El bloc d'Ernest Benach

Amsterdam és de les ciutats que més m’agraden del món. M’agrada estèticament, m’agrada d’esperit, m’agraden els canals, m’agraden els museus, m’agraden les bicicletes,… Té alguna cosa, difícil d’explicar, que poques ciutats tenen al planeta.

Hi he anat diferents cops, per feina i per plaer. I sempre em queda clar que hi vull tornar. Sempre.

Aquest cop hi he passat només unes hores perquè teníem un seminari a Zwölle (bloc anterior). Acabat el seminari vaig poder passejar just una horeta pel centre d’Amsterdam i copsar l’ambient de la ciutat. Després d’un dia tancat amb ponències, intervencions, traduccions simultànies que t’exigeixen encara més concentració, va bé estirar les cames i prendre una mica la fresca. Aquesta horeta de passeig distès és francament reconfortant.

I després del retrobament fugaç amb la ciutat, la trobada va ser formal amb la bona gent del Casal Català dels Països Baixos.

Sempre que vaig a algun lloc en missió oficial, representant el Parlament de Catalunya, intento contactar i veure’m amb els catalans que hi viuen i que estan organitzats a través dels casals catalans, una autèntica xarxa d’ambaixadors cívics que Catalunya hauria de cuidar com un autèntic tresor. Són trobades molt agraïdes per les dues parts. Parlem sempre de com van les coses al seu país, en general, i particularment per a ells com a catalans que han triat un altre país per viure, parlem de Catalunya, del país, dels reptes, dels problemes i de les oportunitats. La mirada amb perspectiva que acostumen a tenir els catalans i les catalanes que viuen a l’exterior, és certament molt interessant. Ells ja viuen al món global, forma part de la seva experiència més vital. S’adapten a noves circumstàncies i porten Catalunya al cor. També és cert que no a tot arreu funciona igual. En alguns països encara hi ha una empremta molt forta de l’exili i dels seus descendents. En aquest cas els components sentimentals són molt forts. I en d’altres hi ha una empremta molt forta dels nous emprenedors, d’aquells que veuen el món amb una altra dimensió. I curiosament a tot arreu hi ha magnífiques històries d’amor,…

Ahir vaig sopar amb la gent que viu a Holanda, perquè de fet, dels que van venir alguns vivien a Amsterdam, però d’altres a Rotterdam, a la Haia, i en d’altres poblacions de pronúncia difícil i escriptura impossible si només les has sentit un cop.

Com sempre passa en aquests casos, vaig aprendre i descobrir moltes coses. Holanda és un país que tenim idealitzat (personalment sempre dic que com a nació hauríem d’aspirar a ser l’Holanda del Mediterrani) i que té, com tots els països, coses bones i coses no tan bones. Té un sistema electoral curiós, que afecta i molt, l’elecció dels alcaldes i que ara sembla que es comença a qüestionar i per tant a debatre. És un país institucionalment molt monàrquic i al mateix temps molt liberal, però em fa l’efecte que no es pot parlar de contradicció. És la manera de ser del país. En qualsevol cas un país ric, de gent emprenedora i que sap viure bé. La qualitat de vida que tenen la majoria de gent a Holanda, era un dels arguments que més vaig sentir al llarg del sopar. I la qualitat de vida es veu en l’habitatge, en la sanitat, en el transport públic (pel que m’explicaven eficaç i eficient com pocs a Europa), en les hores que es treballen i en la qualitat de l’educació.

A més es dóna la circumstància que a Amsterdam hi ha una cobla. Sí, sí, una cobla! La Principal d’Amsterdam és un grup format per músics professionals que mantenen un compromís constant amb la sardana, que continuen estudiant, invertint en instruments,… tota una experiència. Tenen una qualitat extraordinària, i ahir també van ser motiu de conversa. Per cert, acaben de treure disc nou de sardanes, un disc d’actuacions en directe.

Resumint, que fa goig veure que arreu hi ha catalanes i catalans que porten el sentiment molt arrelat a dins del cor. Que enyoren la pàtria però que, ciutadans del món, s’han adaptat a noves circumstàncies. Poder-los contactar, conèixer, saber de les seves vides i inquietuds és un autèntic privilegi i un honor. I ahir a Amsterdam ho va ser molt especialment

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!