Amb el permís de Diagonal, publique la traducció d’un article que vaig escriure per a aquest periòdic fet des de Madrid, En un especial sobre Ovidi Montllor que completen El periodista Roger Palà i el cantant Àlex Vendrell.
Als ‘80, quan jo era un xiquet, sempre hi havia música al carrer. A la meua ciutat, cada estiu, quasi tots els balcons donaven a escenaris enfrontats a cadires plegables de fusta, amb el logo de l’ajuntament, que solia interessar-se -als ‘80- pel benestar cultural dels seus ciutadans.
A la meua ciutat les nits són humides -també a l’estiu- així és que es calia emportar-se una peça d’abric i completar el pack amb un entrepà calentet. Aquell dia vaig anar amb els meus pares, vaig seure els meus pocs anys en una d’aquestes cadires incomodes i va aparèixer Ovidi. No sé si heu anat de concert alguna vegada amb xiquets, però no solen estar calladets i quiets. Amb Ovidi davant, us assegure que em vaig quedar clavat a la cadira més incomoda del món, amb els ulls tan oberts com la boca. Ha nevat poc des d’aleshores, però ha plogut bastant.
Van passar els anys i es van creuar al meu camí pèls, grans, guitarres i ideologies. Amb els pèls i els grans no vaig poder triar, però vaig triar una guitarra i una ideologia. Vaig desempolsegar els vinils dels meus pares i allà hi havia Ovidi, amagat, fumant a la portada d’"Un entre tants", era a l’únic a qui es permetia fumar a casa. Ho vaig escoltar tot, ho vaig llegir tot i vaig aprendre el que vaig poder.
Ovidi se’n va anar. Va continuar plovent i es van creuar al meu camí lloguers, sous i projectes discogràfics. Amb els lloguers i els sous no vaig poder triar, però vaig decidir implicar-me en el desenvolupament d’"Ovidi se’n va a Palau" perquè els pròxims xiquets que ocupen les nostres cadires plegables de fusta, sàpiguen que un dia va nàixer a Alcoi un dels cantants més complets, coherents i lúcids de tota la cançó europea.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Òstia, Feliu!
Felicitats, de veres. I felicitats per l’Ovidi se’n va a Palau.
M’has fet imaginar les places i els carrers de Xàtiva, amb la gent i la il·lusió i la veu i el posat de l’Ovidi. Als 80! I potser demà!
Crec que tu fores la primera persona que em parlà d’Ovidi amb la intensitat amb què, d’ençà que et conec, has definit “l’artista, el cantant, el pallasso”. Recorde un concert a la plaça de bous de València, després de la manifestació del 25 d’abril. Ovidi feia poc que havia mort i entre el públic hi havia la seva mare…I recorde també aquell concert al Paranimf de la Universitat de València, al carrer La Nau, en què Toti Soler i Ester Formosa ompliren de color una ciutat que sovint és massa grisa. Hi anàrem junts. Te’n recordes? Estic ben certa que molts han conegut Ovidi a través teu, amb les teues paraules (hagen estat, o no, amb música de fons).
Pel blog de Xavi he sabut que has estat a Alcoi…No pot ser mai (una expressió ben mallorquina). I per Xàtiva, t’hi passares?
… i quina manera tan gran de començar una carrera.
Dissabte passat era un sac de nervis. Feia temps que haviem començat a organitzar aquest concert. Va arribar la nit…i ja està! Feliu Ventura dalt de l’escenari! No sé com ni quasi el perquè, però de cop i volta em vingueren unes ganes boges de riure. Vaig intentar evitar-ho….però sense desitjar-ho et vaig molestar. De debó que em sap greu, ja t’ho vaig dir, però ho torno a repetir perquè quan hi penso…
Salut i un somriure!