Poc-moderna

Diuen que mai plou al gust de tothom. Jo crec que sí, que ahir va ploure al gust de tothom. Tot i que vaig sortir de casa amb un sol radiant i vaig arribar al meu destí amb els mitjons xops. Durant el camí, vaig veure perdregar, vaig sentir tronar, vaig veure com la pluja em perseguia els talons i com em queia damunt del cap.

De fet, no va ploure a gust meu. I per què?

Pel meu gust, el moment àlgid del xàfec de mitja tarda va arribar massa d’hora o massa tard. Vull dir que aquell precís instant en que queia l’aiguat, em vaig haver d’amagar davant del primer portal que vaig trobar, i el que m’oferia no era tan interessant com el que hagués trobat dues entrades més amunt o més avall. Era una botiga de llibres esotèrics, i en veure tres portades en vaig tenir més que suficient.
Llàstima d’aquest petit detall, perquè sinó, a grans trets, sí, n’estic convençuda de que la pluja d’ahir va ser al gust de tothom: de tot-hom que estigués desesperat i apunt d’agafar les pintures per guixar-se la cara i començar a cantar a l’entorn d’una foguera per atraure l’aigua. Va ser fantàstic, i espero que plogui i plogui i plogui (i aguantaré els llamps i els trons que facin falta) perquè així ens estalviem transvassaments, pseudotransvassaments, pseudomanifestacions i mil merders. Fa uns anys ja vaig lluir la samarreta blava amb el coll estripat, i ara em faria mandra haver-la de rebuscar al fons d’algun l’armari.

De totes maneres, la tàctica d’estalvi segueix vigent. És simple: poseu un gibrell dins de la banyera i aquella aigua freda que surt abans que l’escalfador faci el seu efecte, la introduiu dins del recipient. Després, reutilitzeu-la…

[Els resultats de l’estudi arribaran properament, com a mostra de que no era una simple gamberrada. Encara estic païnt que el meu consell de redacció vulgui abandonar-me, que alguns vulguin tornar a la transició i que les visites hagin augmentat…]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!