El trànsit de la llum

Calendari 1

(Text publicat al núm. 25 —tardor de 2014— de la revista Portella)

Des que Vicenç Llorca va hissar la vela del seu vaixell literari i va començar a solcar el mar posant proa als diversos ports de la paraula (poesia, novel·la, assaig, crítica literària) han passat més de vint-i-cinc anys de dedicació i esforç en què ha publicat nou llibres de poesia —a més d’una antologia i un volum de poesia reunida amb un bloc de poemes inèdits—, sis d’assaig i crítica literària, dos de prosa, quatre traduccions i una novel·la. En aquest viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, ha recollit diversos premis literaris de poesia, assaig i periodisme i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes coetanis. Calendari d’instints (València: Tres i Quatre, 2014) és el darrer port on el vaixell de la paraula descansa, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.

Continua llegint

PREGÀRIA AL BRYCE CANYON Vicenç Llorca

Poema de Vicenç Llorca publicat per primera vegada al llibre Cel subtil (La Magrana; Barcelona, 1999) i aplegat posteriorment al recull personal, en edició trilingüe en català, castellà i anglès, Paraula del món. Antologia 1983-2003 (Edicions 3i4; València, 2003) i al volum de l’obra completa Les places d’Ulisses. Poesia reunida (1984-2009) (Editorial Òmicron; Barcelona 2010).

Aquest poema, encara avui, em fascina tant com la primera vegada que el vaig llegir.

 

PREGÀRIA AL BRYCE CANYON

                A Miquel Àngel Riera, in memoriam

Digue’m que no morim,
que només anem a cercar
aigua de lluna.
I tornem, com els indis, a poblar
les falles de la Terra,
a reconèixer en la pedra silent
l’ofici de la immensitat.
Digue’m que no morim,
que si véns amb el somni
és perquè hi ha una pau
més enllà de nosaltres
que imita les formes del Bryce:
amfiteatre on el sol i la neu
llauren una memòria més alta.
Digue’m que en aquesta soledat majestàtica
hi nia l’àguila,
alegre de posseir el buit
en el frec de les ales desplegades,
com les mares en l’abraçada
fan del no-res
un fill que creix amb món.
Dorm la vida mineral en l’abisme,
reposa un bosc de foc petrificat
i, com un fòssil, retrobo els cants indis,
que entenc i estimo més que mai.
Digues que no morim,
que només has anat
a calmar tanta set que tenim d’astres.
Vicenç Llorca

EL GRAN POETA DE LA VIDA

Retrat literari del poeta Vicenç Llorca

A la tardor de l’any 1991, quan mig país esperava amb candeletes la celebració dels jocs olímpics de Barcelona i l’altre mig ja començava a témer els efectes econòmics de l’entrada a la Unió Europea, jo em vaig matricular per cursar els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. En aquell temps, pels passadissos de la facultat de filologia i pel bar de la Universitat hi deambulava, mitificat, l’esperit de l’il·lustre professor i poeta Jaume Vidal i Alcover, que havia mort al gener d’aquell mateix any.

En aquella època jo devorava tots els llibres de poesia que em passaven per les mans amb l’afany de trobar un alè d’inspiració en els versos que llegia. Aquesta fal·lera em va abocar, d’una forma gairebé malaltissa, a la biblioteca de la Universitat. Una tarda, per un caprici de l’atzar, o potser guiat per l’esperit de Jaume Vidal i Alcover, la meva mà va trobar i va obrir el llibre La pèrdua (Columna, 1987), de Vicenç Llorca. Els sonets que encapçalen aquest llibre em van enlluernar. En aquell moment, captivat per aquells versos, em vaig adonar que el que jo realment desitjava fer no era acabar la llicenciatura, sinó aprendre l’ofici de poeta. A mig curs ja havia perdut la motivació per l’estudi i me’n vaig tornar cap al meu poble del Pirineu.

Continua llegint

Ressenya de Llibre del vesc a Serra d’Or

Ressenya de Llibre del vesc, escrita pel poeta Vicenç Llorca i publicada al número 604, d’abril de 2010, de la revista Serra d’Or:

Joan Graell, poeta nascut a Cambrils (Solsonès) el 1971 i afincat a Organyà, és autor de tres llibres de poemes publicats en editorials pirinenques: Un llapis com el vent (Garsineu, Tremp, 1997); Memòria de les pedres (Garsineu, Tremp, 2002) i Afrau (March, Vallbona de les Monges, 2005). Ara, quatre anys més tard, dóna a conèixer Llibre del vesc (Salòria, La Seu d’Urgell). Es tracta d’una obra pregonament pirinenca tant en la forma com en el fons. Així, l’edició compta amb la col·laboració d’un artista destacat del Pirineu: Philippe Lavaill, que ha il·lustrat molt bellament les pàgines interiors. I un pròleg signat conjuntament per Clara Tarrida i Toni Romero.

Allò més destacat és la tematització del bosc com espai que capta i orienta la mirada poètica. Ara bé, convé precisar que aquest acostament a la natura no té un caràcter descriptivista ni decoratiu. Es tracta de l’ànima, de la mateixa ànima del poeta que es projecta en el bosc fins a trobar en el vers un moment d’humanitat. D’aquesta manera, tenim la pedra representada en els dolmens; els arbres, els ocells i, sobretot, el vesc, com a símbol inequívocament bosquetà que dóna títol al conjunt.

Continua llegint