Amor
invocat en la constància
on creix la passió i la memòria…
Amor
pressentit,
multiplicant hores sense
dubtes…
Amor
en el que creixen els crepuscles…
Amor
transformat a vegades en les aigües
gèlides que arrosega l’adéu…
Amor
que
resta en una terra indiferent,
en
la ràbia i el fang…
Amor
exaltat
en la carn i els llavis,
fet
humitat…
Amor
com
la recerca que antecedix
a la
trobada d’un camí novell…
Amor
que
tanca dubtes i temences
resolts quan et sent pròxim a les meues mans…
Amor
diari…
Amor
obert als dies que criden a la porta…
Amor
que diluïx l’amor fals que abans de tu va ocupar el meu cos…
Amor
que no decreix…
Amor
que em sustenta el somriure i la alegria…
Amor
que res en sap de la foscor que no és llum
quan
una abraçada la circumda…
Amor
que ha arribat quan les fronteres tornaven a dibuixar-se…
Amor
que em regala somnis extraviats
amb
els que puc somiar quan la lluna és una esfera trencada…
Amor
sense minúscules…
Amor
de pell i sexe,
del
llavi i la paraula…
Amor on subjecte la meua ànima de dona
coberta
per la llum de totes les infàncies…
Amor on perseveren les meues carícies…
Amor
que em du més amor,
Aquell
que mai no vaig esperar,
Aquell
amor que sempre havia esperançat…
Amor
en l’amor
que
deixes caure sobre la meua esquena…
Amor
que és un prisma quotidià
on
ser i estar són actes d’amor,
d’aquest
amor que en tu proclame…
Amor on perseveren les meues carícies…
Amor que em du més amor,
Aquell que mai no vaig esperar,
Aquell amor que sempre havia esperançat…
Amor en l’amor
que deixes caure sobre la meua esquena…
Sensualitat: melodia de la pell, vibració muscular, espasme total. Plenitud compartida.
del que puc afirmar sense por: és el millor poema que he llegit en els meus dies de deserts d’amor. Que bé que escrius -perdó, que bé que estimes- A reveure!
de la foscor quan no és llum…” magnífic…emociona!