TocDeQueda

L’activitat no tenia cap pretensió més enllà del seu propòsit: volia treballar l’expressió corporal a través de la música amb els alumnes de 3r i 4t de l’escola. Sovint però, la pràctica, l’acció, transforma l’experiència d’una manera inesperada. És un prodigi; una mutació conceptual de la qual no n’eres l’únic responsable: la mateixa activitat pren el rumb amb decisió. I tu, la deixes fer. He de ser honest: no sé en quin moment aquesta iniciativa aïllada de moure’ns a ritme de Wa yeah! que estava realitzant amb dues classes per separat, va decidir de convertir-se en una mena de coreografia lliure i estrafolària; en l’excusa perfecta per convertir l’última classe del curs en una festa de comiat d’allò més emotiva.

Metamorfosi
Com ja he dit, l’activitat cercava l’adaptació del moviment dels i les alumnes a un ritme extern. Wa yeah! té una estructura melòdica molt clara i marcada, i això permet el contrast motriu: ara ens movem a poc a poc i d’una manera esquemàtica; ara ens movem lliures i amb rapidesa. Els més menuts però, necessiten pautes concretes per poder estructurar el seu moviment i quan vaig començar a treballar-la amb els alumnes de 1r i 2n, va sorgir la següent història:

Som uns robots que, amb la música, ens comencem a moure: és la nostra energia. Ens activem a poc a poc, desconcertats, com si haguérem estat aturats durant molt de temps. El moviment és rígid i rectilini però a mesura que s’accelera la música, ens descontrolem: volem alliberar-nos dels moviments mecànics que ens impedeixen de moure’ns amb llibertat. I quan comença l’explosió d’alegria de la tornada de la cançó, de sobte ens convertim en persona i els nostres moviments es tornen elàstics, curvilinis, humans. Un somriure omple les nostres cares. Ens relacionem i ballem entre nosaltres fins a que torna la música mecànica i ens convertim de nou en robots. I, novament, tornem a convertir-nos en persona amb els versos de la tornada, fins que la música s’atura i caiem a terra desconnectats.

Sense pensar-ho dues vegades, vaig traslladar la història a la resta de classes –d’Infantil a l’últim curs de primària– i tots l’acceptaren de bon grat com a fil conductor de la seua expressió. Fou un encert, una bastida que significava els seus moviments i els permetia d’experimentar noves formes d’interacció amb l’espai, el ritme i la seua dinàmica.

Festa secreta
Gaire bé sense adonar-me’n, havia engrescat tots els alumnes de l’escola en aquesta activitat, seduïts per una cançó tan divertida i vital. I aquesta comunió activà el meu sentit col·lectiu: havíem de fer-ho tots junts. L’aula de música però, no era, ni de bon tros, suficientment gran. On podríem…? El passadís! I, de nou, s’encadenen les idees d’una manera incontrolada: serà una festa de comiat; els mestres no ho sabran; ho farem quan falten deu minuts per acabar l’última classe del curs; usarem la megafonia de l’escola; els alumnes triaran un element divertit per a l’espectacle; Pau, el mestre de música, m’ajudarà a preparar-ho tot; la seua veu serà el senyal: Bé, xiquets i xiquetes: l’escola està a punt d’acabar! De fet, aquesta és l’última classe del curs perquè demà, com ja sabeu, no portarem els llibres a l’escola: anirem a la piscina! I com que mestres i alumnes hem treballat de valent i hem aprés tantes coses al llarg d’aquest curs, ens agradaria acomiadar-lo d’una manera ben divertida. Així que, alumnes de l’escola Covalta, ja sabeu què heu de fer!; tot seguit, els alumnes agafaran l’element divertit que tindran amagat a la motxilla i es quedaran de peu, completament quiets i amb el cap cot; i quan comence la música, els robots s’engegaran i, en silenci absolut, sense fer cas del que puguen dir el mestre o la mestra, enfilaran cap al passadís per trobar-se amb la resta d’autòmats. Allò que no sabien és que un cop hi arribaren, trobarien una mena de robot que els era ben familiar: totes les classes s’havien fet un fart de riure veient el videoclip de la cançó. Si voleu veure’l feu clic al següent enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=zcFQ2N8IlaU

Un final emotiu
No sabia com acabar el muntatge. Els alumnes quedaven estesos, sovint uns damunt dels altres, al llarg del passadís i l’activitat reclamava un final emotiu. Primer, vaig pensar que cada mestre despertés els seus xiquets i xiquetes. I, novament, un canvi de rumb: Replay. Vaig gravar en un cd les dues cançons; un cop acabava Wa yeah!, s’iniciava Replay, l’entranyable cançó instrumental que tanca el disc Batiskafo Katiuskas, d’Antònia Font. Els mateixos alumnes es despertaven: tot havia estat un somni. I, en silenci, s’abraçaven amb tothom: un xiquet de 1r, una alumna de 4t, la mestra de 5è… Això també ho assajàrem: als alumnes els fa vergonya abraçar-se de veritat. No havien de fer veure que s’abraçaven: els demanava una abraçada sincera, carregada d’estima. És preocupant que els xiquets i les xiquetes d’avui en dia no tinguen cap problema alhora de pegar-se o insultar-se entre ells i, després, no sàpiguen agafar-se de la mà, encara menys si són d’una altra classe. És preocupant i trist. Per això fou emocionant veure el passadís convertit en un punt de trobada, un mar de tendresa on tots i totes intercanviàrem somriures i mirades. Per uns moments, tots en sentírem escola.