El manifest dels marges “una nació sense estats es una nació sense llengua”
Per llegir i pensar.
Posicions que proposo:
1.- EL CASTELLÀ, NO ES NI L’ESPANYOL NI LA LLENGUA COMUNA.
2.- NO ES LA LLENGUA PRÒPIA DELS NOSTRES PAÏSOS. Hi és una llengua política per conquesta, reconquesta, imperi, missió i alfabetització.
Hi es present per immigració de poblacions durant el segle XX i ara, però si no fos per la política no hauria estat imposada contra la nostra i no tindria la consideració i foment estatal i legal que ha tingut i té. Son dues causes diferents de la prese`ncia del castellà a Catalunya València Mallorca i Aragó. El nacionalisme castellà d’estat espanyol sempre ha promogut que a catalunya els emigrants d’altres terres s’hi facin i conservin castellans i que sobretot no es facin catalans. Han fomentat el monolingüisme castellà.
2.- EL CATALÀ o occità-català es la llengua pròpia i comuna dels regnes de la Corona d’Aragó.
3. L’Espanya castellana no es ni pròpia nostra, ni comuna espanyola. Una altra cosa es que els catalans valencians mallorquins i aragonesos també la sapiguem parlar.
Catalunya 1714
UNA NACIÓ SENSE ESTAT,
UN POBLE SENSE LLENGUA *
Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara
tan envilit, em sembla ja difunt.
I un nou esclat de fe m’anima encara
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries de record profund.
Josep Carner
La situació de conjunt de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs dels decennis immediatament anteriors.
Aquesta paradoxa implacablement real i tràgica neix del fet que, en l’actualitat, la societat viu en una estructura estatal que aspira a
equiparar-se a la vigent dins les democràcies burgeses occidentals i compta, alhora, amb uns organismes institucionals teòricament
representatius –entre els quals de moment una delegació governamental relativament autònoma–, mentre que, tot al llarg de vora els
quaranta anys precedents, en canvi, aquesta societat va veure’s sotmesa a una dictadura que fixava entre els seus objectius primordials
l’exterminació, mitjançant la repressió més brutal i directa –al començament– o mitjançant l’ofec i l’alienació sistemàtica –en les èpoques
posteriors–, de qualsevol vestigi de la llengua, la cultura i la consciència nacional de Catalunya.
Que sigui justament després dels primers assaigs liberalitzadors empresos per tal de superar la dictadura quan hom constati alarmat –però amb
la lucidesa que permet la perspectiva històrica disponible– que la llengua i la cultura catalanes es troben més que mai amenaçades de mort és
un fenomen que requereix d’explicacions i d’anàlisis que permetin d’esbrinar com s’ha arribat a la situació present, si aquesta constitueix o no
el preàmbul d’un estat definitivament agònic de la llengua i la cultura de tot un poble i si s’albiren possibilitats històricament viables de
redreçament per al futur. (Un futur, d’altra banda, que només pot ser immediat, car, del contrari, les generacions venidores, en el supòsit que
mostrin algun interès per la llengua secular, caldrà que parteixin de pressupostos semblants als adoptats pels jueus per tal de “vivificar” i
“implantar” dins l’actual estat d’Israel la llengua de llurs avantpassats). En tot cas, és sempre d’esperar que unes quantes reflexions crítiques,
lluny de desfermar angoixosos espectres apocalíptics, contribuiran més aviat a desemmascarar triomfalismes suïcides i a restituir la magnitud
del problema als seus límits precisos i punyents.
II
Quan el règim franquista es fa amb el poder i implanta arreu de l’estat el nou ordre, Catalunya, derrotada en el material i en l’humà, compta amb un
grau de conscienciació nacional suficient, si més no, per resistir la virulència dels atacs del nou règim contra la llengua i la cultura catalanes. Aquests
atacs, traduïts en tota Catalunya 1714 de la llengua en qualsevol classe de manifestacions orals i impreses, no bastaran a impedir que, en general,
els catalans continuïn servint-se habitualment de llur llengua i només aconseguiran, de moment, de frenar el procés de normalització funcional –
administrativa, política, cultural, etc.– del català emprès anteriorment per la Mancomunitat i per la Generalitat i de consolidar novament, amb tota la
força d’una llei a punta de baioneta que no deixava lloc a cap altra mena d’opció, l’anomalia lingüística ja iniciada pràcticament al segle XVI: llengua
parlada català / llengua escrita castellà, és a dir: espanyol. El català continuarà essent, doncs, el mitjà de comunicació verbal de la major part de la
població –llevat dels integrants de les forces d’ocupació espanyoles i dels grups autòctons assimilats als interessos del nou estat–, mentre que
l’espanyol es reafirmarà en qualitat de mitjà de comunicació escrita, forçadament admès per tota la societat catalana.
Entès en tant que sistema polític repressor de la nació catalana, el franquisme no hauria estat gaire més destructor, en ell mateix, del que ho havien
estat en llur moment respectiu anteriors onades annexionistes espanyoles, com ara les desencadenades arran de la revolta dels segadors, la
guerra de successió, el liberalisme jacobí o la dictadura primoriverista. És a dir, el franquisme actua només amb els procediments primaris i expeditius
de la prohibició i de la subsegüent persecució, però es mostra totalment incapaç de dur a terme el seus objectius destructors i, alhora, de crear una
política cultural i lingüística prou consistent i atractiva perquè capes majoritàries de la intelligèntsia i la societat catalanes s’avinguin de grat a
l’espanyolització i a renunciar, doncs, a la llengua i a la cultura pròpies. Entès, però, en tant que un període en el transcurs del qual, sota unes
condicions hostils per a una Catalunya impossibilitada d’autoregirse, s’esdevenen tota una sèrie de ràpides i fonamentals transformacions –en més
o menys estreta relació amb les condicions històriques que fan que igualment n’experimentin de semblants, en el mateix lapse cronològic, la resta de
la humanitat i, especialment, les societats occidentals–, les quals alteren com mai les estructures socioeconòmiques i demogràfiques de l’estat
espanyol, el franquisme constitueix, sense cap mena de dubte, per a la llengua i la cultura catalanes, una maltempsada d’incalculable
transcendènciaA grans trets, i deixant de banda aquells fets que, amb variacions determinades per a cada moment històric, distorsionaven certs usos
lingüístics des del segle XVI, els canvis produïts durant el franquisme amb una més directa incidència sobre la llengua catalana són:
a. la liquidació de les institucions pròpies;
b. la modificació de l’estructura demogràfica esdevinguda amb les immigracions obreres en massa, i
c. la uniformació del sistema de vida i de la cultura, general en el món capitalista després de la guerra de 1939-1945.
A) La instauració del franquisme comportà, sense que els esforços fets en el món de l’exili i de la clandestinitat arribessin a compensar-ho, la
desaparició pública de tot l’aparell institucional propi de Catalunya (el pedagògic i, entre d’altres, el polític, el social, el cultural, el sindical i el
recreatiu), en el qual es basava la normalització lingüística que havien vehiculat la Mancomunitat i la Generalitat.
Amb això es produí la desaparició de l’ús públic del català (perquè les noves institucions imposades pel franquisme eren espanyoles i amb voluntat
espanyolista) i dels corresponents nivells lingüístics (llengua de la burocràcia, de la publicitat, etc.), fets que, òbviament, crearen una imatge
diglòssica (i, per tant, una ideologia que implicava un comportament diglòssic) que ha afectat, en primer lloc, la població autòctona catalana; en segon
lloc, també la població recentment immigrada: d’una banda, aquest sector de la població deixà de trobar aquelles institucions –sindicats, ateneus,
centres recreatius, CADCI, etc.– que, abans del 36, contribuïen a la seva integració; de l’altra, es trobà amb una situació que en uns casos refermava
el seu espanyolisme i en
B) El 1939, la guerra i l’exili polític produïren un buit en el cos social de Catalunya que a poc a poc va ser omplert per una primera immigració.
A partir del tombant dels anys quaranta i cinquanta, quan la dinàmica de Catalunya i el País Basc desborda la política restrictiva i
centralitzador del règim franquista, els moviments migratoris d’espanyols, expulsats de llurs llocs d’origen per la misèria i atrets a Catalunya
per la necessitat de mà d’obra, esdevenen un corrent inestroncable i ascendent. Encara tot al llarg dels anys cinquanta la integració
lingüística de bona part dels immigrats es fa possible en la mesura en què el català, malgrat la seva exclusió de la vida pública, s’associa amb
els
classe de mesures prohibitives sobre l’ús d’altres, potser la majoria, els obligava a l’espanyolització.status status mass-media caràcter interclassista i neutre, mentre que la Nova Cançó s’adreça a un públic molt concret i parteix d’unes
inequívoques actituds d’oposició a la dictadura.)
III
Aquests han estat els tres factors bàsics que han fet que en el curs de poc més de vint anys es passés a Catalunya d’una situació de monolingüisme diglòssic a una altra de bilingüisme diglòssic que tendeix a convertir-se progressivament en un bilingüisme substitutiu. En
l’actualitat, una part considerable de la població de Catalunya és de parla materna espanyola.
La llengua de comunicació escrita continua essent majoritàriament a tots els nivells l’espanyola. Molt més greu que no pas això, però, és el fet
que, a conseqüència de tot el que ha estat dit anteriorment, sigui també per primer cop l’espanyola la llengua de comunicació verbal més
estesa. No tan sols el medi visual, imprès, és espanyol, sinó que també ho és el medi fònic, oral. Els espanyols, entre ells, se serveixen –no
cal dirho- de l’espanyol i els catalans se’n serveixen igualment a la vegada per tal de comunicar-se per escrit entre ells i verbalment amb els
espanyols. Si aquest ús de l’espanyol en la comunicació escrita no és més que la conseqüència d’antics condicionaments entre els quals
destaca el decret de Nova Planta, que els catalans se’n serveixin també en la comunicació verbal de manera espontània revela alguna cosa
més que una simple inèrcia històrica.
Revela un ús de l’idioma condicionat per factors ideològics, una prescripció i una pràctica interioritzades que els duen a servir-se a servir-se
automàticament de l’espanyol tant si són interpel·lats en aquesta llengua com si s’han d’adreçar a desconeguts; revela també que no són tan
sols llurs hàbits de lectura i escriptura allò que els fa més còmode de recórrer a l’espanyol, sinó també llurs hàbits articulatoris i d’expressivitat
col·loquial. Un ús ideològicament determinat que és conseqüència, en unes generacions, de la por interioritzada durant la dictadura; en
d’altres, de la formació escolar i, en les més joves, de l’adaptació pura i simple a un medi fònico-visual del tot espanyolitzat. (A remarcar,
només per posar un exemple significatiu, pel que fa a les generacions més joves, que la introducció i l’adopció del llenguatge contracultural i,
en definitiva, d’un idiolecte generacional, és duta a terme exclusivament en espanyol.) Un ús que resulta, al capdavall –en el cas hipotètic
que hi hagi qui s’ho proposi seriosament– de molt més difícil superació i eradicació que tots els barbarismes que infesten avui dia el que queda
de la llengua catalana en tant que mitjà de comunicació verbal. Una llengua progressivament relegada a llengua de la tribu, cada cop més
mistificada en la seva bas i cada cop més sotmesa en la seva cúspide a un procés de “culturalització” momificadora, una llengua “marcada” per
a ús d’iniciats, amb unes poques funcions connotatives de caire emocional i de vague testimoniatge, en les manifestacions públiques, d’una
identitat en camí d’esdevenir mer substrat.
Si durant la dictadura hom podia atribuir les causes del ràpid deteriorament de la llengua catalana a la política repressora del règim –al temps
que hom confiava ingènuament en un no menys ràpid redreçament tan aviat com s’aconseguís d’acabar amb la barbàrie feixista–, a hores
d’ara, tres anys llargs després de la fi nominal del franquisme, en vista de quines han estat i no han estat les mesures empreses fins al
present per tal de reparar la llengua i la cultura catalanes dels greus danys que li han estat infligits i en vista també de les perspectives
existents en aquest sentit de cara al futur immediat, és de constatar, en primer lloc, com els actuals responsables de saldar efectivament
el règim anterior i de bastir-ne un de nou (és a saber, el govern central espanyol en tant que detenidor del poder d’estat i les forces polítiques
del Principat en tant que representants dels interessos del poble de Catalunya) negligeixen o entrebanquen amb concessions distractives
la inqüestionable i més que mai urgent necessitat de procedir a normalitzar l’ús de la llengua catalana per assegurar-li un tractament prioritari i
restituir-la, així,
A) Pel que fa al govern central espanyol,
és evident que el problema de la plena
normalització lingüística de les constitucionalment anomenades
impotència ferma voluntat annexionista, mass-media. ghetto el nostre país no s’ha aconseguit de fer efectivament públic i gratuït– no pot
sinó mostrar-se com el típic i hàbil recurs integrador de què s’ha servit de sempre el sistema sorgit de la revolució industrialburgesa,massmedia
,
de
, amb la de comunidades autónomas
–
, en la seva inalienable condició
no és tal sinó en la mesura en
què, a efectes d’estratègia electoral interna
i d’imatge política de portes enfora, li
cal sostreure llurs llengües del
és a dir, el recurs d’incloure dins un complex pla docent tota realitat que interessa de tenir sota control, de remetre- la a un món de falsos
valors abstractes a fi i efecte de neutralitzar-ne l’operativitat, a fi i efecte de “desrealitzarla”.
Aquesta “escolastització” de la llengua catalana és més greu en tant que ni tan sols comporta el que es demanava i el que calia per a l’àmbit
didàctico-acadèmic –un ensenyament del català, però, i sobretot, en català i amb formes i continguts plenament catalans–, sinó que es
limita exclusivament a institucionalitzar l’”assignaturització” d’aquesta llengua, a partir de les mateixes prerrogatives concedides a qualsevol
idioma estranger (tres hores de classe setmanals). En definitiva, aquest decret –com tota altra mesura a emprendre en el futur que no
parteixi de la imprescindible necessitat, si veritablement es vol procedir a una catalanització eficaç, de potenciar al màxim i paral·lelament la
situació de la llengua tant en l’ensenyament com en els
a) Una raó pragmàtica imprescindible necessitat, per a tota classe social abocada a la lluita pel poder, de fer-se amb un idiolecte o
llenguatge codificat propi –en tant que vehicle de persuasió i eina de simbolització apta per expressar en termes genèrics i comunamentmass-media
–
–
clos que en
http://www.racocatala.com/cat1714/
acceptables els interessos d’aquesta classe i la seva concepció de la realitat– passava pel domini previ del màxim nombre de recursos
inherents a l’idioma. Actualment, però, la invariable lluita de cada classe per l’assoliment d’un llenguatge propi passa ja de manera
pràcticament exclusiva pel grau de control que es pugui exercir sobre els
gració que ja es preveia inevitablement necessària, l’expressió “els altres catalans”; a mesura que aquests “altres catalans”
augmentaven en nombre i puixança, sorgia encara un nou eslògan qualificador tendent a manifestar, ni que fos teòricament, la possibilitat
d’integració, és a saber, “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya”, eslògan que traeix ja clarament una crisi de la consciència
d’identitat col·lectiva, car, per tal de poder englobar tots els nouvinguts, per tal de poder aferrar-se a la tan necessària i cada cop més
inexistent homogeneïtat, renuncia a enquadrar dins el concepte de català tants de catalans escampats pel món que, per causes diverses, ni
viuen ni treballen al Principat, però que ells mateixos són i se senten arreu on vagin representants d’una nació amb una història i una llengua
inequívoques: Catalunya i el català. El darrer pas d’aquest procés de tabuïtzació del nom de català –en demèrit dels catalans i en favor dels
espanyols– és l’emprès, significativament, pel qui en teoria ostenta el càrrec més important de la política catalana quan s’expressa amb el
terme de “ciutadans de Catalunya”, presumiblement per tal de no ferir susceptibilitats dels espanyols –els catalans ja és sabut que no en
tenen, entre d’altres coses perquè, com veiem, formalment han deixat d’existir– i presumiblement també utilitzant el nom de “Catalunya”lans, etc.
Els polítics catalans s’estan de comprometre’s decididament en una acció políticocultural que meni a la progressiva equiparació a tots els
nivells del català i de l’espanyol –la qual cosa comportaria un tracte preferencial de la llengua catalana per tal de fer-la del tot accessible ide facto llengua nacional
com una simple denominació d’una zona geogràfica determinada situada al nord-est de l’
utilitzable als espanyols de Catalunya–, així com de desentendre’s d’aquesta llengua autòctona i d’abandonar-la definitivament a la incessant
fagocitosi de què és objecte per part de l’espanyol. Els polítics catalans juguen a voler nedar i guardar la roba i adopten, doncs, davant el
problema de la llengua, actituds híbrides i contemporitzadores.
Els caldria potser parar esment que, amb llur comportament, amb llur ambigüitat i mitges tintes davant la magnitud de la qüestió aquí plantejada, no fan més que contribuir al procés de substratització i extinció a què es veu actualment sotmesa la llengua catalana.
En relació amb ella, tota presa de posició teòrica i pràctica que no vagi més enllà de considerar-la “llengua pròpia” de Catalunya
i que no tendeixi explícitament a restituir-la
IV
De tota la present anàlisi, no se’n poden extreure –ni se’n volen extreure– sinó preguntes, formulades, això sí, amb un to malèvol i amarg. Preguntes del tipus de com ha de ser possible –i ho ha de ser–, en aquesta avançada segona meitat del segle XX, d’aconseguir que perduri i es desenvolupi la llengua i, per tant, la cultura, d’una nació mancada d’estat; de com pot resoldre’s el dilema d’integrar una part d’una població, que, tot i residir-hi, no ha assumit encara la realitat nacional catalana, sense disposar d’escola ni de
Els Marges, 15. 1979
* Per raons científiques, aquesta anàlisi es refereix només a la situació de la llengua a Catalunya.
Seria desitjable que, a les Illes, al País Valencià i a la Catalunya Nord, hom la completés des de
llur perspectiva.
en
mass-media mass-media
; o bé de com introduir
de Catalunya,
en la seva encara usurpada
Catalunya
(Hablad la lengua
Imperio español.
Catalunya
España como unidad
mass-media.
. Aquests
–
http://www.racocatala.com/cat1714/
http://www.racocatala.com/cat1714/
–, esdevé un factor disgregador
Si el mateix terme designador de l’ètnia, el qual té al capdavall per referent la identitat d’aquesta, resulta, doncs, a hores d’ara suspecte, no cal dir com esdevé malfiable i embarassós allò que en constitueix un dels seus trets més immediatament caracteritzadors i diferenciadors, és a dir, la llengua. Aquesta, un dels factors cohesionadors per excel·lència de tot nacionalisme –del naturalista perquè no en té d’altre ni falta que li fa, i de l’espiritualista perquè n’imposa una a cosa de la liquidació de les altres etc.) per tal de presentar
. Allò que podríem
. La qüestió de la
Disposar-ne únicament,
d’altra banda,
de facto institucionals polítics i culturals que permetin l’autorealització lingüística, sinó que també de la mateixa societat
catalana per precipitar una dinàmica autòctona d’expressió lingüisticocultural que, tot fent front als condicionaments que l’afecten (com ara
el bony concret durant els decennis dictatorials, el fet de ser una llengua minoritària, en termes absoluts, en comparació amb la llengua
amb què conviu, etc.), i reïxi a imposar-se normalment a tot el conjunt de l’actual societat catalana en virtut de llur qualitat intrínseca i
vàlida pertinença.status status comunidad autónoma comunidades autónomas , propi i sòcio-econòmics més sòcio-culturals més elevats i é
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!