Ja sé que és complicat resumir-ho, però segons vostè, per què s’ha arribat a aquesta situació?
Hi ha dues coses a explicar. Una seria el fet que als EUA, a Espanya i en altres països d’Europa va haver-hi un auge immobiliari. Hi havia més cases construïdes de les que la població podia comprar. Als EUA aquestes cases es van vendre a gent que no se les podia permetre. Es van vendre d’una forma deshonesta perquè no podien pagar-les. Amb el temps si construïm massa cases arriba un moment que no és rendible construir més i llavors el sector de la construcció pateix. Avui, als EUA, es construeix un terç menys que en un any normal. La caiguda de la indústria de la construcció és suficient per crear una recessió petita, però després vindria l’altra part.
I quina és?
Durant la mateixa època, en part en connexió amb l’auge immobiliari, i en part de manera independent, el sector de serveis financers estava creant i comprant una gran quantitat d’actius de risc i prenent grans quantitats de diners per finançar les compres d’aquest risc.
Posi’m un exemple.
És com si jo tinc deutes i demano prestat una gran quantitat de diners per apostar en carreres. Si el cavall venç, jo guanyo molts diners, més dels que tenia al principi. Però si perdo, encara he de pagar els deutes. Llavors, el sector financer es va construir a partir de l’auge immobiliari i d’altres actius de risc. Quan això cau, una cosa que es va iniciar després del final de l’auge immobiliari, la recessió és molt pitjor del que hagués estat sinó s’hagués produït aquesta acumulació d’actius de risc. Ara tenim una profunda recessió, molt més greu de la que podria haver-se produït amb una construcció sobrevalorada perquè amb la ?crisi la gent ha perdut riquesa.
I això es trasllada a l’economia real.
L’única resposta és gastar menys i això provoca que els negocis no aconsegueixin vendes. No obtenen beneficis, han d’acomiadar treballadors i això empitjora tots els negocis.
I també hi ha els bancs.
Els bancs tenen dificultats, no presten diners perquè tenen por i molts negocis no poden obtenir el crèdit que necessiten. Així el que podria haver estat una recessió, es converteix en una recessió molt pitjor.
En aquests moments, els bancs no donen crèdits. Què ha passat? Els diners han desaparegut?
Hi ha una restricció en el crèdit, però això no es deu només als bancs. No és que un banc estigui aquí assegut i rebutgi prestar els diners. El banquer té dos problemes. El primer és que no està segur del valor dels actius que posseeix, cosa que provoca que no sàpiga què fer. El segon és que estem en una ?recessió i no hi ha gaires prestamistes que tinguin bones perspectives per obtenir beneficis. El banquer no té la capacitat de prestar a ?causa d’aquests valors desconeguts i tampoc pot trobar aquests ?prestamistes que el puguin ajudar.
Quina hauria de ser la resposta a l’enfonsament de Wall Street?
Ja hem fet força per proporcionar capital als bancs i pot ser que calgui capitalitzar més. S’ha d’estudiar la creació d’un banc dolent per assumir els actius que ara els bancs posseeixen i que no poden valorar. Aquestes són actuacions que cal fer immediatament. Ara tots hem de trobar maneres de regular el sistema financer. No podem impedir que succeeixi de nou però podem intentar aconseguir que no danyi l’economia.
Llavors, ha fracassat el liberalisme?
No. El liberalisme no ha fracassat, però el liberalisme pur en el sector financer sempre ha estat un fracàs. Hem regulat alguns serveis financers, però ens hem quedat enrere. Una de les persones que estava equivocada era el senyor Greenspan (va ser president de la Reserva Federal des de 1987 a 2006) i part del seu problema va ser que va pensar que el sistema financer seria estable pel seu compte i que no necessitaria regulació, però tots ja sabem ara que això no és així.
Vostè com a economista se sent estafat per la falta de control del sistema financer?
Sí. Em vaig sentir decebut. En part ha estat per la meva culpa i crec que no em vaig adonar de com havia arribat a ser d’important el sistema bancari en l’ombra, les institucions financeres que no són bancs i que no estan regulades, i també empreses de valors privades. No m’havia adonat de com havien arribat a ser d’important i de com havien arribat d’arriscades a convertir-se. I si alguns més de nosaltres haguéssim comprès això podríem haver aconseguit alguna regulació molt abans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!