Isaac Peraire Soler
Quan surt el sol, surt per a tothom, sense preguntes ni privilegis...
Només fa una setmana que em satisfeia anunciar que la Justeta esdevenia rebesàvia (cliqueu aquí per veure el post). El desembre li dedicava l’article pel seu 98è aniversari. I, com que en algunes ocasions he parlat d’ella en aquest bloc, he de dir que la foto que podeu veure és l’última instantània que he tirat a la iaia. Era aquest dimecres. Són les cinc generacions que ella encapçalava. Ha estat rebesàvia una setmana. (segueix…)
D’ella va sortir aquesta extensa i llarga família (7 fills – 19 néts – 31 bésnets – 1 rebesnéta) que ara està escampada pel món. Un món de mones (com ella ens dèia sempre), en la que n’havia vist de tots colors.
Enrere queden molts molts molts records. Clar, sempre l’hi he vista jo aquí al Soler. Ara es nota una estranya sensació de buidor. Si sentíem un soroll, era la iaia que remenava per aquí; ara ja hem de buscar una altra resposta.
Sovint la fèiem enfadar; no li agradava que juguéssim a futbol a dalt a casa; quan érem petits i veníen els nostres cosins (Íngrid i Dídac), ja es posava nerviosa perquè fèiem massa merder. Mil frases, moments i records. "Justeta, quan et veig el meu cor em peta com una trompeta", li dèiem; i ella ens contestava: "tan si et peta com si no et peta, jo em dic Justeta!". I au, tot arreglat. Això que deia, mil i una anècdotes que em quedaran, ens quedaran, sempre en el record.
Doncs res, que aquí hi som de viatge (curt o llarg) i que s’ha d’aprofitar cada moment. Amb 98 anys, encara que mai li havia agradat massa parlar de records i experiències viscudes (sobretot la guerra i successos així transcendentals), en tenia un bon pilot.
98 anys ben portats i amb la carrera de la Justeta, no ho pot dir tothom.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
T’acompanyo en el sentiment a tu i a tota la teva famìlia. Jo, quan vaig saber la noticia del naixement de la Iraida, el primer que vaig pensar va ser: te rebesàvia!
Una gran fita per una gran dona.
Ei Isaac us acampanyo en el sentiment! Ostres, mira que només la vaig veure la vegada que em vaig quedar a dormir a casa teva i després en escrits que n’has fet al bloc però m’ha sabut molt greu quant me n’he enterat.
Anims Company! que com tu molt be has dit, aquí hi estem de pas, i val la pena aprofitar cada moment per viure, perquè ningú sap quant s’acaba això. Una abraçada per a tots els de cal Soler!
Quan llegia això de quan éreu petits he pensat en les carreres de tombarelles que feiem a la sala del Soler quan veníem a veure a la iaia (evidentment també rondinava).
Altres coses, anècdotes: el treball sobre la Guerra Civil que vaig fer amb l’ajuda del vídeo de l’Ingrid… i n’hi hauria molts més, però és que 98 anys és aviat dit així com la quantitat de descendència que ha deixat enrere. Tothom hi pot dir la seva, tothom en sabrà una o altra de la iaia, però és que és un gran plaer haver-la conegut. Una de les 31 besnétes.
Una abraçada ben forta !!!
He conegut poques rebesàvies a la vida però segur que cap com la Justeta. La recordo quan anavem al Soler i deia: "Saps quants anys tinc jo nena? Ja en tinc 95….!" Sempre deia el mateix…. Quina marxa i quina mirada més serena!
Un petò Isaac