Fa anys Elies Barberà feia de professor a un institut de secundària de Vall-de-roures i em va convidar a participar en la setmana cultural d’aquest centre del Matarranya (cosa que li vull tornar a agraïr des d’aquestes línies).
El cas és que Labordeta havia fet un ate el dia anterior i ja marxava, però vam coincidir al dinar. Recorde que anava escortat per dos amics que l’acompanyaven i que -diguem-ne- el protegien. Tenien tota la pinta de coneixer, amargament, la decoració de l’interior d’un grapat de calabosos franquistes. Això em va frapar, això i totes les històries que ens contaren.
En aquell moment Labordeta havia adquirit molta popularitat amb el programa “un país en la mochila” de tve. Ho recorde perquè en acabar de dinar l’amo del restaurant va portar un aiguardent especial perquè Labordeta el tastés, i vaig riure pensat que de sobte em trobava dins d’una escena del programa…
La gent que em coneix sap que no sóc dels que enmig d’un dinar agafa una guitarra i canta (també hi ha gent que no enten que em moriria de vergonya). Però Labordeta m’ho va demanar i vaig cantar-li Manifest .
A banda d’aquesta anecdota vam parlar una estona i malgrat moltíssimes diferències em va semblar un home sincer, valent i compromés.
Però jo anava amb avantatge. Mon pare havia coincidit amb Labordeta en un institut a Terol quan els dos eren professors. I jo havia escoltat, des de menut, moltíssimes cançons de Labordeta.
Avui molts citaran el “canto a la libertad”, és una cançó preciosa.
Però jo voldria recordar dos versos d’un poema que Labordeta cantava en homenatge a la terra aragonesa: “Esas arcillas rojas, esas arcillas pobres/ sólo crían misería, sólo producen hambre”
Ell també és culpable que jo haja fet cançons. Descansa en pau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!