(Au ja està Blesa. No en parlem pus. Gràcies per avisar: un altre no es molestaria, però tu sí. És per això que t’estim. Era com una plaga que no marxava i ho he hagut d’esborrar tot. Tens raó que era mala gent)
Em veig en el tràngol d’haver de fer un aclariment, sobre el mot ‘propaganda’ que faig servir (intencionadament, amb humor) d’una manera equívoca.
Propaganda, segons el diccionari, no em fareu dir quin: en principi els faig servir tots, sóc diccionariera, encara que estic penjada de tota la vida d’en Fabra i ara ja no s’ho paga que em despenj. Ara ja, el despenjament fabrià seria fer l’allioli al darrer cargol.
Fer propaganda, anem a un dir, és una manera d’influir en l’opinió pública per tal d’aconseguir determinats objectius religiosos ideològics comercials i el que hom hi vulgui afegir, çò és: que el qui té la paella abraonada pel mànec pugui fer anar l’oli per allà on li convingui. En el sentit clàssic (guerrer marcial bel·licós) vol dir sobretot propagar mentides que necessiten que la gent s’empassi per poder-se guanyar l’infern, com és el cas molt ben documentat de la propaganda nazi però també uns altres desastres. Per guanyar doblers, igualment es fan moltes animalades. No dic que en facin sempre, i no tenc res contra el guanyar doblers ni contra el tenir-ne. Que els guardin. Això sí: que no maregin vint-i-quatre hores cada dia i facin el cuc de l’orella malalt als ‘probes’ (que som aclaparadora majoria i els podríem guanyar si ens enteníem) amb el vigor de les seves sanejades finances, porfa, hi ha altres temes d’actualitat. El cas és que ara ja no s’usa demanar d’on els han trets, i a causa d’això moltes vegades vés tu a saber. D’on sortien era la primera cosa que no fa gaire anys preguntaven en veure perles en veure diamants en veure cotxos en veure motos o en veure barcos. D’on havia sortit, amb exactitud maníaca. No podies distreure ni un velló ni una dècima de pesseta. Res no feia enveja a ningú normal, ni cap fortuna ni cap iot ni cap diamant, segons d’on hagués sortit. Ara ja no demanen el passaport a cap euro a cap dòlar ni a cap fantasia de les que hom veu desfilar contínuament, i res no és igual. No sé què és millor o més mal, no sabem què és ventura. A banda que fer preguntes sempre ha estat de mala educació, no és d’ara. A tu poc t’importa d’on els he trets o d’on els he deixats de treure, llambrina; fes els comptes a casa teva en lloc de voler saber de casa de l’altri.
Benfet. Això és conversar clar i les altres coses són romanços.
Però el sentit que donava a aquest mot la gent senzilla d’antany que es disposava a escoltar n’Elena Francis o el que hi hagués (no hi solia haver gaire per triar, tret del ‘sapateado’ de sempre i coses que tampoc no eren sofridores) era el mateix que té ara el mot ‘publicitat’. Quan sentien la ‘propaganda’, fos de Cola-cao fos d’Avecrem Gallina Blanca o fos una qualsevol de les quatre cosetes que hi havia per comprar, reaccionaven com ara quan a la tele passen la falca publicitària. “Ara que fan propaganda aprofitaré per anar al lavabo”.
He estat a punt de penjar anuncis capaços de transportar qualsevol a la infància, als dies de quan varen fer la ‘cumanió’, però al final m’he decantat per la veta corrossiva. Tenc la plorera a les soles de les sabates, és bo de veure: no li vull fiar ni una trista moneda d’aquelles que pareixen botons de camisa d’home, al plorim; d’aquelles que n’hi ha tantes perquè ningú no en vol, els dos cèntims d’euro… No li vull fiar ni dos cèntims d’euro pus mai més a una bona bramada. I és perquè entela els ulls i no deixa veure les coses clares. Vaig amb el rei Lear, aquell que va dir que abans el seu cor es trencaria en cent mil bocins que no una llàgrima llenegaria per les seves galtes.
Mirau … jo que m’ havia posada a escriure per fer-me propaganda, i al final, tant de xerrim. Només volia avisar que el que teniu davant els ulls és un escrit de propaganda
d’Una altra vida
el llibre de romanços que cada dia en penj un bocí. Com a mínim, jo us avís, que em faig propaganda, i no com d’altres. Perquè ho aprofiteu per anar a fer … un ‘pipí’!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Au guapa. Tu també ho veuràs i, amb tu, ho aconseguirem.
B7’s
Deman excuses per haver exhibit un impresentable que encara hi seria si no fos que en Josep Blesa m’ha avisat. Gràcies Blesa, germà.
Dit això (i repassats alguns vídeos que, efectivament, fan empegueir i que se m’han colat) vull dir que una cosa és tenir un humor corrossiu que és molt sà i du saba nova, i l’altra és ser feixista: i amb això ja està tot dit.
Són efectivament una plaga molt mala d’erradicar. El mal gust de l’oest traumatitza.
Preferesc l’amable hipocresia ‘british’. És més fina.
Si hi ha qualcú que trobi misterioses les meves paraules, demà desllorigarem l’enigma. Ara he acabat les piles.
La teva propaganda sempre la he considerat com la que tú expliques tant bé; entre capitol i capítol, una estoneta de propaganda del Cola Cao, anar al lavabo, i tornem-hi. No he estat atenta, però en Blesa sí, tal com he llegit, i ell de totes aquestes propagandes sap trobar-li en puntet.