Agradi o no és la Llei suprema que regeix les nostres vides. Avui fa 29 anys els espanyols majors de 21 anys de l’època, varen votar-la.
Amb 29 anys han passat moltes coses, cops d’Estat, alternances en els Governs d’Espanya i de Catalunya, reformes Estatutàries i unes mínimes reformes Constitucionals per adaptar-la a la nova Europa.
El que no s’ha fet en 29 anys és……..
cap proposta seriosa per adaptar-la a la nova Espanya. I evidentment els conflictes nacionals de Catalunya i d’ Euskadi queden pendents de resoldre encara. Així com el propi conflicte identitari de la pròpia Espanya. L’unitària i la Plural segueixen coexistint. I entre uns i altres la qüestió ha quedat com estava.
Les aspiracions nacionals de Catalunya, siguin independentistes, Confederalistes o Federalistes, passen per la Constitució Espanyola. Cap plantejament d’aquests serà possible sense la reforma de la Constitució Espanyola.
L’única manera de saltar-se una reforma Constitucional seria uns procés de conflicte revolucionari, però aquest no sembla tenir cap acceptació, almenys en l’orbita del nacionalisme Català. Altre cosa és Euskadi.
Així doncs l’únic camí per aconseguir des de, el ple reconeixement nacional de Catalunya dintre l’Estat Confederal o Federal d’Espanya o directament un nou Estat independent anomenat Catalunya, passa per la reforma de la Constitució Espanyola de 1978.
Nacionalistes Espanyols, nacionalistes i Independentistes Catalans, el futur està en aquesta Constitució. Agradi o no la realitat és aquesta.
El camí de la reforma Constitucional és el futur. L’altre camí de moment a Catalunya ningú el vol seguir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que passa és que el poder judicial elegit pel la magistratura i guàrdia petroriana del franquisme i pel PP i PSOE no l’interessa i nega la possibillitat que dona la Constitució i fan una lectura restrictiva i retrograda franquista.
El camí d’una reform en profunditat de la Constitució de 1978, per tal que reconegui el dret a l’autodeterminació és impossible. Cal una aprovació de dos terços del Congrés i del Senat, la dissolució de les Corts, noves eleccions, nova aprovació per dues terceres parts de les dues càmares, referèndum estatal. La via insurreccional tampoc és viable. Per tant l’única via possible és repetir un moviment com el que va portar a la proclamació pacífica d’una República com el 14 d’abril de 1931. Aquest procés exigeix una profunda deslegitimació de la monarquia postfranquista i no pas la seva reforma, que en definitiva la reforça. Entre la Restauració de 1876 i la República de 1931 van passar 55 anys. Si volem escurçar els anys hem de començar ara a caminar.
El camí d’una reform en profunditat de la Constitució de 1978, per tal que reconegui el dret a l’autodeterminació és impossible. Cal una aprovació de dos terços del Congrés i del Senat, la dissolució de les Corts, noves eleccions, nova aprovació per dues terceres parts de les dues càmares, referèndum estatal. La via insurreccional tampoc és viable. Per tant l’única via possible és repetir un moviment com el que va portar a la proclamació pacífica d’una República com el 14 d’abril de 1931. Aquest procés exigeix una profunda deslegitimació de la monarquia postfranquista i no pas la seva reforma, que en definitiva la reforça. Entre la Restauració de 1876 i la República de 1931 van passar 55 anys. Si volem escurçar els anys hem de començar ara a caminar.