Isaac Peraire Soler
Quan surt el sol, surt per a tothom, sense preguntes ni privilegis...
Sigui una opinió compartida o no, l’esperit de crítica sempre m’ha motivat. M’agrada. Crec que hem d’intentar estimular un esperit crític, hem d’opinar, aportar idees, visions, etc.
El llibre de l’empresari i columnista-escriptor Xavier Roig “La dictadura de la incompetència” (del que en vaig veure la presentació a La Tralla, de Vic) és un assaig crític i potent que parla de la situació actual (any 2008, que no ha variat massa), tractant des de temes com l’educació, el sistema polític, el funcionariat, la globalització i els seus moviments contraris… i acaba amb un “sobretot ens cal desempallegar-nos de determinats vicis. L’esforç individual que haurem de fer, serà gran. A molts els semblarà titànic. És el que ara ens toca. És inevitable“. Aquesta frase resumeix bastant la tendència del llibre.
No comparteixo moltes de les afirmacions que hi deixa anar. Tenim trets ideològics diferents. Però sí que hi ha sentències molt suggerents, judicis molt potents. El què per sobre de tot m’ha agradat del llibre, és l’esperit que comentava, el de dir les coses pel seu nom -o pel nom que l’autor els vol donar-. Trobo a faltar una cosa: solucions (només ens diu que cal un esforç individual). La pregunta que li faria és: “Molt bé senyor Roig però, i ara, què? (hi ha més…)
Recomano, si no ho heu fet, la seva lectura. La 3a edició (que és la que he llegit jo) incorpora una anàlisi actual de la crisi econòmica, molt interessant.
A continuació deixo algunes perles (de les moltes que hi ha al llibre) -potser alguna no s’entendrà sense llegir-la en el context del capítol que està inclosa, però ja he intentat fer-ne un escull entenedor-:
“massa fortunes importants de casa nostra provenen de favors de la dictadura”
“Ens hauríem d’avergonyir del feixisme i del comunisme”
“No es tracta de cridar campi qui pugui, si no espavila’t!”
“els matriculats fan veure que paguen (referent a l’alumnat universitari), i nosaltres fem veure que ensenyem (professorat universitari). La universitat pública, avui en dia, és una rifa. Si enganxes bons professors, fantàstic. Si no, et fots, t’ha tocat”
“(fent referència a la majoria de polítics actuals, fent un símil animal, dient que s’assemblen més a vaques que no pas a llops) les vaques són estúpides i poden ser domesticades; els llops són espavilats i independents -la intel·ligència sempre és independent!-“
“La teoria és quan se sap tot, però res funciona; la pràctica és quan tot funciona però no se sap per què. A casa nostra hem fusionat teoria i pràctica: Res no funciona i ningú no sap per què”. (aquesta frase em va resultar familiar perquè precedia el llibre “Vida política. Prats de Lluçanès 1979-2002”, l’autor del qual és un servidor).
“Les polítiques socials (és a dir, diners; és a dir, recursos humans i materials) han de tenir com a destinataris únicament aquells que ho necessiten. Aquells que, després d’intentar-ho gairebé tot, s’ha demostrat que no se’n podien sortir. La resta, que s’espavilin”.
I això és tot. Insisteixo amb la recomanació de la seva lectura. Si més no per fomentar, torno a repetir, el nostre esperit crític.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí, crec que el millor d’aquest llibre és que questiona temes
importants i proposa reflexions, des de la preocupació pel present i
pel futur. Crec també que fa algunes crítiques poc matissades: cal afinar més si no es vol caure en alguna cosa semblant al tópic, però determinades disfuncions estructurals queden ben reflectides.
Al costat de referències als EUA -per
exemple- que són molt menys crítiques que les que s’apliquen a Catalunya, apareixen reflexions interessants sobre -un altre exemple- el tamany de les circumscripcions electorals a Espanya o el model del càrrec electe de districte.
Cal marcar una mica de distanciament respecte d’alguna tesi de l’autor, però, en tot cas, la seva lectura és estimulant.