Isaac Peraire Soler

Una reivindicació per no oblidar. Són tantes les coses que voldria escriure, que no sé què n’acabarà sent d’aquest post.

GRAN CRIT A BILBO. La jornada de dissabte va ser històrica. La selecció catalana sortia del país, i no va estar sola. Una tarda de concert, de manifestació i de partit. Un ambient espectacular. Gent, molta gent. De totes les edats. I una sola reclamació: poder ser normals. El matí, governants bascos, catalans i gallecs van firmar la ‘declaració de San Mamés’. Un gest important, però que no s’ha de quedar aquí. Això ha de ser un compromís dels governs per avançar realment cap a l’oficialitat de les nostres seleccions.
La gent ahir va respondre (la manifestació i el partit ho certifiquen), els governs no s’han de quedar només amb declaracions. Tot i que les jornades reivindicatives estan molt bé, i les festes també, ens agradaria poder fer un desplaçament amb tots els ets i uts, podent disputar quelcom més que un partit de costellada. Els nostres governs, tots ells amb marcat accent nacional, han de treballar de valent per això. Mentrestant no callarem, i dissabte en va ser una demostració. (segueix…)

TENIM FORÇA A DESITJAR. Malgrat cregui que les comparacions són odioses, aquest cap de setmana han quedat paleses un parell de cosetes. A la manifestació: el bloc basc, encapçalat per esportistes d’èlit i persones compromeses de renom al seu país; La capçalera catalana (no entenc perquè no podia ser unitària) era més aviat pobra, amb gent compromesa segur, però hi faltaven cares conegudes, pel simple fet de donar-hi rellevància (signe inequívoc del nivell de compromís dels nostres esportistes d’èlit). Per altra banda, la denominació dels equips (un debat que segur porta controvèrsia): Euskal Herria i Catalunya. Encara no podem posar Països Catalans, Per què? No som prou valents; una pancarta valenciana ho recordava al camp (hi falta nació a aquesta selecció). I per últim: la jornada que vem viure, no és la mateixa que vem viure aquí Catalunya fa un any; aquesta va ser brutal.
ELLS SÓN ÍDOLS, NOSALTRES CAIEM SIMPÀTICS. Una gran observació comentada pel company R-fel, és una constatació: molts catalans portaven a banda d’algun distintiu català i independentista, alguna cosa que també identificava Euskal Herria (ja sigui bufanda, bandera, gorro, braçalet..). Ara bé, de bascos fent a la viceversa, poquets. Això que dèiem, nosaltres els idolatrem, en canvi a ells ‘només’ els debem caure simpàtics. Coses que passen…
UN CAP DE SETMANA TREPIDANT. Pell de gallina se’m torna a posar a l’escriure sobre el què hem viscut aquest cap de setmana. Arribàvem divendres al migdia (anàvem nou, nou mascles). Després de deixar les maletes i els cotxes al lloc on ens hem hostatjat, un bon dinar, una estona de relax i cap al casc antic a conèixer una part de les entranyes de la ciutat basca. Un sopar brutal (gran record del restaurant i dels companys coneguts allà), i una nit de festa inoblidable. Dissabte al matí, el corresponent descans. Dinar de ‘pinxos’ i cap a concert a la zona habilitada per a tal tasca. Manifestació i partit de futbol. El moment més especial del vibrant partit (més que pel futbol, per l’ambient a les grades) va ser la sortida dels jugadors i quan van sonar els himnes. Em vaig contenir les llàgrimes, va ser un moment molt especial. Ikurrinyes i estelades onejant en un San Mamés entregat des del primer moment. Durant el partit, rodejats d’uns bascos que van donar-nos de menjar i beure (quina gent tant maca!) festa a les grades del petit GRAN San Mamés. Com deia un diari ultradretà espanyol, vem violar San Mamés, i no només noranta minuts; quan l’àrbitre va xiular el final del partit, d’allà no tenia ganes ningú de marxar-ne. A la sortida, cap al cas antic altra volta, a sopar de pizzes i una estoneta de festa per la zona (aquest cop, més breu). A la sala on érem de festa (presidenciada per una senyera i una ikurrinya) va sonar ‘ Per una copa’, dels Lax’n’busto. Vem haver de donar un parell d’explicacions, i la indiferència i desconeixement dels bascos va ser força gran fins al punt que el posa-discos, veient l’èxit, no va deixar que acabés de sonar. Després de dormir una estona, i ahir, de tornada cap a casa.Tot plegat, gran acolliment, gran servei, molt ben atesos. Estic i estem molt agraïts per l’ambient trobat.Hem trobat amics, coneguts i saludats -també n’hem fet de nous, gent oberta i simpàtica-. A Bilbo hi havia molts companys de batalles. Gran cap de setmana.

Felicitats ESAIT (Euskal selekzioaren Aldeko Iritzi Taldea – plataforma que lluita per aconseguir la oficilitat de les seleccions esportives d’Euskal Herria). El què es va organitzar ahir, no té preu.

Fantàstiques les cròniques dels diaris espanyolistes. Us convido a fer-ne una repassada, val la pena. Volen dissimular quelcom indissimulable. El què va passar dissabte, no ho podran tapar.

Per últim, com diu Martí Estruch en el mail obert de Vilaweb d’avui, la propera sortida podria ser Glasgow. Uf, aquesta tampoc ens la podríem perdre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!