Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Hi ha un bon grapat de ciutadans i ciutadanes als quals no ens tremola el llavi a l’hora d’afirmar obertament que la monarquia és una institució totalment anacrònica
en ple segle XXI. Som de l’opinió que és difícil de concebre un estat democràtic que manté com a emblema un cap d’estat no pels seus mèrits i formació personal, sinó per dret de bragueta, la qual cosa es contraposa clarament amb el dret democràtic d’elegir electoralment l’esmentat cap d’estat. Darrerament hi ha hagut diversos episodis que han fet sortir a la llum el qüestionament de l’entitat monàrquica, la qual cosa aplaudim ja que ha estat malauradament tabú des dels anys de la Transició. Fa tres dècades que sembla que ningú tingui dret a qüestionar la figura del rei, la qual cosa no passa en cap altre estat del vell continent. Fins i tot a la Gran Bretanya, on la família reial ha estat durant anys venerada, hi ha obert un debat permanent sobre el seu futur. Malauradament, a la dècada de 1980 vàrem veure com partits i polítics d’arrel republicana es convertien en monàrquics i oblidaven fàcilment el seu passat ideològic. Aquesta conversió sobtada la va experimentar el PSOE i líders excomunistes com Santiago Carrillo. Tot d’una varen voler donar la imatge de ser monàrquics de tota la vida, amb l’excusa que eren juancarlistes, un terme difícil d’entendre.
Basant-nos en fets més actuals, el segrest de la revista satírica "El Jueves" fa unes setmanes, a causa d’una portada amb una caricatura de l’hereu a la corona i la seua esposa practicant sexe (cosa natural entre els humans que no tenim sang blava), és un exemple més de la impossibilitat de debatre serenament el futur d’aquesta institució, que té més de medieval que de contemporània. De tots és sabut que la vida sexual dels membres de la família reial britànica ha omplert pàgines i pàgines de revistes durant dècades, sense haver recorregut mai a actituds tan contràries a la llibertat d’expressió com és el segrest d’un mitjà de comunicació públic. La recent disputa i sortida de to del rei a la cimera sudamericana davant de l’excèntric president veneçolà Hugo Chávez, ha tornat a posar la monarquia en boca de tots. Crec que cal un debat sincer sobre el paper d’un rei (qui sigui) en ple segle XXI. L’estat espanyol, dissortadament, continua guardant amb forrellat temes inqüestionables com la monarquia o el dret a decidir.
Durant el mateix dia de celebració del 29è aniversari de l’aprovació de la constitució (una mena de bíblia política), 6 de desembre, es va celebrar una manifestació a Madrid, silenciada pels principals mitjans de comunicació, avalada per Izquierda Unida, en què uns milers de ciutadans varen sortir al carrer amb banderes republicanes. La manifestació tenia com a lema "Por la III República", a la vegada que demanava el dret a l’autodeterminació dels pobles. Cal aplaudir aquest lema i el fet que, per fi, els organitzadors explicitin aquest tema lluny del País Basc o dels Països Catalans. He de dir que com a català, la meva aposta és la I República catalana, però he de reconèixer que em va alegrar veure aquesta reivindicació per part de ciutadans espanyols que reconeixen sense embuts l’existència de nacions dintre de l’estat, que haurien de tenir dret a decidir el seu futur. Sota aquestes premisses, de ben segur que és possible entrar en diàleg amb polítics espanyols. Malauradament, no fou possible dialogar per aconseguir un bon estatut, perquè el PSOE ho tirà en orris, ja que ens varen deixar clar que ells manaven. Aquest fet hauria de fer despertar alguns partits polítics nostrats. Un règim republicà podria donar una mica de llum davant de la foscor en la qual ens trobem actualment, si fos capaç d’entendre la idiosincràsia de pobles com el català o l’euskaldun. Em semblen ben significatives les darreres declaracions de dos històrics polítics catalans, Heribert Barrera i Jordi Pujol, que han posat el crit al cel davant de la situació política actual que està arribant a límits denigrants per al poble català. L’aposta republicana és perfectament vàlida. Si ens atenyem a la història, el president Macià va proclamar la República catalana el 14 d’abril de 1931 hores abans de la proclamació de la II República espanyola. Aquella república va ser enderrocada per una croada feixista, el cap de la qual va decidir per decret el restabliment de l’actual monarquia. Els anhels republicans són vius, com viu hauria d’estar el debat sobre la reinstauració republicana.
Basant-nos en fets més actuals, el segrest de la revista satírica "El Jueves" fa unes setmanes, a causa d’una portada amb una caricatura de l’hereu a la corona i la seua esposa practicant sexe (cosa natural entre els humans que no tenim sang blava), és un exemple més de la impossibilitat de debatre serenament el futur d’aquesta institució, que té més de medieval que de contemporània. De tots és sabut que la vida sexual dels membres de la família reial britànica ha omplert pàgines i pàgines de revistes durant dècades, sense haver recorregut mai a actituds tan contràries a la llibertat d’expressió com és el segrest d’un mitjà de comunicació públic. La recent disputa i sortida de to del rei a la cimera sudamericana davant de l’excèntric president veneçolà Hugo Chávez, ha tornat a posar la monarquia en boca de tots. Crec que cal un debat sincer sobre el paper d’un rei (qui sigui) en ple segle XXI. L’estat espanyol, dissortadament, continua guardant amb forrellat temes inqüestionables com la monarquia o el dret a decidir.
Durant el mateix dia de celebració del 29è aniversari de l’aprovació de la constitució (una mena de bíblia política), 6 de desembre, es va celebrar una manifestació a Madrid, silenciada pels principals mitjans de comunicació, avalada per Izquierda Unida, en què uns milers de ciutadans varen sortir al carrer amb banderes republicanes. La manifestació tenia com a lema "Por la III República", a la vegada que demanava el dret a l’autodeterminació dels pobles. Cal aplaudir aquest lema i el fet que, per fi, els organitzadors explicitin aquest tema lluny del País Basc o dels Països Catalans. He de dir que com a català, la meva aposta és la I República catalana, però he de reconèixer que em va alegrar veure aquesta reivindicació per part de ciutadans espanyols que reconeixen sense embuts l’existència de nacions dintre de l’estat, que haurien de tenir dret a decidir el seu futur. Sota aquestes premisses, de ben segur que és possible entrar en diàleg amb polítics espanyols. Malauradament, no fou possible dialogar per aconseguir un bon estatut, perquè el PSOE ho tirà en orris, ja que ens varen deixar clar que ells manaven. Aquest fet hauria de fer despertar alguns partits polítics nostrats. Un règim republicà podria donar una mica de llum davant de la foscor en la qual ens trobem actualment, si fos capaç d’entendre la idiosincràsia de pobles com el català o l’euskaldun. Em semblen ben significatives les darreres declaracions de dos històrics polítics catalans, Heribert Barrera i Jordi Pujol, que han posat el crit al cel davant de la situació política actual que està arribant a límits denigrants per al poble català. L’aposta republicana és perfectament vàlida. Si ens atenyem a la història, el president Macià va proclamar la República catalana el 14 d’abril de 1931 hores abans de la proclamació de la II República espanyola. Aquella república va ser enderrocada per una croada feixista, el cap de la qual va decidir per decret el restabliment de l’actual monarquia. Els anhels republicans són vius, com viu hauria d’estar el debat sobre la reinstauració republicana.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La convocatòria venia avalada per "Izquierda Republicana", els hereus del Sr. Azaña que avui no tenen representació parlamentària enlloc segons les meves notícies, però no em consta que els d’Izquierda Unida, que si tenen representació parlamentària a forces llocs, donessin suport a aquesta manifestació que em temo que no va convocar grans multituds.
Estic equivocat? Gràcies per la vostra atenció.