Poc-moderna
Bloc d'Elisenda Soriguera
“En Kopionkin respectava el seu cavall i el tenia en tercer lloc d’estimació: la Rosa Luxemburg, la Revolució i el cavall.
–Salut, Força Proletària! –digué en Kopionkin per saludar el cavall, que esbufegava empatxat d’aliments barroers–. Anem a la tomba de la Rosa!
En Kopionkin tenia l’esperança i la fe que tots els assumptes i camins de la seva vida menaven irremeiablement a la tomba de la Rosa Luxemburg. Aquella esperança li escalfava el cor i el feia delitós de gestes revolucionàries diàries”: pàg.134, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
[Quarta remesa hel·lènica. La primera de Casasses aquí, la segona de Dolors Miquel allà i finalment, dues tongades de Pedrals –l i ll–]
Ara que les roses de Sant Jordi ja s’han marcit, parlaré de poetes morts, d’altres morts i d’altres vides o primaveres… Perquè no sempre la Poesia arriba a través de recitals en viu i en directe –tot i que sovint han estat per mi els primers a posar el caramel a la boca o han ensenyat ben a la vora la pastanaga com per seguir-la–. El fet és que jo m’he trobat a alguns poetes pel camí, sola o amb amics, quieta i viatjant: ja sigui des d’una butaca o trepitjant diversos indrets del territori català.
I. Des de la butaca…
Hi ha moments en què et quedes clavat (i no només al sofà…). Aquesta setmana passada, per qüestions personals que no venen al cas, m’ha sacsejat la mort d’una persona. Hi ha morts, com hi ha versos, que et fan mirar enrera i et fan estar content i trist alhora, d’haver viscut amb ells, et fan replantejar coses, o almenys reconduir la història de la teva memòria.
Per exemple, i en un altre punt de la meva biografia, recordo perfectament com em va passar, fa uns anys, una tarda de diumenge, plorar a un nivell catàrtic, llegint poemes de Rosa Leveroni… i, altra vegada, per associacions particulars d’altres temps, en aquest context de difunts, em va bé, citar-la i reivindicar-la alhora, com la gran poeta que és, però ara, amb un somriure:
“L’arrel”, de Presència i record (1952)*
Com més a prop la Mort, més dolça l’abraçada,
més sabor dins el bes, més claror en la mirada.
Del magnífic combat vençuda, vora teu,
posa ella al goig present la seva nota greu.
Dins nostre jardí clos, floreix la rosa obscura
de saber-nos mortals i l’amor que perdura
s’exalta i es perfà de la fugacitat
d’aquests instants suprems, i la immortalitat
tu i jo l’anem forjant damunt l’enclusa viva
dels cossos enllaçats, de la paraula esquiva,
meravellosa flama encesa en els estels
que serven els secrets dels seus foscos anhels…
Com més a prop de la Mort, més dolça l’abraçada
i més punyent el goig de saber-me estimada.
*dins 21 escriptores per al segle XXI
(Proa/ Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 2004), pàg. 183.
I no només la revisc en paraules, perquè una amiga i companya de bolos al passat del meu germà músic –junts feien un duet de saxo i guitarra, tocant per bars música brasilera–, ella també l’ha musicat, en un disc autoeditat, amb un poema lapidari i immens:
“Testament”, de Rosa Leveroni amb música de Mara del Alar, dins el disc Sutil (Aleatoria, 2005)
II. Des de Mallorca…
[fes click per seguir llegint]
L’estiu del 2006 va ser terrible per dues amigues meves, que van
perdre una, el company, l’altra, el germà. Doncs bé, a una d’elles i a
mi, un poeta amic i la seva parella actriu ens van convidar a passar
uns dies a Mallorca. I ho van fer dos estius seguits. L’amiga i jo vam
recórrer l’illa i vaig descobrir per exemple una escultura dedicada a
Maria Antònia Salvà a Llucmajor (podeu riure si voleu amb la foto…).
Ens ho vam passar la mar de bé. Jo recordava algun recital on s’havia
reivindicat la Salvà i recentment, i avui tenim l’alegria que un grup
mallorquí molt interessant també l’han musicat, els Oliva Trencada. Aquí, una mostra en poema i una altra en cançó:
“Esperança”, dins Lluneta de pagès (1952)*
Quan la rosada de la nit
mullà totes les coses
dins mon jardí, no prou florit,
i el març marceja i dins el pit
la inquietud ha deixat noses,
inabastat, amunt, ardit,
s’alça un brot de cinc roses.
*dins 21 escriptores per al segle XXI
(Proa/ Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 2004), pàg. 63.
Cliqueu al seu MySpace i no us perdeu la cançó “Enigma”, de Maria Antònia Salvà amb música d’Oliva trencada, dins Lluneta de pagès (Fona, 2008).
El
fet, però, és que el següent hivern de l’estada mallorquina, moria la
mare del poeta que ens hi havia convidat. I el meu condol li vaig fer
arribar a través, em sembla recordar, d’un poema del seu admirat Paul
Celan. Ara no recordo del cert quin va ser el que li vaig triar,
transcric aquest, que parla de “la rosa de ningú”, i m’agrada (malgrat
el que diré dels suïcides…):
“Psalm”
Ningú ens pasta de nou de terra i fang,
ningú invoca la nostra pols.
Ningú.
Lloat siguis, Ningú.
Per tu volem
florir.
Cap
a tu.
Un no-res
érem, som, seguirem
essent,
la del no-res,
la rosa de ningú.
Amb pistil d’ànima clara,
l’estam cap al cel erm,
la corona rogent
pel mot de porpra, el que cantàrem
damunt, oh! damunt
l’espina.
dins Paul Celan. Poemes (Edicions 62/Empúries, 2000), pàg. 43
3. Des de la Catalunya Nord…
Finalment recordar com vaig anar a petar al llibre-recull 21 escriptores per al segle XXI…
Va
ser a través del poeta Josep Sebastià Pons (1886-1962), que el vaig
estar llegint –primer d’un exemplar de la Biblioteca Vapor Vell [J.S.
Pons (1976): Obra poètica. Edicions 62. 463 pàgs.]–, com a
lectura de la ruta que ens vam fer amb una altra amiga (avui mare de la
meva fillola), l’any 2001, per la Catalunya Nord.
Primer vam fer
una estada a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent,
després vam fer via per Illa, Vernet, Serrabona, Cotlliure i altres
llocs meravellosos d’aquella zona fantàstica.
Va ser a Illa que se’m va fer present d’una altra manera en Pons, a una font (hi ha foto històrica
amb vers d’ell, del poema “Font de Monturiol”), i sa germana, Simona
Gay, crec recordar, en el nom d’algun carrer… El fet és que,
llegint-lo, em va frapar que Pons dediqués molts poemes a les fonts, a
la natura, al paisatge, i a recordar-hi la seva dona morta, anomenada
Elena. Com aquest:
“La gavina”
A la mar una vela i una altra vela
i hom s’enamora de la mar.
Al damunt de l’estany una gavina
i hom s’enamora de l’estany.
Les veles de l’estany se’n van a escola,
les veles de la mar no semblen caminar,
i la gavina vola,
vola que volarà.
¿Què desitges, amor, si ara pots abraçar
dins la mar una vela i una altra vela,
i els brancs molls de cirera envermellida?
Aquest dia de maig no es vol descolorir
i no en sap de morir
i dóna a la gavina uns ulls de perla.
Dins J.S. Pons, Obra poètica (Edicions 62, 1976) pàg. 361
(de l’exemplar que em vaig comprar més tard, no el de la biblio…)
Hi
ha una cosa que m’ha fet sempre ràbia. Que les dones artistes només
destaquin o siguin realment populars i se les recordi, per ser les
‘germanes de’, ‘dones de’, ‘filles de’, ‘lesbianes’ o, simplement, la
seva fi hagi estat –i que consti que respecte la decisió que prengui
cadascú– ‘el suïcidi’ (hi ha una tradició una mica morbosa en aquest
sentit, tot i que hi ha obres importants, com les de Virginia Woolf a
Sylvia Plath).
Però en el cas casolà i català que deia, em va
passar que, sabent que m’agradava J.S. Pons i descobrint sa germana
sota un altre nom, em va picar la curiositat per llegir-la. Per això (i
per conèixer altres veus femenines) vaig comprar l’antologia 21 escriptores per al segle XXI… que vaig comprar en conèixer la seva existència pel web.
I transcriuré uns versos de la Simona Gay, que aparentment volen cantar
des d’un altre punt de vista que el seu germà, però que crec, és una
altra manera de dir l’‘ara i aquí’…
“Perles d’aigua” de Lluita amb l’àngel (1938)
Enmig del mar s’alça el penya-segat
que ens ha abrigat.
La mar l’assalta
d’un embat que s’exalta,
i ferm el roc
espera el joc.
L’onada que s’esberla
aixeca un vol de perla;
si m’acosti del pas,
que perles el meu braç!
M’agrada aquesta joia
i s’esbrava la joia,
és com el vol
de les perles al sol.
Flama i frescor, aigua i sol, el meu cant,
igual com l’ona és fort i relliscant
d’una lliure alegria…
A prop de mi, gavina, qui te guia?
Digues què em vols? Tens l’espai infinit,
passa de llarg, no escolto el teu convit.
Ton aleteig,
dolç com l’oreig,
és desig i carícia,
mon lliure goig no assolirà més gran delícia.
*dins 21 escriptores per al segle XXI
(Proa/ Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 2004), pàg. 105
4. Epíleg…
I
vull acabar amb una cançó que no és un poema però lliga amb l’Enderrock
d’aquest mes, on Santi Balmes admet que ironitza quan canta, a l’últim
disc de Love of Lesbian –titulat 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)–,
que ‘al pop no hi ha poesia’… I és que jo la veig (ironia, poesia i
vida) per tot, per exemple, a la cançó “Funeral” de l’últim disc del
grup de pop-rock Rosa-Luxemburg, entrevistats per la “Poc-Moderna” a la mateixa revista:
“Funeral”, dels Rosa-Luxemburg dins Com cremar una ciutat (RGB Suports)
Però,
ara me n’adono… He parlat de morts, d’altres persones… I ara que
penso, aquesta obsessió per la mort i per les roses d’ara… perdoneu
la digressió… potser ja em ve de quan estava a la panxa de ma mare…
va ser quan a ella se li va morir sa mare… perquè qui em faria d’àvia
a la vida, seria la meva tieta-àvia, que es deia Rosa… La tieta Rosa,
que poc temps d’haver jo nascut va perdre el marit… pianista.
I
quan d’adolescent pensava en la mort –ja era rareta…– em venia al cap
la cançó de Lluís Llach, aquella de ‘Quan l’onada em durà a la platja
dels morts…’, o bé la que coneixia interpretada per David Bowie, “My
Death”, que resulta que és de Jacques Brel i ho vaig saber fa poc per
un disc que em va deixar en Ferran Amado de Scott Walker, que també la
versiona.
Per acabar i rematar el tema de la mort, res millor que
el tema de Compartir dóna gustet (ahir vaig entrevistar el seu
responsable, Marc Sempere), on apareix Pau Riba i el seu fill Llull.
“A morir”, dins Compartir dóna gustet (pre-master)
Doncs, això,
recordem que som mortals, i:
Roses i records pels morts.
Salut i amor per als vius!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Elisenda:
Feia dies que no entrava al teu bloc i aquest post m’ha semblat molt bonic, sentit, currat, inspirat…molt personal. Gràcies per recordar-nos aquestes magnífiques poetes. I la poesia, com la literatura i com la bona música són elements que ens acompanyen en els bons i mals moments de la vida.
Com algú va dir…la poesia sempre ens acompanya.
Una salutació!
Gabriel