Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
D?aquí uns mesos es complirà el 70è aniversari de la Batalla de l?Ebre, la més sanguinària de tota la guerra incivil (1936-69). El General Franco va ordenar la construcció d?un monument a la reina de les batalles del conflicte bèl·lic a meitat dels anys 1960, per tal d?honorar els caiguts per Déu i per Espanya. Aquesta era la seua intencionalitat amb un missatge ben explícit: hi havia uns morts que eren els bons i que mereixien el reconeixement de la divinitat (sense que Déu, òbviament, en fos partícip d?aquest fet!). Un cop mort el cabdill el 20 de novembre de 1975 (diada del cava als Països Catalans), s?ha discutit durant anys i panys, sense cap resultat en concret, el futur d?aquest símbol, estèticament tan lleig, d?un règim dictatorial que va provocar l?endarreriment econòmic i cultural de la ciutadania.
Aquest monument té una simbologia totalment franquista, senzillament perquè tot ell va ser construït per recordar qui eren els bons de la guerra i qui governava des del dia de la victòria final, l?1 d?abril de 1939. Una part de la classe política tortosina situa el debat sobre el futur del monument davant d?un parany incomprensible: no es pot destruir la història, quan precisament el monument remembra la seua història de sang en tot el seu conjunt. Allò que més em molesta de l?esmentat agument és la incapacitat de molts polítics de condemnar a viva veu el franquisme, aquell règim intolerant que va convertir l?estat en la reserva espiritual d?occident durant gairebé 4 dècades. Aquí no es discuteix si els dirigents del règim republicà varen ser les germanetes de la caritat. No val l?excusa que tothom va fer malifetes i que va vessar-se sang per tots dos bàndols. El que està damunt la taula és la condemna sense pal·liatius del règim feixista, pel fet que va provocar infinitat de morts durant la postguerra i que va seguir occint fins dies abans del traspàs al llit del dictador. Tampoc mai no podem deixar de tenir present que el franquisme va portar a terme un intent de genocidi lingüístic català. Va provocar un empobriment cultural sense precedents, atès que la majoria dels literats, pintors, músics i artistes del país varen haver de viure un llarg exili exterior (a França, Mèxic, Xile, Argentina, etc.), mentre que els que varen quedar-se varen sofrir un altre terrible exili interior, ja que no tenien els mitjans adequats per exercir la seua intel·lectualitat. S’escrivia amb la llengua que es podia, com ens recorda l?estimat intel·lectual tortosí Manel Pérez i Bonfill, un dels molts repressaliats pels franquistes per la seua fidelitat a la cultura catalana. Sortosament, com va deixar anotat des de Mèxic estant l’intel·lectual Joan Cid i Mulet, en una carta escrita dies després que morís Franco, amb la seua desaparició "passaven a la història les llargues vacances del silenci".
És hora de demostrar valentia política per tal d’afrontar el futur del monument. No és comprensible que el franquisme sociològic encara regeixi part de la vida política local. No se?ns ha de vendre la moto de la destrucció d?un monument, ja que seria senzillament l?enderrocament d?un símbol d’un règim que no va aportar res de positiu, absolutament res. L?estat estava a la cua de l?Europa occidental quant a potencial industrial i econòmic, a la vegada que va potenciar una educació sexista i ultracatòlica amb la idea d?aconseguir mentalitats ràncies afins al seu totalitarisme. D?aquesta penosa educació, encara en paguem les conseqüències avui dia amb molts comportaments socials. No em val tampoc l?argument que no és un tema primordial i que la ciutadania té altres problemes i necessitats, ja que un monument així no estaria en peu ni a Itàlia ni a Alemanya, estats que varen patir igualment règims totalitaris i criminals. Cal posar els punts damunt les is: el franquisme no va ser una dictablana.
Malauradament, l’anterior govern municipal (suposadament d’esquerres) no va voler afrontar aquest tema, com sembla que ara tampoc el govern actual estarà per la feina. El grup municipal d?ICV ho va posar damunt la taula en el darrer ple municipal amb una pregunta al regidor Ricard Forés. Com a militant de la formació independentista, em sento molt satisfet de les encertades paraules del nostre portaveu, que no va amagar el cap sota l’ala. Val a dir, que totes dos formacions havien tingut responsabilitat de govern, anteriorment. En el cas d’ERC, durant la darrera legislatura va tenir una relació d’odi sense amor amb alguns capitosts del PSOE que feia impossible qualsevol acord sobre aquest i d’altres temes. A veure si ara se’n poden eixir, tot i que no sóc gens optimista! Tampoc puc fer reprotxes a ICV, malgrat que un cop fins i tot varen tenir l’alcaldia (esporàdicament, ja que el transfuguisme del seu cap de llista va tirar la seua feina en orris), ja que a la pràctica han estat el partit minoritari dels diferents governs, i segur que saben com és de difícil fer sentir la teua veu quan estàs en minoria. Tot i això, espero que tots dos grups municipals continuïn tenint en ment l’enderrocament del monument que faria justícia a la història, i no facin llenya l’un de l’altre perquè en aquest tema han d’estar posicionats dalt del mateix vaixell.
Foto del blog de la Marfanta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Emigdi,
te torno la visita… Cal que ens posem a treballar conjuntament i intentem convèncer la gent de CiU. No serà fàcil partint de la premisa que el monument està "despullat de qualsevol simbologia", però estic convençut que el nacionalisme conservador no es pot permetre defensar el monument, perquè també representa l’imperialisme espanyol repressor que va perseguir la nostra identitat, la nostra cultura i la nostra llengua. Salut