EL QUÏD DE LA TRANSICIÓ.
El quïd de la Transició es que efectivament es produí; que hi hagué el pas de la dictadura a la democràcia i al reconeixement de les nacionalitats i llengües no castellanes. I està representada i plasmada en la Constitució de 1978.
El nucli principal dur i essencial de la Constitució el formen, al meu entendre, la motivació i voluntat del Preàmbul que l’ha d’inspirar, i els articles 1,- la democràcia, la llibertat, la igualtat i l’estat de Dret -; 2,- el pacte nacional de nacionalitats -, 3 – les llengües espanyoles – i 10 – els drets humans. No tots els preceptes i passatges son iguals. Tots els altres estan subordinats a aquests. No es produí rúptura militar ni es tombà cap truita però si que es produí ruptura jurídica..
Hi ha moltes coses que haurien d’haver estat concloses i resoltes més bé, sense confiar tant, sense permetre l’arbitrarietat política, sense pors ni xantatge, però va ser com va ser, una sortida al biaix en una situació d’empat relatiu de dretes- esquerres i d’Espanya castellana – nacionalitats, i sense guerra.. La Democràcia del 77, sense proclamar-ho,- es veu a la Constitució -, donà la raó a la República. Una altra cosa però es què ha passat després.
Penso que la Transició es el que va passar del 74-76 al 78-79 i encara fins al 80 perquè a Euskadi i a Catalunya guanyaren les eleccions els nacionalismes propis. No la son en canvi, ni la reacció nacionalista castellana que vingué després, contra la reforma que ja s’havia produït, ni el canvi de sentit de les coses – que ha durat fins a 14 de març de 2004 i ha continuat aquets 2006 i 2007, l’inici del quals es podria situar al 1980 en la forçada dimissió del President Suàrez . Tampoc no la son els partits que assoliren la confiança del poble i la usufructuaren i administraren des el principi i durant tots aquests anys, i la majoria de les persones que els han dominat.
Potser, dels partits existents tots aquests anys tan sols se’n salven CDC i UDC, i PNB i EA, i això que vaig estar content quan la dreta catalana va haver de passar a l’oposició en fer-se el primer tripartit perquè amb l’ombra de la corrupció posaven Catalunya en situació de xantantge i inseguretat ( 1). ERC quasi no hi era abans del 15-J-77 i no la van legalitzar per què, amb l’aurèola mítica d’esquerra majoritària de la Catalunya republicana que tenia, no tornés. El 77 passava que hi havia partits que tenien cartell de moderació i de ser acceptats en societat, i altres d’estar tacats i que escollir-los duria soroll i perill guerra. Aquests no podien pas guanyar les eleccions, i si les seves intencions eren bones, que accepto que ho fossin, amb molta ignorància , no varen ser prou savis, prou liberals i prou llestos, per triomfar.
El canvi era majoritari i real a Catalunya i a Euskadi però als altres llocs encara no, i la Constitució era més catalana i basca que no pas castellana. Els promotors d’aqueixa reacció tan sols la devien acceptar circumstancialment per aturar l’allau social i la degueren firmar el fals.
Penso que el problema i la culpa no son de la Transició sinó de la política que han fet i ha deixat fer els governants, els diputats i els partits, tots aquests anys. Es per això que dic que tots els partits estan lluny i per sota de la Constitució. Es culpa primer de tot dels reaccionaris que branden i practiquen la guerra nacional i imposen lallei de l’embut per impedir-la o per robar; i però tabé d’aquells que havent-ho d’impedir ho accepten, abaixen el cap, no en volen saber res, se’en fan còmplices, ignoren el dret, no volen pensar, fan carrera,en treuen profit personal o de gruo, i qui dies passa anys empeny. També n’estan per sota alguns que semblen que hi estan per sobre i tot i ser tant professionals de la política, no saben ni el drets que tenim, ni exigir el compliment del Dret.
El quïd de la Transició és que va existir i encara la tenim vigent a la Constitució del 78. La resta explicacions.
Bescanó 16 de novembre de 2007.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!