Poc-moderna

“(El guarda forestal) Creia que no existeixen els llibres avorrits ni absurds, mentre el lector hi cerqués amb atenció el sentit de la vida; que els llibres avorrits sortien d’un lector avorrit, perquè en els llibres hi actuava la malenconia indagadora del lector, no l’habilitat de l’autor”: pàg.158, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

[Es veu que no s’acaben els vincles amb els poetes i la música… Després d’Enric Casasses i Dolors Miquel, la secció hel·lènica –redactada per Helena M. Alegret– acull les idees de Josep Pedrals. Donada la incontinència verbal de la senyora alegre, direm que tallem aquest post per la meitat. Vaja, que la setmana vinent, tindreu més Pedrals…]

Josep Pedrals té habilitats i diverteix alhora. Escriu com un nen que juga seriosament a fer poemes. Sobretot hi ha en ell el joc, però alhora un coneixement de la llengua que alguns mai tindrem en tota la vida. Qui no té el corcó de l’enveja, ha d’admirar (si us plau), per força, el seu domini del llenguatge. I malgrat tenir-lo, no l’utilitza per dominar o conspirar, sinó per bastir i construir una vida i obra poètica (no sempre en versos) que encara ha de donar els seus millors fruïts.
Des que el vaig conèixer, ho penso. Que quan la vida li hagi donat els
cims i les valls que ens prepara a tots, la poesia de Pedrals serà
fulminant. Per ara, però, gaudim sentint poemes que de vegades semblen
sense sentit (perquè de vegades és la pròpia ignorància, o pitjor
encara l’apatia, la que ens frena a comprendre’ls i a anar més enllà)
o, simplement, tenen sentit en el text mateix.
Vaig conèixer Josep
Pedrals en el seu primer recital a l’Heliogàbal, fa més de deu anys.
Aleshores era només un adolescent, amb només setze o disset anys (avui
en té 30). A diferència d’ara, que té una presència escènica brutal,
llavors seia en una cadira, portava paper per llegir els seus poemes i
tremolava com una fulla. La mili la passaria després a l’omnipresent
gira Uh, organitzada per Víctor Nik, i els milers de recitals
que ha fet (i ha organitzat) en tots aquests anys. Pedrals no té
aturador i està al nivell de Casasses (o més) de recórrer els Països
Catalans, amb el seu farcell de poemes, al qual darrerament s’hi ha
afegit la seva faceta de cantant.

–Continueu llegint, que ve la música!–

De músic havia fet els seus tempteigs amb el grup Explosión Bikini (recordo un dels seus concerts a la sala Sidecar fa molts anys), però com a frontman hauria de venir el projecte amb Guillamino En/doll (el duet amb Màrius Serra en un festival BankRobber també és memorable) i actualment amb Els Nens Eutròfics d’en Pedrals (que precisament actuen aquests dissabte i diumenge a l’Heliogàbal). Aquí dues càpsules, per anar fent boca:

“Hipnosi giratòria”, dins el llibre-disc En/doll (BankRobber/La Breu edicions, 2007)

“Lectora”, dintre el llibre El Furgatori (La Breu, 2006), ben aviat al disc de debut d’Els Eutròfics, Esquitxos ultralleugers (Transports siberians).

…‘Eutròfic’ no té a veure amb cap ‘atròfia’ (si de cas, la involució
és més la que tots tenim dins, de no fer funcionar prou el cervell, ni
l’ús del català…). Eutròfic, segons el DIEC, és un adjectiu que es
diu del medi ric en elements nodridors. I és que el nom del grup de bon
començament ha estat Els nens eutròfics d’en Pedrals. He de dir
que un mot així, ‘eutròfic’, només pot venir, però, amb la marca d’en
Pedrals, perquè una paraula així només la pot recuperar ell per al gran
públic. 
Ben alimentat, doncs, se’ns presenta Josep Pedrals, com també cada
dimecres elabora i presenta, al costat d’en Ferran Garcia, la
programació poètica al bar Horiginal que sovint acaba amb un sopar de germanor, dels organitzadors amb els convidats.
De records i de trobades, però, em quedo, quan apareixia Pedrals a
festes a cases, com la d’en Joan Vinuesa o la meva. Perquè amb en Josep
hi ha hagut certa relació d’amistat, i ho puc dir amb proves (admetent
l’estupidesa de la cosa), com el que em deia en una dedicatòria
manuscrita (una cosa que he demanat sovint als autors que conec perquè
m’agraden que em convidin a llegir encara més, així, personalment, quan
obro els seus llibres): “Per l’Helena, que sempre val la pena/ saber
que està llegint/ el teu llibre i, sovint,/ també la teva cara./ I que
ho llegeix amb clara/ passió de l’amistat/ L’“Ai, adéu!” diu que ha
arribat”. I és que, amb aquesta plaquette (amb il·lustracions de Marc
Torrent –un dels ‘eutròfics’–), que va presentar a l’Horiginal, li vaig
veure un canvi vital, que no havia vist anteriorment en ell i vaig
creure (potser, il·lusa) que arribava més a tothom… 

[com en els millors capitols de les sèries més dolentes… CONTINUARÀ!]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!