Diari d'un Culer

Les taules de llibreries estan plenes de títols que parlen sobre la felicitat. Què és? on és troba? com aconseguir-la? Qui ho sap. La meva certesa és que la felicitat té minutatge… s’acosta amb un tic-tac i avança. Esquiva amb dribling sec i passa a tota velocitat fins que trenca alguna cintura i explota al fons d’una xarxa. I després del tic-tac el temps s’atura i res al teu voltant és igual. Senzillament ets feliç. 

I ara mateix, quan el minutage de la felicitat m’indica que ja han passat més de 48 hores des del moment en que tota la sang del meu cos es va convertir en adrenalina, puc començar a fer alguna reflexió sobre el partit de dissabte:

Money, money

Sóc de lletres i, veient la meva llibreta d’estalvis, sé que no sóc la persona més indicada per donar consells sobre com administrar els calers però els números no em quadren. Sergio Ramos, aquell jove del club Quiero ser como Beckham que encara deu passejar per la gespa buscant a Ronaldinho, va costar més pasta que el Pilota d’or. Robinho, al que li han de donar una samarreta talla infantil i que gairebé es posa a plorar quan l’àrbitre li va treure una groga ha costat 45 milions d’euros. Si fa o no fa, el doble que un tal Etoo i 45 milions més que un noiet que es diu Messi.

El señorio del madriz

S’estila molt parlar de la caballerosidad de l’afició merengue. Diuen que els culers no faríem mai una cosa igual -tot i que semblen existir cròniques d’algun fet similar al Camp Nou-. Jo reconec que no ho faria mai. Abans d’aplaudir al Madrid em tallo les mans -uaaaalaaaa!-. Si algun dia em toca patir un bany similar al Camp Nou no sé com reaccionaré… potser marxo, potser trec un mocador per primera vegada o potser ploro, però mai de la vida aplaudeixo al Madrid. I no ho faria justament perquè m’agrada el futbol i aquest esport no es resumeix a anar a veure filigranes. El futbol és també rivalitat i passió. Per gaudir únicament de tocs de pilota ja hi ha el Maradona de les Rambles.

Gràcies

Quan algú aconsegueix proporcionar-te tant de plaer només pots donar les gràcies. De la mateixa manera que vaig citar moltes vegades a la família de Bogarde -per posar un exemple- avui toca donar les gràcies als jugadors, tècnics i directius responsables – els que eren a la llotja i els que ja no hi poden seure- per poder gaudir dels Ronaldinho, Messi, Etto, Deco, i companyia. Moltes gràcies per incrementar les batalletes històriques amb les que torturaré als meus nets. Ja m’hi veig… “una vegada, el Ronaldinho va atravessar el camp trencant cintures als del Madrid i fins i tot els merengues l’aplaudien”… bufff, ja em cau la llagrimeta. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!