Poc-moderna
Bloc d'Elisenda Soriguera
[Segona part de la benvolguda deessa parlant del poeta Josep Pedrals. Aquí trobareu la primera part, publicada la setmana passada. Indispensable per entendre aquest segon fragment sobre el poeta eutròfic!]
I encara el recordo, abans, al terrat de casa en Vinuesa, com ens
cantava amb la guitarra divertides cançons seves, com la que té de tot
de poetes castellans (i acaba amb ‘la vida és una góngora,
gon-gon-góngora’) o aquella de ‘La faldilla et curteja una mica, ai
Josefina…’, de Palau i Fabre, cantada a duet amb la Neus Dalmau. A
les festes a casa meva, també hi ha estat amb la capacitat i el do
d’estar-hi bé amb tothom. Pedrals és un paio simpàtic i la seva obra no
resta al marge de la seva manera de prendre’s la vida. Aquí en teniu
una bona mostra (tot esperant no molestar les editorials, al contrari,
tot intentant fer entrar el cuquet perquè els lectors comprin poemaris
del segle XXI…):
(has de clickar i seguir llegint per esbrinar la cirereta del pastís…)
no hi ha manera d’estar
reflexionant; o s’actua
o res, i res sol portar
a més res, i fent la suma
dóna molt a desitjar.
La cova del temps, la gruta
que no es pot il·luminar
si no passa algun miracle,
al desert és un obstacle
com un altre a mitjanit:
hi ha mil coves, i mil proves,
per esquinçar-se les robes
i mai més fer-hi sargit.
(···)
Malgrat que abelluc, persona.
Malgrat que cretí, humà.
Malgrat que lleig, amb carona.
Malgrat que místic, profà.
Malgrat morrut, sols a estones.
Malgrat de mar, muntanyà.
Malgrat que fred, s’esborrona.
Malgrat que prendre, donar.
Malgrat que avar, altruista.
Malgrat decent, …deixeu pista!
Malgrat que amb error, s’esmena.
Malgrat que aspre, fa bressol.
Malgrat tot, es troba sol.
Fins s’enyora de la hiena…
(···)
Qui de tant en tant es perd
i d’ell o d’altres disgusta,
que romangui Calçacurta:
també et salves al desert.
dins “Els quaranta jorns d’en Joan Baptista Cristossuscitat al desert”
Escola italiana (Edicions 62/Empúries, 2003) pàgs. 31, 34 i 36.
***
El fervor estúpid que s’endú el somni a matar-nos
amb la gelosia fa friccions a l’esperit
que s’encaterina d’un futur ballat sonàmbul.
Que l’orgull parrupi si és que és d’ell que estic ferit!
Maldament sojorni per catarsis que fulguren,
per llamins que esclaten espurnant-me els ulls de goig,
enyorants m’abaten les raons que al cap pasturen
i fan que retorni quan l’amarg fa el somni boig.
Despertar en sobtada sotragada i que el sufragi
de les veus internes m’esvaloti un cop d’estat
en fondes cavernes, fonaments del meu desvari,
la meva volada i la meva sacietat…
Retenir besades a l’infern de la butxaca
i extendre’s la taca de la ploma esbocinada.
dins En l’“Ai, adéu!” (Cafè Central, 2006)
***
[tot i que hi ha bona part amb trama narrativa en aquest següent
llibre que esmento, aquí he triat els versos que recordo com Pedrals ha
recitat i cantat més d’un cop. Molts d’ells desprenen erotisme, que
sens dubte inspira el seu geni i figura… I n’hi ha, que ha cantat
algú altre, com Roger Puig en solitari, un altre ‘eutròfic’…]
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.
Després, amb alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d’ambrosia,
a altres llavis més remots.
(···)
L’amor que et dic és sols d’un dia:
entre tu i jo només follia.
Química pura, passi el que passi:
hidrogen, liti, sodi, potasi…
(···)
Amb tot l’amor somriuré, quan em miris.
És l’embrió de l’esguard que, comú,
vaig preparant per al dia que et giris
i em facis prec del que jo et faig a tu.
No he davallat als inferns, ni sóc astre,
no sóc pas rei, no he estat mai cap heroi,
ni vaig pel món fent el bé, ni bon noi
sóc amb la gent. Simplement, un desastre
que vola i viu per tenir-te a la festa.
No és tan senzill com dir-te “vine” o “vés-te’n”,
és preguntar si la vida té màgia,
és continuar l’esgarip que m’omplia,
ben dintre meu, dia darrera dia.
Per tu comprenc l’anhel d’antropofàgia.
(···)
“Tingues la Porta oberta,/ que tancar-se del món/ és font d’un mal pregon/ que adorm i no desperta”.
(···)
Finalment, la Ginebra ha accedit.
La galta enrojolada. No és vergonya,
ara que ja ens hem tret tota la roba.
És real i és veritat, tant somni i conya…
Ara jo tinc la lluna dins l’alcova!
(···)
Madò Ginebra, Madò Ginebra,
si feu d’estrènyer massa la culebra,
n’ix el que sobra, que la colobra
té un verí blanc i més o manc s’ho cobra.
Si li’l succiona, més s’abraona
i ataca, tensa, -ni pensa- afona
tota embranzida vers la ferida,
l’esclat de vida que no perdona.
Madò Ginebra, Madò Ginebra,
no prengueu presses com fugint la llebre,
que s’esparpilla, massa conilla,
i, per si fot, arrenca un bot i guilla.
Si cau la pluja, feu com la truja:
la revolcada pel fang que puja
-marea espessa- fins que s’hi vessa,
bruta, fent fressa entre cuixa i cuixa.
(···)
…m’ha cantat un poema que diu que em retrata.
Ai, fresca!,
divina l’au que giravolta pel teu rostre.
M’he embolicat amb el que és teu i amb el que el nostre.
Adéu, i gresca!
Volo més alt!
Però enyoro l’ala mig tocada,
enamorat de l’abraçada…
I, ai, digue’m
que volarem altra vegada,
prò tu lliga’m,
que entre estimar-te no s’escapi alguna amiga…
Volo massa alt!
Porto la marxa del polígam industrial.
T’ho dic amb bromes
i tu ho entomes
seriosament
i no se’t veuen ni les plomes.
(···)
Hi ha el cor.
Hi ha el sexe.
Hi ha acord?
Hi ha nexe?
dins Furgatori (La Breu Edicions, 2006),
pàgs. 9, 24, 46-47, 72, 94, 100-101 i 110-111 i 112.
Enguany fa cinc anys que treballo a la revista Enderrock i
fer-ho –a través de Ferran Amado i del concurs Sona 9–, m’ha donat la
possibilitat de fer la tria de poemes que han musicat en els últims
anys els grups novells. Uns versos de Pedrals (dins Escola italiana)
van ser un dels primers que vaig triar i uns dels que més han escollit
els músics, que fins i tot els han inclòs als seus primers discs.
Us deixo aquí, amb un parell de musicacions:
“Personatges”, dins Dies i dies (Fourni Records, 2007), de Clara Andrés
“Personatges”, dins Que no s’escapin els gossos (Hace Color, 2006), de Xazzar
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!