LA PELL DE BRAU

Així de clar va ser Ibarretxe aquest dijous a Barcelona on va reiterar que la consulta és una oferta de mà estesa.

Podeu llegir la seva ponència a la següent direcció de correu:
http://www.telefonica.net/web2/paral-lel-comu/Ahora_mas_que_nunca_Iniciativa_Politica.pps

La data del 25 d’octubre té una càrrega simbòlica molt forta. Com a mínim, Ibarretxe hi situa el principi del problema basc, i també el principi de la fi del problema. Aquell dia de 1839, Espanya aprovava la llei d’abolició, una norma jurídica que «va substituir la lliure adhesió per la imposició uniformitzadora», en paraules del president basc. Un sotmetiment que l’Estat va apuntalar el 21 de juliol de 1876, amb la fi de l’excemció econòmica i militar. «I alguns actuen com si el problema basc hagués nascut de la desgraciada aparició d’ETA», va assenyalar Ibarretxe.

Aquesta mateixa data, però de 2008, és la que el president ha triat per a la consulta «legal, legítima i democràtica» que ha de marcar una fita molt important en la fulla de ruta -«que és una metodologia, i no un projecte»- que Ibarretxe va encetar l’any passat. «Jo sóc optimista -va dir el president-, i per això em fixo en pensaments de gent que ho ha passat molt malament i, malgrat tot, se n’han sortit». Cita Nelson Mandela: «Els conflictes es resolen mitjançant canvis que, al principi, eren inimaginables».

Aquests «canvis inimaginables», per Ibarretxe, han d’incloure també el president del govern espanyol, que és José Luis Rodríguez Zapatero fins que les urnes no diguin el contrari: «Zapatero ha estat negociant amb ETA. I jo ho accepto. Ara bé, es pot saber per què el que ha debatut amb ETA és negat en el debat amb el

D([“mb”,”u003ciu003elehendakariu003c/iu003e?».nIbarretxe va reiterar que la seva oferta al president espanyol ésn«sincera, de mà estesa». Però va advertir: «Si la mà estesa nonsu0026#39;accepta, nosaltres continuarem endavant».u003c/pu003ennu003cpu003ePer què lu0026#39;obstinació a implementar una metodologia quenno compta amb el suport de Madrid? «Mai més serà ETA qui obrinlu0026#39;esperança du0026#39;una negociació i també qui la tanqui. Mai més. Serà lansocietat. La clau de la solució lu0026#39;ha de tenir la societat basca». Cosanque, va insistir el president, no té a veure amb el basquisme onlu0026#39;espanyolisme: «Respectar la decisió de la societat basca no és unnprincipi nacionalista, és un principi democràtic».u003c/pu003ennu003cpu003eu003cstrongu003eImmobilisme a banda i bandau003c/strongu003eu003c/pu003ennu003cpu003eAquest model, va dir Ibarretxe, es contraposa anlu0026#39;immobilisme que planteja ETA. A lu0026#39;organització armada, un missatgenclar, de la boca de Raimon: «No creguem en les pistoles». Perquè ETA,ndiu Ibarretxe, «no ha entès res. Estem cansats de patir. I lu0026#39;únic papernque ha de jugar ETA al full de ruta és dissoldreu0026#39;s». Per això, a lanconsulta del 25 du0026#39;octubre, la societat basca ha de donar un mandat: «Hande desaparèixer». I de nou parla una alta veu, la de Sophie Scholl,njove alemanya assassinada pels nazis: «Jo no puc entendre que hi haginhomes que estiguin contínuament en perill per culpa du0026#39;altres homes. Nondiguis que és per la pàtria».u003c/pu003ennu003cpu003eA lu0026#39;altre extrem, Madrid. «Jo he demostrat que es potnanar al Congrés a defensar el dret a decidir sense matar a ningú». Aranbé, Ibarretxe considera que Espanya no ha entès el missatge:n«Su0026#39;equivoca qui a Madrid pensi que això es resol amb 200 milionsndu0026#39;euros més per al País Basc. Su0026#39;equivoca qui cregui que el problemanbasc és de més o menys competències. És un problema de poder polític,nno competencial». De fet, la negativa del parlament espanyol ni tannsols a debatre el projecte de nou estatut polític que Ibarretxe vandefensar-hi lu0026#39;any 2005 és el «més gran monument a lu0026#39;existència du0026#39;unnproblema polític sense resoldre entre el poble basc i lu0026#39;Estatnespanyol». I un recordatori de xifres final: «És veritat que un país nonel pot construir el 51% contra el 49%, però tampoc el 49% pot impedirnell sol el projecte del 51%».”,1]
);
// lehendakari?». Ibarretxe va reiterar que la seva oferta al president espanyol és «sincera, de mà estesa». Però va advertir: «Si la mà estesa no s’accepta, nosaltres continuarem endavant».

Per què l’obstinació a implementar una metodologia que no compta amb el suport de Madrid? «Mai més serà ETA qui obri l’esperança d’una negociació i també qui la tanqui. Mai més. Serà la societat. La clau de la solució l’ha de tenir la societat basca». Cosa que, va insistir el president, no té a veure amb el basquisme o l’espanyolisme: «Respectar la decisió de la societat basca no és un principi nacionalista, és un principi democràtic».

Immobilisme a banda i banda

Aquest model, va dir Ibarretxe, es contraposa a l’immobilisme que planteja ETA. A l’organització armada, un missatge clar, de la boca de Raimon: «No creguem en les pistoles». Perquè ETA, diu Ibarretxe, «no ha entès res. Estem cansats de patir. I l’únic paper que ha de jugar ETA al full de ruta és dissoldre’s». Per això, a la consulta del 25 d’octubre, la societat basca ha de donar un mandat: «Ha de desaparèixer». I de nou parla una alta veu, la de Sophie Scholl, jove alemanya assassinada pels nazis: «Jo no puc entendre que hi hagi homes que estiguin contínuament en perill per culpa d’altres homes. No diguis que és per la pàtria».

A l’altre extrem, Madrid. «Jo he demostrat que es pot anar al Congrés a defensar el dret a decidir sense matar a ningú». Ara bé, Ibarretxe considera que Espanya no ha entès el missatge: «S’equivoca qui a Madrid pensi que això es resol amb 200 milions d’euros més per al País Basc. S’equivoca qui cregui que el problema basc és de més o menys competències. És un problema de poder polític, no competencial». De fet, la negativa del parlament espanyol ni tan sols a debatre el projecte de nou estatut polític que Ibarretxe va defensar-hi l’any 2005 és el «més gran monument a l’existència d’un problema polític sense resoldre entre el poble basc i l’Estat espanyol». I un recordatori de xifres final: «És veritat que un país no el pot construir el 51% contra el 49%, però tampoc el 49% pot impedir ell sol el projecte del 51%».

D([“mb”,”u003c/pu003ennu003cpu003eu003cstrongu003eUna defensa de la iniciativa i de la diferènciau003c/strongu003eu003c/pu003ennu003cpu003e«La societat està farta de la incapacitat dels políticsnde resoldre els problemes. Existeix el risc de la desafecció de lansocietat envers la política». Per mirar de posar-hi remei, el lídernbasc proposa acció, idees concretes, iniciatives com la consulta den2008 i el referèndum resolutiu de 2010. «No tenim por al fracàs. Elnfracàs sempre acompanya a qui, al final, acaba fracassant».u003c/pu003ennu003cpu003eUna advertència gairebé du0026#39;ordre intern: «El futur delnpoble basc, i també del poble català, mai serà desenvolupat pernsocietats acomodades». O el que és el mateix: si les nacions sensenestat volen continuar existint, cal que elles mateixes ho vulguin, quendecideixin fer el seu camí lliure i democràtic. Perquè «el segle XXI ésnel segle de la lliure adhesió», diu Ibarretxe. Un segle per combinar langlobalització i la diversitat, com diu el president amb Gandhi: «Nonvull casa meva amurallada per tots els costats. Vull que les culturesnde tot el món bufin sobre casa meva tan lliurement com sigui possible.nPerò em nego a ser escombrat per cap du0026#39;elles». O, per acabar amb Martíni Pol: «Qui sinó tots […]? Serem allò que vulguem ser».u003c/pu003eu003c/divu003en”,0]
);
D([“ce”]);
//

Una defensa de la iniciativa i de la diferència

«La societat està farta de la incapacitat dels polítics de resoldre els problemes. Existeix el risc de la desafecció de la societat envers la política». Per mirar de posar-hi remei, el líder basc proposa acció, idees concretes, iniciatives com la consulta de 2008 i el referèndum resolutiu de 2010. «No tenim por al fracàs. El fracàs sempre acompanya a qui, al final, acaba fracassant».

Una advertència gairebé d’ordre intern: «El futur del poble basc, i també del poble català, mai serà desenvolupat per societats acomodades». O el que és el mateix: si les nacions sense estat volen continuar existint, cal que elles mateixes ho vulguin, que decideixin fer el seu camí lliure i democràtic. Perquè «el segle XXI és el segle de la lliure adhesió», diu Ibarretxe. Un segle per combinar la globalització i la diversitat, com diu el president amb Gandhi: «No vull casa meva amurallada per tots els costats. Vull que les cultures de tot el món bufin sobre casa meva tan lliurement com sigui possible. Però em nego a ser escombrat per cap d’elles». O, per acabar amb Martí i Pol: «Qui sinó tots […]? Serem allò que vulguem ser».