Amigues i amics, després d’un llarg silenci, per raons que no fan el cas, torno. I torno tot just un mes després que el Govern hagués fet, per compte de les patronals, totes, una soleme declaració de guerra contra els qui sols tenen per vendre que la seva força de treball. Temps enrere dits treballadors.
131a carta. Immersos en una lluita de classes
Amigues i amics:
després d’unes digressions més o menys històriques, i d’una llarga aturada per raons que no fan el cas, torno a la feina. O sigui, a l’actual situació (que també serà històrica d’aquí un temps, no ho oblidem) i que, com ja he escrit altres vegades, avui està pitjor que ahir, però millor que demà. Amb més raó encara després de les darreres noves sobre l’economia occidental en general, i l’espanyola en particular. Ara bé, abans d’entrar en matèria, deixeu-me fer referència a una història que possiblement haureu vist als Telenotícies de TV3.
Va ser una informació d’aquelles que si de vegades una imatge pot valer per mil paraules, aquestes que vam poder veure valen per tot un tractat de realitat real —si no és que el televident es perd en la simple anècdota, o pensa que està veient un producte de qualsevol programa de telerealitat, una barreja de talk i reality show, que ja passa.
Recordaré la informació. A Tarragona, una botiga de Media Markt havia demanar gent per cobrir 50 places. No feina fixa, ni tan sols contractes més o menys temporals, però contractes al cap i la fi, sinó que llocs de feina ocasionals. Per cobrir vacants. Avui et crido i vine corrents, i demà et quedes a casa. Simple mà d’obra d’usar i desar d’acord amb les necessitats o conveniències de l’empresa. I que ha d’estar disponible en tot moment, no sigui que…
Les places a cobrir eren 50…, i s’hi van presentar cap a 2.300 aspirants. Tots ells, els qui van parlar si més no, d’un nivell més avait elevat, i també d’un conformisme quasi que seràfic, per no dir demencial davant la situació. Una descarnada mostra de la veritable situació, de les veritables circumstàncies de milions de persones, la gran majoria de les quals fins no fa gaire es creien quasi quasi que en el millor dels móns possibles. Que es definien, i es defineixen, com pertanyents a la classe mitja. O sigui, per damunt dels vulgars components de les classes baixes —per cert ¿quines seran les nostres actuals classes baixes?—, per més que malden per aconseguir qualsevol cosa, a qualsevol preu i sota qualsevol condició. Una escena que amb totes les variants que vulgueu, s’està repetint ja fa molt de temps a les nostres ciutats, i que pel que sembla són molts, massa, els qui no les volen veure..
Deixeu-m’ho, però, aquí, i mirem l’altra vessant del problema. La dura lluita de classes desfermada des de les diferents patronals, totes per un igual, contra els assalariats. Tots. I és que crisi ha donat a les patronal l’oportunitat de desfermar una dura lluita de classe.
Normalment, quan es parla de lluita de classes es cometen dos errors, greus. El primer, veure-la com una cosa del passat, de l’ahir. Com un fenomen lligat a les grans, i de vegades èpiques, lluites obreres del segle XIX i del XX, fins la Segona Guerra Mundial. Quan acabada aquesta, i amb l’extensió de l’estat del benestar —complement intern de la guerra freda, i que per tant ara ja no és tan necessari pel capital, no ho oblidem—, va començar a estendre’s la convicció, ideològica, de: ara ja tots erem rics. Convicció refermada quan van començar a instal·lar-se a cada cantonada una mena de pous sense fons, del que amb l’ajut d’una màgica targeta de plàstic podíem pouar diners sempre que volíem. Amb la qual cosa, evidentment, parlar de classes i encara més de lluita de classes, ja no tenia cap sentit.
El segon error és parlar de la guerra de classes com una batalla de baix cap a dalt. De classes oprimides contra classes opressores. Del demos contra l’aristos, a Atenes. Dels remences contra els senyors feudals, a Catalunya. Dels burgesos contra els aristòcrates, a la França, revolucionària. Dels obrers i poble baix contra la burgesia ja dominant, a la Comuna de París o a la Revolució Soviètica…
Però la història, punyetera com és si l’analitzem bé, ens mostra que la lluita de classes no sols és molt antiga, sinó també que moltes de les guerres que han estat presentades com entre reis, entre pobles, entre nacions, entre religions, sovint han estat en bona part simplement lluites de classes. Per més que embolicades en sublims i heroiques banderes., a fi que els de sota fessin, a més feliços, de carn de canó.
Però, i tornant al temps actual. Allò de que tots erem rics, no va ser més que un encanteri. Que s’ha acabat. Perquè la realitat, que és encara més punyetera que la història, perquè la vivim i patim en directe, ens ha demostrar que no, Que no tots som rics. Que són molts els qui han anat al fins ahir pou sense fons en forma de caixer automàtic, han inserit la màgica clau de plàstic, i s’han trobat amb que s’ha assecat, per ells. Que ja no els dóna ni un duro. O sigui, ni tan sols 0,030 cèntims d’euro. I no saben què ha passat, ni perquè ha passat. Perquè això “dels rics”, com grans culpables és d’un infantilisme preocupant, ja que la culpa de la crisi no la tenen “els rics”, en abstracte, sinó que un model, el capitalisme, en el moment de la seva màxima esplendor. Paradoxalment si fem cas de la dura crisi que està patint.
I és així com, arribem a l’11 de febrer, quan un Decret del Govern, conseqüència directa i objectiva de la crisi ha estat una veritable declaració de guerra dels de dalt cap els de sota. Dels posseïdors del caixer automàtic, contra els qui sols tenen, i encara com a simple préstec, que la targeta de crèdit.. Naturalment, això del pou sense fons, etcètera, s’ha d’entendre a tall de metàfora, per més que per a milers i milers de ciutadans ha estat, i és, dura i crua realitat.
O sigui, amics i amigues, que ara ja no ens trobem en un moment difícil, sinó que ja immersos en una guerra de classes motivada, per una crisi que ja fa anys que se sabia que era sistèmica. Una guerra que també s’està celebrant a molts altres països del nostre fins fa poc feliç món occidental. Una guerra motivada per una crisi especialment greu del model social i econòmic que rep genèricament el nom de capitalisme, i també de món democràtico-burgès (o sigui: democràcia creada per, i per a, la burgesia). Una classe que fa una mica més d’un parell de segles va tenir un paper fonamental a l’hora d’enderrocar els vells règims, però que de seguida va trair el seu ideari inicial —sintetitzat en el meravellós lema llibertat, igualtat i fraternitat—, ja que no el va convertir en col·lectiu, de tothom, molt menys en universal., sinó que exclusivament per a ella i els seus servidors. Tant va ser així, que aviat va crear el seu contrari, tractat sovint com el seu enemic. Aquells que per vendre sols tenien que la seva força de treball: el treballador, l’obrer, l’artesà, fins i tot els petits menestrals.
I al llarg d’aquests dos segles s’han produit una infinitat de guerres. Unes de burgesies contra burgesies. Altres, d’extensió dels dominis territorials, acosta d’altres pobles. Fins i tot hi ha hagut, poques, de revolucionàries, que en més o menys grau ens han afavorit, i molt,. per més que no sempre vulguem saber-ho. I junt a aquestes guerres, sovint cobertes amb un mantell de patriotisme, que entusiasmava als que sempre acabaven sent les primeres víctimes, les classes baixes, que eren, i són, la imprescindible carn de canó, també les burgesies han exercit sovint la lluita de classes descarada. No contra l’enemic extern, sinó que contra el seu enemic intern —o la seva principal contradicció interna, per utilitzar un llenguatge més acuradament marxista— la classe obrera. Els qui no tenen altra cosa a vendre que la seva força de treball.
Algunes vegades va ser violenta, molt violenta. Violentant impunement fins i tot la seva pròpia legalitat. Altres, però, quan el seu enemic està inerme i ja no sap ni qui és ell ni qui és aquell qui té al davant, s’ha limitat a usar formes totalment, absolutament, legals. I democràtiques. I aquesta és la situació creada ara amb la nova llei de reforma laboral. No s’ha utilitzat la força, ni la coacció. No s’ha tergiversat cap codi legal. Ni la Constitució. I no s’ha fet, amigues i amics, perquè qualsevol classe dominant —quin llenguatge més arcaic, oi?— crea la seva pròpia legalitat i la seva pròpia democràcia. L’estat esclavista era perfectament democràtic pels propietaris d’esclaus, va escriure Marx. I l’estat burgès —segueixo amb el llenguatge arcaic—, és perfectament democràtic pels propietaris dels béns de producció i de canvi. I és així com s’entén que amb un Reial Decret una minoria (que es presenta obscenament com si fos majoria), els propietaris dels béns, etcètera, imposin a una majoria, els qui sols posseeixen —torno a insistir— que la seva força de treball.
Una força que han de llogar als propietaris tant si són uns desgraciats que intenten poder menjar calent cada dia i anar al cinema un cop al mes, com si són gent que va, o anava, a esquiar a Baqueira-Beret perquè també anava al rei. Tant si són els qui compren l’aventura de la seva vida fent un creuer (i que si tenen una veritable aventura, s’emprenyen i volen que els tornin els calès), com si són aquells que aprofitant que l’euro era fort i el dòlar dèbil, viatjaven en low cost a Nova York per poder presumir davant els amics que amb el canvi tan favorable, si s’era prou intel·ligent comprar a la Cinquena Avinguda era quasi quasi que una ganga…. Si, l’encanteri s’ha desfet.
No faré aquí una anàlisi, ja corren bastants per internet —recomanable per la seva capacitat de síntesi La contrareforma laboral del gobierno del Partido Popular resumida en 20 puntos, de Carlos Hugo Preciado Domènech—, del Decret que va imposar amb urgència extrema una reforma laboral francament bèstia. El que sí que diré és més que una contrareforma, es tracta d’una contrarevolució. Absolutament dramàtica ja que per començar no hi ha hagut revolució, ni res que s’assembli.
Una contrarevolució que va més enllà del mercat de treball. Que fins i tot la progressia esquerranosa, o sindical, hagi acceptat que el treball, i amb ell el treballador, sigui una mercaderia, ja expressa la penúria, la misèria conceptual dels qui diuen que s’enfronten al capital.
Però és aquesta una qüestió, amigues i amics, que deixo per la propera carta. Que escriuré ja d’una manera normal, sense tanta trigança.
Amicalment, com sempre,
Francesc Font
PD. És de celebrar que alguns etarres hagin demanat perdó a les seves víctimes.
Sense entrar en fàcils sentimentalismes, que no és la meva forma de ser, penso que ho és Però perquè la qüestió quedi complerta, és imprescindible que l’altra bàndol també demani perdó. Començant per la Guàrdia Civil i els seus sistemàtics actes de terrorisme en els interrogatoris, especialment en la caserna d’Intxaurrondo. Per la seva brutal tortura i després assassinat quan es va adonar que havien destrossat el cos de tres nois absolutament innocents, en el dit Cas Almeria. I també, perquè no, l’ex jutge Garzon, per haver mirat cap altra banda davant els independentistes catalans torturats, amb senyals al cos absolutament evidents, en el període pre jocs olímpics. Cas aquest pel que també haurien de demanar perdó els capitostos convergents, socialistes i d’Iniciativa que bé al govern de la Generalitat, bé al de l’Ajuntament de Barcelona, també van mirar cap altra banda.
I ja veieu, que sols he parlat d’uns pocs casos en temps de Constitució democràtica….