Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics, s’ha celebrat la Marató de la Pobresa, no contra la pobresa, però la qüestió de fons segueix inalterable. Però a més, queda la qüestió de veure com gent que té residència fiscal als diversos paradisos fiscals, o sigui, que són evasors fiscals, se solidaritzaven amb l’acte fent bó allò de què la hipocresia és l’homenatge que el vici ret a la virtut.

Amigues i amics:
    dins l’esperit de les Benèfiques Dames de sant Vicenç de Paül, que ja comentava a la carta anterior —per més que adaptat a modes i formes del segle XXI— s’ha celebrat la Marató de la Pobresa (ni tan sols contra). Una acció que ha creat un cert rebuig en alguns àmbits, que compartim la Mercè (la meva senyora, ja sabeu), i jo.
    Cal dir que tots dos sempre hem mirat amb simpatia les maratons de TV3. Dedicades bàsicament a finançar investigacions de tipus mèdic. Amb un desenvolupament basat en la participació, no pas amb la caritat. I amb uns possibles resultats, si els hi ha, que poden beneficiar qualsevol ciutadà, d’aquí o de qualsevol altre racó del món. Fixeu-vos que estic parlant del caràcter, no pas de cap altra qüestió.
    Com també estem d’acord amb el voluntariat. Aquest voluntariat que tracta l’altre com igual —et tracto avui a tu, com m’agradaria que si fes falta em tractessin demà a mi—, i que es basa elements d’afectivitat i no pas de llàstima o compassió: anar periòdicament a llegir una novel·la a algú amb problemes a la vista; acompanyar una persona gran que viu sola, al metge, o a comprar; anar a reparar petits desperfectes d’una casa… Elements de baix valor material, però d’alt valor humà. I en som partidaris d’aquest mode de voluntariat, ella mateixa ho ha estat durant força temps a Avismon, perquè l’experiència —i si sem permet, l’anàlisi objectiva de la realitat—, ens ha demostrat que l’estat benefactor és un error. Perquè el que ha de ser l’estat és just, equilibrador de desigualtats, repartidor de càrregues, no pas benèfic. Perquè aleshores ja estem establint categories.
    I també és un error, perquè una societat diferent, a la que ni ella ni jo no hem renunciat, necessita de manera absoluta —com prou ho ha demostrat la realitat de falses utopies esdevingudes reals dictadures—, d’una ciutadania activa, solidària i implicada. Una ciutadania subjecte i no pas objecte, que estigui en condicions de demanar, de manera efectiva i en tot moment, comptes als governants. I els demani des de la igualtat, perquè ella també pot donar-los.
    Aquesta és, però, altra qüestió, i per tant seguim amb la que ara toca, que és la situació real, objectiva, de molta gent. Situació de veritable pobresa, fins i tot misèria, que ja no està circumscrita als sectors marginals de sempre. Aquells que ens permeten mirar-los amb una certa superioritat, tot dient-nos que al capdavall ells s’ho han buscat.

Panorama d’una desestructuració
    Ja en altres cartes he parlat d’haver vist, i a barris de Barcelona considerats benestants, gent gran, i no tan gran, vestida amb roba que expressava un passat força millor, demanant almoina. I tots sabem dels menjadors d’organitzacions més o menys de beneficència, on va a menjar gent que no fa gaire es mirava amb recança qui ara té al costat, colze a colze. En la mateixa taula.
    I gent provinent de vegades d’estaments fins i tot alts, que encara no sap com ni perquè passen periòdicament a recollir paquets de menjar per diverses institucions. O que regiren els contenidors on les botigues de les grans cadenes llencen paquets i paquets de productes a punt de caducar. No els poden donar a mà, diuen, perquè la llei impedeix “servir” productes caducats. Però jo penso que el que no volen és “regalar”, productes a punt de caducar. Si els volen gratis, que passin per la vergonya de retirar-los dels contenidors. I…
    I podem parlar de la crisi com un fenomen abstracte. Fins i tot pensant que un dia o altre començarà a remetre. Però la realitat més immediata és que l’Unicef acaba de situar Espanya com el quart país de la Unió Europea amb més alta proporció de nens immersos en la pobresa, immediatament després de Romania, Letònia i Bulgària. Nens pels qui l’únic àpat normal és el dinar que fan a l’escola. Que comença a perillar per causa de les retallades. 
    I també dels processos de desnonament, que sols a Catalunya ja arriben a la vintena diaris. I si els telediaris ens mostren els petits escamots que es mobilitzen contra ells, aconseguint algun petit èxit d’ajornament de l’expulsió —sols que 228 fins ara, però!—, la crua realitat és que no se sap, ningú explica, on van a parar la resta de famílies desnonades. Famílies que després d’haver pagat l’entrada i haver estat durant mesos o anys pagant una hipoteca-parany, han acabat endeutades amb els mateixos que els foten al carrer.
    Fins i tot, els processos de dació, presentat com la gran panacea, no sols no evita la pèrdua de tot el que ja s’ha pagat, sinó que també representa estar endeutat amb l’Ajuntament per causa de la teòrica plusvàlua creada pel del bé immoble (!). Recomano visitar <http://blogs.publico.es/dominiopublico/5121/consecuencias-fiscales-de-la-da.
    I qui són aquests milers de famílies, que s’han quedat, o estan a punt de quedar-se, ells i mobles, al bell mig del carrer? En alguns casos són immigrats que creien haver arribat al Paradís —encara que treballant baratet i gairebé sempre en precari—, però la gran majoria dels desnonats són autòctons, indígenes. Gent que sovint tenia una bona posició social. Que pertanyia —o que així es definia—, a aquesta difusa classe mitja que pot acollir des del Josep Cuní o la Montserrat Nebreda (ells s’han definit així diverses vegades), fins l’encarregat d’un taller mitjà, l’operari d’una cadena de muntatge o el taxista que ha de treballar disset hores diàries per sobreviure.
    Una bona expressió de totes aquesta realitat és que el Banc dels Aliments va fer al mes de desembre una campanya de recollida d’aliments a molts llocs de Catalunya. Recollida en la que va ser la ciutadania qui, com sempre, va respondre. Una ciutadania que en la mesura de les seves possibilitats, va aportar mil noranta cinc tones d’aliments, en benefici de gent que està amb greus problemes. Però també hi va haver altres grans beneficiaris. Els empresaris —productors, magatzemistes i establiments—, que van vendre més de mil tones de productes en un sol dia. Sense rebaixar ni un euro al qui compraven. Cosa que, que jo sàpiga, ningú en va parlar

La gran cerimònia de la caritat
    I és així com, amics i amigues, arribo a la Marató de la Pobresa. I començo per la cançó oficial, No et quedis fora de joc, un títol que ja comença per situar el propi pobre (no hi ha pobresa sense pobres, i a la inversa), com part del seu problema —quedar-se fora de joc és en bona part un error del jugador, recordo—, i una certa recriminació per part de qui diu que el vol ajudar. Com també s’expressa més endavant una certa superioritat: “deixa’m ajudar-te”, “accepta un cop de mà”.
    No era d’esperar que es diguessin coses com: siguis conscient de les raons de la teva situació, junts ens en sortirem, o coses per l’estil (molt ments rebel·lat). Però el conjunt de la cançó, cantat com és obligat amb un somrís d’allò més alegre i adequat al tema que es tracta, expressa força bé la mentalitat de qui va fer la lletra, i molt temo que de la pròpia marató.
    Ara bé, hi ha en ella un altre element que també mereix una reflexió a fons: certs patrocinadors i col·laboradors de la gran festa benèfica, que són una excel·lent demostració de què la hipocresia és l’homenatge que el vici ret a la virtut. I dic això perquè entre els patrocinadors hi havia conegudes empreses que han fet reduccions de plantilla, salarials, de condicions laborals, que han traslladat una part de la seva producció a d’altres països… I també noms populars que feien el seu numeret caritatiu.
    M’explicaré millor. Tothom sap que una diferència molt gran respecte d’altres països que també estan immersos en la crisi, i que l’agreuja i molt, és l’enorme evasió fiscal existent a Espanya. Una evasió que sols que fos reduïda a la meitat faria innecesària cap retallada en serveis bàsics. Doncs bé, una bona part d’aquesta evasió, és empresarial. Feta per grans empreses i grans empresaris a través dels mil i un forats que ofereix la legislació.
    Però també una gran part dels qui han fet el seu numeret solidari, pertanyents al món de la música de debò o de la música kleenex, del món de l’espectacle en general, o de l’esport d’elit, o de la plàstica, tenen el seu domicili fiscal als petits paradisos del nostre voltant: Andorra, Mònaco, Liechtenstein, Luxemburg, Illa de Jersey, Gibraltar… I també curioses fundacions d’aquelles que fan que no es pagui IVA ni tan sols en la compra dels calçotets. És a dir, gent que té ingressos en alguns casos multimilionaris, són sistemàtics evasors fiscals. Que aporten el mínim possible al manteniment de la sanitat pública, de l’ensenyament, de les carreteres…
    El cas dels futbolistes campions del món, als qui l’Estat va donar 600.000 euros dels diners públics per haver donat tanta glòria a la pàtria, i que com que els van “guanyar” a Sudàfrica no els van declarar aquí sinó que allà, clama el cel.

I si la realitat se’ns cau al damunt?
    Sí, amigues i amics, aquesta és la realitat, tant si la volem veure com si no. Una realitat de la que forma part aquella dona que fa uns dies increpava Montoro tement pels seus estalvis a Bankia, i que va acabar cridant: “si els perdo, sóc capaç de matar algú!”. Ho recordeu? Era el crit de desesperació d’algú que tenia alguna cosa, uns simples estalvis, i veia com se li podia fer fonedissos per culpa d’uns gàngsters amb màsters en Economia. I comença a haver massa gent desesperada. La setmana passada parlava de l’ascens arreu d’Europa dels partits d’ultradreta, votats per gent que ja no veu cap sortida en els partits socialdemòcrates o conservadors que han estat la base de la política europea des dels anys 50 del segle passat.
    I en aquest moment Rajoy, a sis mesos d’haver arribat al govern, amb majoria absoluta, sembla haver caigut en una situació de desconcert no menys absolut. Que enllaça amb el dels darrers temps de Zapatero. A més amb el terrible llast de Bankia, tan lligat a ell, al PP, i tan protegit per ell, i PP. Una entitat que és un terrible forat negre absorbidor de milions —ara ja es presenta que necessitarà més de trenta mil—, quan hi ha milions de ciutadans que ja fa temps que passen gana, que són desnonats, que estan no dins d’un túnel, sinó que d’un pou. I molts altres milions als que se’ls anuncia que encara hi haurà més atur, més problemes financers, fins i tot noves Bankia. O sigui, que el pou s’eixamplarà.
    Doncs bé, el crit d’aquella dona: “mato algú!”, ens diu que si demà apareix un moviment que crida a afusellar els qui després d’haver arruïnat bancs i caixes, es retiren amb indemnitzacions multimilionaris. I afusellar-los, junt als polítics que cobren grans sous i tindran esplèndides jubilacions després de no haver fet res de positiu, pot passar que molta gent fins ara d’allò més normal se’ls escolti. I digui que ja era hora que algú parlés clarament. I comença a passar, ja que Intereconomia: “nosaltres diem allò que vostè pensa”, és el seu eslògan,  La Gaceta, El Mundo, etcètera, comencen a marcar distàncies del govern del PP.
    Però de tot això ja en parlarem un altre dia, que no serà abans del 15 del proper mes. Així que, amigues i amics, cordialment com sempre.
                                        Francesc Font

PD. Tenia ja feta aquesta carta ahir, pendent de la correcció final, que veig la notícia de què l’organització ultradretana, per no dir parafeixista, Manos Limpias, ha fet el que no fa l’esquerra oficial, pseudooficial i paraoficial. Ha denunciat judicialment Fernández Ordóñez, Rato i Blesa, un socialista i els altres dos “peperos”. Sols falta que l’ultranacionalista, provinent del socialisme, Rosa Díaz, s’apunta a aquesta història, i ja s’estarà congriant la tormenta perfecta.