Gràcies al bloc d’en Josepmiquel Servià he trobat aquest magnífic poema que Ventura Gassol, conseller de política interior i més tard de cultura durant el govern del president Companys, va escriure a l’octubre de 1947 des de l’exili.
No digueu que ja és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat, ni el roserar florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
No digueu que ja és mort -la mort és cosa
dels homes sense rels amb l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
No digueu que ja és mort -la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…
Ventura Gassol, 1947.
La República, la justícia, la llibertat…
sempre tindran qui les defensi.
Però Catalunya només ens té a nosaltres.
Si a Catalunya no la defensem nosaltres,
qui la defensarà?
Lluís Companys.