Poc-moderna

La crònica completa i “profesional” del Faraday 2011, la teniu aquí. Aquesta és una altra cara de la mateixa rica moneda. Per no ser repetitius, només us llistem alguns dels moments més emotius d’aquesta cita segons la versió menys moderna, per reviure el festival amb alguns dels instants que intentarem conservar a la memòria… comencem pel final, de diumenge fins divendres.

L’afegitó. Un dels secrets del Faraday es que aconsegueixen fer feliços els
músics: quan baixen de l’escenari es converteixen en part del públic,
disposats a gaudir d’aquest cartellàs.

* John Grant canta “Mars“, un tema fet a partir de la carta de la gelateria on anava de menut. Ho fa mentre el sol s’amaga per darrere del far i es va enfosquint Vilanova. És la recta final del festival, la gent fa cara de cansada, però tothom està molt content. Grant ha començat el concert dirigint-se al public en un català perfecte i ha fet un grapat de cançons boniques i explicacions adients: diu que “Jesus Hates Faggots” i canta “Chicken Bones” (acabem de descobrir aquest fantàstic videoclip).

* Els Surfing Sirles. Era dissabte cap al tard i estàvem cansats, però l’espera va tenir recompensa. Les imatges demostren la intensitat d’un concert on al segon tema ja s’estaven explicant acudits extraordinàriament dolents (perquè calia fer temps mentre es canviava la corda d’una guitarra). Així van aconseguir despertar els que ja estàvem rebentats: “sense Pere Tàpies no seríem aquí”, deia Martí Sales. Amén.

* Standstill. Plat esperat. Ben cuinat. Ben emotiu. Qui s’esperava molt de Adelante Bonaparte va trobar que el grup estava guerrer (Vivalaguerra). El resultat, més sorollós, carregat d’adrenalina, emotiu i intens. La gent els esperava, ells esperaven el Faraday. Fantàstic.

* Arnaud Fleurent-Didier va ser una d’aquelles descobertes que et promet qualsevol edició d’un festival. Tres músics girant damunt l’escenari: que ara jo toco això, ara ho toques tu, ara cantes i ara la fem sonar Escolteu a aquests parisins. Us agradaran.

* Ron Sexsmith era el cap de cartell. Va ser divertit sentir-lo cantar en acústic l'”Eres tú”, però el premi se’l va guanyar amb cadascuna de les seves cançons. El Canadà es disculpava perquè el seu guitarrista no hi era: no calia, perquè vam veure’l i viure’l. Una joia.

* The Bluetones fan britpop, com cal. Podrien ser els protagonistes d’un vídeo que ensenyés al món com es fa la cosa. Van compartir amb The High Llamas el cartell de divendres. Aquests segons són una altra d’aquestes descobertes boniques i agradables.

* Debutem com a espectadors amb Litoral i aquesta mescla de llengües i instruments ens sembla adient. Aquí podreu veure’n alguna cosa. Alguns els coneixen per cantar “A la vora del mar”, però tot just ara enllesteixen el que serà el seu nou disc d’estudi. Prometen. No sabem ben bé què, però prometen. També els podreu sentir al disc de versions d’Antònia Font.

[No passarem de llarg aquesta minicrònica del festival sense citar Da Capo, Tom Williams & The Boat i Inspira, tres molt bons concerts de dissabte, ni l’actuació d’Albert amb l’Aigua al Coll –dissabte dins del cicle A Viva Veu– i de Samitier de divendres, responsables de la difícil tasca d’obrir i inaugurar un festival. Amén per tots]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!