TocDeQueda

Estacione el cotxe tan a prop com puc del sortidor de benzina. Sòc a un barri de València. El dièsel ja és més car que la gasolina! Em quede de pedra. Sempre, des que tinc ús de raó, havia viscut amb la idea que aquest carburant significava un estalvi considerable alhora d’alimentar la “bèstia”. Són les sorpreses que hom té si ha fet de la bici la seua manera de moure’s i de viure. Faig servir el cotxe d’una manera absolutament puntual, anecdòtica. Així doncs, m’importa ben poc aquest desmesurat increment, la veritat. De fet, me n’alegre d’allò més. En aquesta societat, l’únic mecanisme eficaç per modificar comportaments són les situacions crítiques; arribar a un punt on no queda més remei que canviar d’hàbits. Per una qüestió de supervivència. Mentres no ens amenacen, el canvi és improvable. Mireu l’aigua sinó: quan s’activen totes les alarmes? Quan som al bell mig d’una sequera. Quan prenem consciència dels efectes debastadors de la contaminació? Quan l’escalfament global és ja una realitat possiblement irreparable. Mentrestant, si raja aigua de l’aixeta, balafia’n tanta com pugues i si encara pots respirar, contamina tant com sigues capaç. La gent deixarà d’usar el cotxe d’una manera irracional quan el preu del petroli no li permeta d’usar-lo irracionalment. Per pura supervivència econòmica.

M’acoste cap al caixer:

-Deu euros, per favor. Dièsel. Al cotxe gris. Gràcies.

Li done un bitllet de 10€. Un cop a fora, a punt d’agafar la mànega, un home s’avança al meu gest: també feia temps que ningú no treballava per mi en una gasolinera. L’home, mirant el marcador, em pregunta per la quantitat de benzina que m’ha de posar. Desconec la necessitat d’aquesta informació. Fins on jo sé, és el caixer qui “programa” el surtidor amb els litres que et pertoquen -en aquest cas, ben poca cosa, per cert-. Ja dic: l’equivalència és cada dia més irònica: a més euros, menys carburant. Malgrat desconèixer què en farà d’eixa informació, satisfaig la seua curiositat ràpidament. I la meua resposta desencadena un esquema de conversa molt habitual a València sempre que algú fa servir la llengua autòctona d’aquesta ciutat per comunicar-se amb la gent:

-(Amb la mànega a la mà) Cuanto es?
-Deu euros…
-…(Cara de circumstàncies)
-(Amb una pronunciació impecable) Deu euros.
-…(Mirada extranya)
-Deu. Diez.
-(Sense sarcasme, per ignorància pura) Ahhh…

Acaba la seua feina. Penja la mànega. Gràcies, dic jo abans de pujar al cotxe. I quan ja no m’esperava cap intervenció, s’acomiada amb unes paraules que converteixen la conversa en una peça de museu etnològic; un detall dialèctic que descriu a la perfecció la realitat d’aquells qui vam nàixer en aquesta ciutat i que hi hem viscut tota la vida. Una realitat absolutament irrellevant: sóm més invisibles que mai. Després de 32 anys de parlar en valencià pels carrers de la meua ciutat i haver patit tota mena d’anècdotes sociolingüístiques, encara hi ha marge per a la sorpresa: mai no m’havia passat una cosa semblant.

Adéu, he dit abans de marxar. I l’home, encuriosit pel meu exòtic parlar, em solta :

-Oye… Eres de fuera, no? Eres portugués?
-(Amb incredulitat) No; sòc d’ací, de València (Obrint la “è” tant com puc i mig rient, per no acabar plorant)

Com diu Isabel Clara Simó, “ser valencià és difícil però molt divertit”.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!